La primera d’aquestes mini-cròniques es va publicar l’endemà del fosc discurs de Felip VI. Quan l’Estat va esgrimir el seu costat més hobbesià davant de la decisió de la Generalitat de tirar pel carrer del mig. La número cent es publica gairebé tres-cents dies després, quan hi ha hagut temps per comprovar que la llei no pot resoldre, per si sola, aquest conflicte.
En les últimes setmanes, la política ha tornat a treure el cap, brindant alguns motius per a l’esperança i altres per al neguit. La Generalitat ha recuperat la gestió de les seves institucions però l’independentisme segueix dominat per la retòrica de la unilateralitat. A la Moncloa, Sánchez ha substituït Rajoy, però Aznar treu el cap per la porta del darrere. Dos agres lluites per l’hegemonia retallen les possibilitats de diàleg. La qual lliuraran Casado i Rivera, a cara de gos, pel lideratge de la dreta espanyola, i la fratricida que enfronta des de fa temps a Puigdemont i Junqueras per capitalitzar el sentiment d’humiliació que exaspera la meitat de la societat catalana.
Així estan les coses. Amb el tema tan aferrissat o més que fa nou mesos. Amb acusacions de rebel·lió o sedició que no són presentables, almenys a Europa, amb un independentisme tant resilient com esclau del qual pitjor, millor, i amb homes i dones subjectes a una presó provisional insostenible. L’últim cap de setmana ha estat de traca. Amb el ‘a por ellos’ que ha tornat a treure el cap als passadissos del congrés del PP, i el ‘a por ella’ de xarxes i digitals independentistes que han crucificat Marta Pascal fins a forçar la seva dimissió.
Vaig dir fa uns dies que Sánchez era l’última esperança, però en portes de l’estiu no arribo a veure amb quin marge pot encarar les coses a partir de setembre, emparedat com està entre un Casado i un Puigdemont crescuts. M’hauria agradat construir aquesta crònica centenària amb altres aires, però no trobo els vímets. Així estan les coses. O així les veig jo. A Catalunya i a la resta d’Espanya. D’aquí la sensació de soledat que tinc en escriure-la, com m’ha passat amb tantes altres, tot i l’ànim de molts lectors. Seguirem. Passat l’estiu, si res trenca el descans que vostès es mereixen. A tots i totes, els desitjo un agost venturós.
Catalunya Plural, 2024 
