La despersonalització de la Rambla exigeix que a la seva futura reforma es posi en marxa una feina pedagògica per a donar al vianant la possibilitat de conèixer la seva Història mentre la passeja, i si Itziar Gonzàlez pren aquesta línia fóra una bona idea que els plafons informatius fossin rocosos per a evitar la seva destrucció per part dels vàndals habituals, sempre disposats a destrossar la informació per pura inconsciència, com ja passa a altres llocs de la ciutat. Mentre la caminem és fàcil comprovar com les bones intencions municipals s’omplen de frases esquinçades, taques de retolador i altres barbaritats que impedeixen la transmissió del coneixement.
La Rambla sempre ha sigut indret de batalla. Entre els seus episodis més cèlebres, i són innumerables, podríem citar les bullangues del primer terç del segle XIX, les vagues generals de la passada centúria o les barricades fratricides de la Guerra Civil, tot això sens oblidar la manifestació inaugural del moviment LGTBI de 1977 o altres marxes recents en protesta contra la instal·lació del parc temàtic a casa nostra.
Tot i així, el passeig sempre ha tingut un protagonisme femení que rarament figura als llibres d’Història, sempre dolços a l’hora de xifrar el rol femení tan sols a floristes i a mirades de seducció a qualsevol hora del dia. En aquest sentit resultaria interessant valorar el paper de motor social de les prostitutes, les quals l’any 1909 foren essencials per a guiar als obrers durant la Setmana Tràgica pel seu coneixement del territori.
Les dones que fumen eren part del paisatge, però moltes d’altres tenien a la principal avinguda barcelonina diversos punts de trobada fonamentals per a aixecar un teixit social que les convertia en elements de lluita més enllà del camp laboral. Moltes vegades, a causa del maleit folklore tan estimat pels estaments oficials, oblidem com mercats, fonts, negocis o merceries han sigut indrets de cohesió per a discutir problemàtiques i encetar reivindicacions.
L’any 1910 es fundà la CNT al desaparegut Palau de les Belles Arts. El sindicat anarquista era ben conscient de les urgències del sexe femení i de les seves precàries condicions degudes a combinar feines professionals amb les de la llar. Reclamaven l’equiparació salarial i la possibilitat d’acomodar professió i família. L’any 1912 nasqué al Clot el sindicat tèxtil la Constància, que integrà a nens i dones. Aquestes explotaren l’any 1913 com a conseqüència de diversos factors, entre els que convé mencionar la inobservança de la durada màxima del treball nocturn en vuit hores, com s’havia legislat l’any 1900. A més a més, sol·licitaven la setmana de cinquanta hores i la tarda de dissabte lliure per a poder atendre la casa mentre demanaven una pujada salarial del 25%, quelcom imperiós donat l’augment del cost la vida i la clara injustícia per la que cobraven la meitat o menys que els seus homòlegs masculins.
Per a aconseguir-ho les dones, majoritàries a una vaga que implicà a més de seixanta-mil membres de la classe treballadora, apostaren per a reunir-se a plaça Catalunya, baixar la Rambla, creuar la Boqueria i arribar a la residència del governador civil a Pla de Palau. Aquestes marxes s’iniciaren el 5 d’agost de 1913 i esdevingueren un ritual diari. Que les manifestants no només fossin obreres féu entendre a les autoritats que es trobaven davant un veritable moviment social.
Durant cinc dies aquest dones dugueren a terme la seva desfilada. Començava a les tres de la tarda, quan el passeig era ple de gom a gom. A mesura que la seva lluita es consolidava els seus marits s’uniren per a protegir-les de les forces de l’ordre, que més d’una vegada aconseguiren dispersar-les, sense impedir que dues-centes participants aterressin a la porta de la residència governamental. D’aquesta manera activaren la consciència femenina, reincidint fins el 15 de setembre sense seguir l’horari estipulat durant les primeres jornades.
Moltes de les líders d’aquest mes frenètic, no hem d’oblidar el furor estiuenc quan no existien les vacances pagades, aportaren les seves impressions als mítings convocats. Rosalia i Encarnació Dulcet, Marta Sans, Francesca Rivera, Conxa Bosch o Maria Prat haurien de ser presents al nostre nomenclàtor.
De fet, Maria Prats fou decisiva quan recomanà als vaguistes tornar als seus llocs una vegada el Govern decretà la setmana de seixanta hores amb la tarda de dissabte lliure i la gradual supressió del treball nocturn femení, a liquidar de manera definitiva l’any 1920. Les vídues amb fills i les dones casades havien de ser les primeres a beneficiar-se d’aquesta mesura.
L’experiència creà una comunitat cívica que s’activà novament amb la carestia de 1918. Aleshores la ira es propagà per tots els barris de la ciutat. Aquesta vinculació de la dona amb l’obrerisme no desaparegué després d’aquests penosos anys, culminats amb la guerra social del pistolerisme fins a la proclamació de la dictadura de Primo de Rivera el setembre de 1923. Continuà durant la dècada següent i no puc dissimular el meu somriure mentre penso a la importància tingueren les dones de barris com el Guinardó. Sense anar més lluny Frederica Montseny, la primera dona ministra de la Història d’Europa, vivia a una casa del carrer Escornalbou, ja desapareguda perquè, ho diem sempre a articles no gaire diferents, els consistoris tenen poca o nul·la consideració amb el petit patrimoni, i potser haurien de saber que les xerrades revolucionàries sempre han sigut petites, en silenci i ben allunyades dels espais monumentals que fascinen al públic turístic. Aquí i qualsevol lloc del món es tracta, sobretot, de generar consciència ciutadà i això precisament és el que feren les dones de 1913, sàvies per a expandir el seu missatge a la Rambla, alfa i omega, centre immortal de Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
