Ha passat un any des de l’atemptat de les Rambles i de tot el que va envoltar aquells difícils, intensos i convulsos dies d’agost. Després d’aquest temps i abans de res, val la pena posar en valor la reacció de la ciutat de Barcelona davant l’atemptat. La resposta ciutadana en rebuig a la violència, també la de la comunitat musulmana, cosa que sempre s’ha produït, però no se’ls ha donat visibilitat, així com l’afirmació d’una Barcelona orgullosa de ser plural i diversa, són sens dubte dos bons exemples. Si l’atemptat volia enfonsar el model Barcelona, basat en la convivència en diversitat, el va reforçar. No obstant això, s’imposa la necessitat d’una anàlisi més profunda que encara no hem completat.
Per reflexionar sobre el 17A, i també per lluitar i que no es repeteixi, hem d’incorporar un abordatge des de la complexitat. I incloure en el debat quina política internacional ens envolta, o el perquè de la nostra ingerència en espais polítics aliens. Hem de parlar de totes les formes d’extremismes violents i de les víctimes que deixen al seu pas. No només les que moren i les seves famílies, també les que maten i les seves famílies. No només les que pateixen agressions, també les que normalitzen certes situacions de violència. I no podem deixar el debat al voltant dels nostres joves i de les seves expectatives de futur, del paper que els atorga aquesta societat. De què entenem per integració uns i altres i com d’urgent és superar aquest vell tòpic que iguala integració amb assimilació. Hem d’ampliar la mirada per incloure una cosa tan essencial com el sentiment de pertinença, un sentiment bidireccional que ens interpel·la a tots: tant al que s’esforça per formar part de la societat, com a la pròpia societat que l’ha d’incorporar. Parlar del 17A és, per tant, entrar en els tons de grisos i posar-nos davant del mirall com a societat.
En aquest temps hem escoltat com alguns se sorprenien que aquests joves parlessin català o vestissin samarretes del Barça. Potser té a veure amb que durant molt temps ho hem identificat com a signe d’integració? I potser aquesta sorpresa ens explica també que, encara que ells haguessin treballat la pertinença, la societat seguia, majoritàriament, sense considerar-los part d’ella. Per què si no anava a sorprendre que uns xavals de Ripoll parlessin català? Si ens segueix estranyant que veïns musulmans parlin perfectament castellà o català és perquè els seguim situant fora del nostre imaginari. Els seguim veient com estranys. Motiu pel qual hem d’anar més enllà i preguntar-nos, amb independència que dominin més o menys la llengua, quin rol juguen –o els deixem jugar– en la nostra societat. Hem de continuar parlant d’integració o hem de parlar d’un sentiment de pertinença a la qual tots estem implicats? Com pot, aleshores, quallar la llavor de la radicalització?
Una de les conclusions a què hem arribat després d’aquest any és que no podem evitar que Barcelona, ni cap altra ciutat, pateixi un atemptat; però sí que creiem possible evitar que els nostres veïns siguin els atacants. Precisament el 17A és complex perquè per primera vegada el terror no venia importat del llunyà orient sinó que teníem l’amenaça a casa, al bressol de la Catalunya profunda. Els autors eren persones molt joves i el seu perfil trencava tots els esquemes preexistents.
Per això és imprescindible començar un treball d’arrel, com el que està fent la ciutadania de Ripoll juntament amb Barcelona, per estrènyer els llaços amb els ciutadans musulmans i poder afrontar junts una altra dimensió que aporta més complexitat a l’enfocament: com avançar cap a una pràctica religiosa adaptada a la realitat europea, un Islam europeu. A Barcelona hem insistit molt en destinar recursos a la millora dels oratoris. No només perquè la pràctica religiosa és un dret fonamental, sinó perquè entenem que traient de la precarietat la pràctica de l’islam l’estem dignificant. I és molt més difícil que els extremismes violents es donen en espais oberts i normalitzats, que sota l’opacitat.
Precisament una de les seqüeles del 17A ha tingut la seva expressió en la recrudescència d’un conflicte al voltant d’un oratori de la nostra ciutat. Concretament al carrer Japó del popular districte de Nou Barris. Sense caure en l’autocomplaença, tenim la sensació que la gestió gens senzilla del conflicte marca un camí a seguir. L’extrema dreta va escollir l’obertura d’aquest oratori com a causa general contra els veïns de confessió musulmana. El barri inicialment es va dividir entre aquells que, legítimament, van dubtar i van sentir por, i altres que van combatre des del primer moment i de forma rotunda a l’extrema dreta. La mediació de l’Ajuntament, així com la de diferents organitzacions veïnals, va ser fonamental perquè, finalment, la intolerància i l’odi sucumbissin davant el respecte mutu i la defensa dels drets dels veïns de la comunitat musulmana. Els seus drets són els drets de tots i l’atac és un atac al model de convivència que compartim.
Per acabar, també cal que la por a caure en la islamofòbia no impedeixi les crítiques sensates a certs elements de la religió musulmana. O, almenys, a determinades interpretacions dels preceptes islàmics. Com fem també davant d’altres confessions o conviccions. Potser per no donar munició als islamòfobs, hàgim perdut capacitat de crítica i autocrítica davant l’Islam, que si bé el seu missatge és eminentment pacífic, també és cert que hi ha algunes comunitats el hermetisme dificulta el diàleg intercultural i interreligiós que perseguim. Aquest és, també, un element que hem d’abordar de la mà dels ciutadans musulmans.
En definitiva, hem de seguir reflexionant i compartint l’experiència acumulada, com fem Barcelona i Ripoll mitjançant un conveni de col·laboració. I no permetre que l’agenda política torni a ofegar debats que necessiten temps, obertura de mires i molt diàleg a diferents nivells. Cal seguir alçant la bandera que no tenim por, però tampoc temps per perdre.
Catalunya Plural, 2024 
