La vida de Carme Valls es caracteritza per una combinació d’activisme polític i l’exercici de la medicina. S’ha especialitzat en endocrinologia i perspectiva de gènere. El febrer d’aquest any va publicar “Medi ambient i salut: dones i homes en un món de nous riscos”. Entre els anys 1999 i 2006 va ser diputada del Parlament de Catalunya pel PSC-Ciutadans pel Canvi. És vicepresidenta de ‘Federalistes d’Esquerres’ i lamenta que la política catalana giri entorn el debat independentista en comptes de fer-ho sobre la sanitat, els serveis socials, la desigualtat social i de gènere o el canvi climàtic.
Han passat vuit mesos de les eleccions al Parlament de Catalunya. Tenim nous presidents català i espanyol. Estem millor ara que aleshores? Veu ara el present i el futur polític amb més esperança?
El veig més esperançador a l’Estat espanyol perquè hi ha la voluntat clara de fer política i el veig molt ‘empantanegat’, com diu Joan Coscubiela, a Catalunya perquè els governants d’aquí estan més per continuar plantejant una actitud unilateralista que per una actitud de discussió, debat polític i acords. Atacar enlloc d’acordar, encara que només sigui de paraula, no es una virtut política, no permet construir res.
Es parla de diàleg. Pedro Sánchez i Quim Torra es van reunir a La Moncloa. Es tornaran a reunir el setembre. Diàleg equival a solucions o a deixar passar el temps sense que res no canviï?
Si no hi ha un diàleg que abordi possibles acords és deixar passar el temps i no avançar. Per avançar en un diàleg cal tenir propostes i estar disposat a negociar-les sabent que s’haurà de cedir en una part de les qüestions que es posen sobre la taula. Si no hi ha voluntat d’arribar a acords polítics i es plantegen posicions inflexibles amb línies vermelles que no es volen traspassar, el diàleg és una manera de deixar passar el temps.
Hi ha polítics i dirigents socials independentistes a la presó. L’ex-president Carles Puigdemont i diversos ex-consellers són a l’estranger per evitar l’acció de la justícia. El conflicte actual té solució mentre aquesta situació es mantingui?
Aquest és un tema de justícia, no polític. Per desgràcia, ja hi ha intervingut la justícia. La justícia espanyola és lenta. El fet que no s’hagin aclarit judicialment les responsabilitats polítiques dels que estan a les presons i dels que han marxat és una injustícia. Això genera insatisfacció, inclosa la de bona part de la ciutadania que no està d’acord amb les propostes unilaterals ni amb el sabotatge democràtic que es va cometre al Parlament els dies 6 i 7 de setembre. Es barreja aquest sentiment d’hostilitat envers la justícia espanyola amb l’hostilitat cap a Espanya. I caldria separar-ho. La decisió de mantenir la presó preventiva és d’uns jutges, no política. Aquest pes negatiu és difícil de compaginar amb la necessitat de negociar i arribar a acords.
Té la sensació que la tensió política i social s’ha relaxat després de la marxa de Mariano Rajoy o és la pau que precedeix la tempesta que ens espera aquesta tardor?
Ara hi ha una sensació d’alleujament en relació a la tensió horrorosa que vam viure el setembre i l’octubre passats. Sembla que es pot arribar a negociar el que sigui en una taula de diàleg i que es pugui arribar a acords. Els que creuen que han de ser maximalistes no estan d’acord amb el diàleg. No es volen asseure enlloc. Aquí hi ha la CUP, els CDR. I també, PP i Ciutadans, els maximalistes nacionalistes radicals espanyols. Estan creant un malestar però hi ha un benestar constructiu. Potser es vol preparar una tardor calenta però inclús els que la voldrien veuen que quan hi ha possibilitat de diàleg és un error escalfar la gent amb propostes falses i maximalistes. Tindrem una tardor en la qual prevaldrà la construcció d’algunes posicions malgrat la gent que no vol cap acord perquè viu del maximalisme. Tinc aquesta esperança. Haver suspès el Parlament fins l’octubre indica que dins el món independentista no estan d’acord sobre com plantejar aquesta tardor.
Quins haurien de ser els límits d’aquest diàleg? Fins on poden cedir posicions els dos sectors que han de negociar?
No està clar en què estan enfrontats. L’independentisme ha remodelat tres o quatre vegades les seves propostes. Primer volia fer el referèndum. El va fer però sense validesa internacional. No sap ben bé quins són els límits. D’altra banda, els presos han de quedar fora de l’acord. No som una república bananera. No és cert que Catalunya sigui una colònia d’Espanya. La justícia va pel seu costat i la política, per una altra. Som un estat democràtic, de dret. S’ha de poder parlar de tot i arribar a uns acords mínims. Per exemple, començar a executar les 45 propostes que va presentar el president Artur Mas a La Moncloa, en el seu moment. Canviar les polítiques socials que calgui i les polítiques públiques d’infraestructures. No supeditar-ho tot a un referèndum. Fer-ho és no adonar-se de les mancances democràtiques que tenim a Catalunya.
Quines?
Per exemple, som l’única nació de l’Estat espanyol que no té llei electoral pròpia i que basa els seus mandats en una d’espanyola de fa més de 35 anys. Es vol modificar aquesta llei espanyola i aquí encara no en tenim una de pròpia. Tenim una llei que no és proporcional i en base a ella es diu que es té un mandat. Un país que està dividit per la meitat no es pot governar gràcies a una llei electoral que atorga majories no als que tenen més vots sinó als que tenen més escons. Així es perverteix la democràcia, que hauria de defensar les minories i la pluralitat. Que una part de la població domini a l’altra part no és democràcia, és la seva perversió.
Un referèndum pactat i amb garanties que els seus resultats es respectaran i s’aplicaran és inevitable al final d’aquest camí?
Inevitable no. El que és inevitable per fer un país de qualitat democràtica és tenir una llei electoral pròpia i proporcional a la població. Un referèndum pactat depèn de perquè. Jo pactaria un canvi constitucional i el posaria a referèndum. Si la majoria de la població catalana hi votés en contra plantejaria la possibilitat de fer-ne un altre. Amb el nou govern espanyol a molta gent se li ha ampliat la ment. Hi ha persones que m’han dit que l’anunci del govern de Pedro Sánchez de dur el vaixell Aquarius amb els refugiats a bord a València les havia fet sentir contentes de ser espanyoles. I també per la voluntat del govern espanyol d’arribar a un acord sobre política migratòria amb Europa sense posar més fronteres. Hi ha un canvi en l’imaginari col·lectiu que pot fer que no siguin necessaris segons quins referèndums que s’havien plantejat. El referèndum de ‘Independència Sí, independència No’ era vergonyós. Se sabia perfectament que Europa no ho acceptaria. Hi havia gent que preferia no ser europeu. Però no saben les conseqüències que això tindria pels seus fills i néts i per ells mateixos? No saben els avantatges que té estar en una Europa que, encara que imperfecte, és el millor continent de benestar que hi ha al món? No diré que Europa ho resolgui tot però el 80% de les lleis que han millorat la qualitat de l’aire, l’aigua, el medi ambient o els aliments depenen de directives europees. Marxar d’Europa seria un retrocés històric, tornar a la tribu.
Carles Puigdemont ha afirmat recentment que ell ja va advertir que cap país de la Unió Europea reconeixeria una Catalunya independent
Ho deia en una entrevista l’altre dia però mai abans li ho havia escoltat. I si ho havia dit havia estat molt baixet. La majoria de la gent va entendre que defensava que Europa estava d’acord amb les passes que s’estaven donant. Clara Ponsatti va ser molt clara quan va dir que estaven jugant al pòquer i que anaven de farol.
L’independentisme no disposa del 50% dels vots al Parlament ni tampoc en les consultes que s’han fet el 2014 i el 2017 però manté el suport d’una mica més de dos milions de persones
Que mereixen tot el meu respecte. M’agradaria debatre políticament amb els seus representants els avantatges i inconvenients dels diferents projectes. Jo no sóc anti-independentista; sóc federalista. Defenso solucions que crec que són millors que les que planteja l’independentisme a un cost molt més baix perquè no perdríem la possibilitat de ser europeus i formar part de l’Europa federal cap a la qual anem. A cap país del món es guanyen referèndums per un 50% més 1. Quan aquí no es van determinar les premisses que calia exigir al referèndum perquè fos vàlid es va actuar de la forma menys democràtica. Reivindico el ‘dret a decidir’ que l’he exercit des de que tenim democràcia. Cada elecció que es fa és una forma d’exercir aquest dret. És veritat que la democràcia ha de tenir més transparència i un rendiment de comptes més gran. El ‘dret a autodeterminar-se’ no és democràtic perquè si t’autodetermines et separes de mi abans d’haver pogut decidir res que pugui millorar la relació. Primer s’ha de fer un debat polític sobre totes les qüestions que hi ha sobre la taula i millorar les relacions possibles tant com puguem i si, tot i així, hi ha tres milions de catalans que no hi estan d’acord potser s’ha de fer un referèndum. L’independentisme tenia l’excusa que fins fa dos mesos tenia davant un mur amb el qual no es podia parlar. Ara s’ha obert un camí d’esperança.
Als dos milions d’independentistes se’ls va dir que la seva il·lusió era a tocar. De fet, al Parlament es va proclamar la república; és a dir, la independència. Pensa que hi ha molta gent que encara creu en la imminència d’aquesta independència?
La gent que no ha de sortir per la televisió ja veu que no és així. Torra i Puigdemont fan equilibris a la corda fluixa per mantenir la sensació que la independència és a prop. Hi ha dos moments que van sacsejar els sentiments de moltes persones. Els dies 6 i 7 de setembre, una part del Parlament va imposar a l’altra part, que representa més ciutadans, un sabotatge a la democràcia aprovant una llei de transitorietat antidemocràtica infumable que, entre d’altres coses, incloïa que l’executiu nomenaria els jutges. L’1 d’octubre van canviar el plantejament. Ja no es parla de la llei de transitorietat sinó del mandat de l’1 d’octubre. Moltes persones, inclús entre les que desitgen la independència des de petits, veuen que una declaració unilateral no és possible. Quan Carles Puigdemont no va voler convocar eleccions va donar lloc a l’aplicació del 155, les persecucions i empresonaments. Tot això ens ho hauríem pogut estalviar. Defensar la llengua, la cultura, la sanitat, el medi ambient, etcètera es farà molt millor des de governs compartits i sobiranies compartides que des de les propostes independentistes.
Les tensions entre ERC i el PDeCAT obren la via, segons alguns analistes, a recuperar la idea d’un govern tripartit d’esquerres a la Generalitat format per ERC, el PSC i els comuns. Ho veu factible?
Políticament és possible. Hi ha un PDeCAT que va cap a això que han nomenat Crida Nacional per la República que només té l’obsessió de la independència. Totes les obsessions són dolentes per la salut mental de les persones i per la salut de les col·lectivitats. Esquerra Republicana manté una posició més atenta als problemes socials de la ciutadania i no veu amb bons ulls que només es pensi ‘a major glòria’ de Puigdemont i no en les necessitats de Catalunya. La possibilitat hi és. No sé si és factible a curt termini. Han retardat la reapertura del Parlament per les divisions que hi ha entre ells. L’independentisme no és uniforme, és plural, la qual cosa és sana. Han d’aprendre a arribar a acords.
Com valora la funció dels mitjans de comunicació al llarg d’aquest procés?
Els mitjans de comunicació que manifesten la pluralitat de les posicions enriqueixen el pensament d’una societat i les seves formes d’actuar. Llegeixo posicions diferents de les meves per conèixer veus diverses. Sempre pots aprendre dels altres. La vida i les idees no són uniformes. La desgràcia és que hi ha persones que només segueixen uns mitjans de comunicació i no en llegeixen, escolten o veuen d’altres. A aquestes persones és molt difícil arribar-hi. Però ni els dos milions d’independentistes són així ni els altres dos o tres milions són nacionalistes espanyols. Hi ha molta gent que vol parlar de la convivència, de les coses que ens poden unir i en les quals podem cooperar. Els mitjans de comunicació juguen un paper molt important en aquest marc.
I els mitjans de comunicació públics?
És una vergonya que les mitjans de comunicació públics, que paguem entre tots, no siguin prou plurals. Una pluralitat no s’emmascara posant tres persones del mateix color i una que no dins d’una mateixa tertúlia. Cal reflectir la pluralitat de la societat. Els mitjans de comunicació públics l’haurien de cultivar i, fins ara, no ho hem vist així.
Les eleccions municipals seran el proper mes de maig. Preveu que es celebrin en clau local o independentista?
Estic veient que hi ha qui vol que es facin en clau independentista. Les eleccions municipals són molt importants per la vida quotidiana de la ciutadania i són les que creen mes condicions per una convivència democràtica en la diversitat. Si es plantegessin en clau ideològica seria un retrocés en la vida democràtica de les nostres institucions. Les eleccions municipals són per elegir alcaldes i regidors que s’ocupin de millorar la qualitat de vida de la ciutadania de manera transparent i no corrupta. Els que han estat alcaldes són els que ho tenen més clar. Fa uns dies vaig escoltar en un programa de televisió a Joaquim Nadal, ex-alcalde de Girona, que considerava que seria un gran error transformar les eleccions municipals en un plebiscit sobre la independència.
Com està vivint aquest estiu amb força incidents entre els que posen llaços i creus grogues i els que els treuen?
És un contenciós simbòlic que a La Cerdanya, on sóc aquests dies, no es produeix. Hi ha llaços grocs a alguns pobles però ningú no els treu. M’agrada més aquest estiu que els anteriors perquè els debats que tenim a les colles que ens trobem són més tranquils. En d’altres anys hi havia actituds molt intransigents, perquè hi havia aquella sensació de ‘o tot o res’. Algú comença a pensar que hi ha possibilitats de canvis profunds en la vida política que es poden fer sense necessitat de la independència. Aquest estiu puc explicar les meves idees federalistes molt millor que els anteriors. Hi ha persones que porten llaços grocs que amb el seu comportament no ajuden gens a que els que són a la presó en puguin sortir. I els que treuen llaços grocs són unes persones determinades. Potser farien millor posant-se llaços d’un altre color en comptes de treure els dels altres. El problema greu és construir una nova vida política de convivència i això és més complicat que la qüestió dels símbols.
Una onada de calor acaba de matar 23 persones a Catalunya. Vostè treballa molt la relació entre salut i medi ambient. Què la preocupa més: la independència o el canvi climàtic?
Com a persona, metgessa i política em preocupa molt més el canvi climàtic. I em preocupa molt que els independentistes no en parlin. Hem tingut una onada de calor molt complicada, que ha matat més gent jove, de 40 a 60 anys, que onades anteriors. De nit no ha refrescat, el cos no ha baixat la temperatura i les activitats que es feien fora han provocat més edemes cerebrals i morts. Les conseqüències del canvi climàtic també les veiem en els canvis a les estacions. Es confon la tardor i l’estiu. Hi ha més infeccions que debiliten la gent davant uns hiverns que, a vegades, són extremadament freds com el darrer. Tot això modifica com hem de treballar en salut pública. Ens hi hauríem de dedicar més i parlar-ne amb la ciutadania. Però no entra en el debat públic perquè estem barallant-nos pels llaços grocs quan hauríem d’estar barallant-nos per la qualitat de l’aire. Aquest estiu a Barcelona i a d’altres llocs de Catalunya com a la comarca d’Osona hi ha hagut un gran problema per l’excés dels nivells d’ozó, dels que no s’ha informat a la població. Les que surten més perjudicades d’aquesta situació són les capes més pobres d’aquesta població. No parlar-ne és un greu error polític. I la solució a aquest problema passa pel federalisme, la cooperació i el govern compartit amb els governs del costat, amb els europeus i, en el fons, amb els de tot el món.
Catalunya Plural, 2024 
