El passat divendres, El Confidencial publicava una notícia d’impacte: Clayborne Carson, director de l’Institut Martin Luther King, refusava la possibilitat d’establir cap tipus de paral·lelisme entre el moviment de drets civils americà i el moviment independentista català: “No és just que facin servir la seva figura. Luther King tractava d’alliberar els afroamericans d’un sistema opressor, i no veig que formar part d’Espanya sigui una opressió. Per començar, ningú impedeix els secessionistes exercir els seus drets humans fonamentals, ni veig en general que siguin oprimits com a grup, així que un moviment i l’altre no són comparables. És anar massa lluny”.
Les paraules de Carson feien trontollar les bases d’un discurs que ha anat capturant metàfores llegendàries. Dos dies després, Carson matisava les seves declaracions en el seu bloc personal afirmant que “he quedat sorprès i molest avui quan he descobert que se m’havia citat malament en un diari espanyol en què s’afirmava que jo creia que Martin Luther King, Jr. s’hauria oposat al moviment independentista català. Això és una distorsió de les meves respostes a les preguntes d’un periodista espanyol de si està justificat que els defensors de la independència de Catalunya facin servir el nom de King per donar suport a la seva lluita”.
En aquesta carta aclaridora, però, continuava mostrant el seu escepticisme sobre que es poguessin establir comparacions entre la independència de Catalunya i la lluita a favor dels drets civils. Ràpidament fonts del Govern i els mitjans de comunicació afins afanyaven a fer-se ressò de l’esmena de Carson, i la xarxa bullia amb un intercanvi d’acusacions per apoderar-se amb el llegat de Martin Luther King. Perquè, de fons, es tracta d’una lluita per a fer-se amb el relat de la independència i els mitjans de comunicació hi juguen un paper crucial. En tot cas, l’ombra del dubte sobrevolava Catalunya. Com podia ser que el president de l’Institut Luther King es mostrés escèptic a establir-ne comparacions si el discurs institucional de la independència ens havia dit que la voluntat del moviment tindria tots els beneplàcits dels homes i dones de bona fe?
Metàfores de bons i dolents
Tota construcció de la realitat s’articula de manera discursiva. El discurs no es limita únicament al del text en si, sinó al conjunt de referències simbòliques, gestos i posades en escena en les que aquest discurs s’ubica. El moviment independentista s’ha anat construint en els darrers anys a través de diferents comparacions i jocs de metàfores. Aquesta narrativa ha assolit el seu punt àlgid en la darrera etapa, alimentada a través d’una dicotomia maniqueista: la independència és una lluita del ‘Bé’ contra el ‘Mal’. El ‘Bé’ seria (òbviament) la independència, representat pels conceptes de llibertat i justícia. El ‘Mal’ seria qualsevol impediment que no deixés la llibertat créixer i la justícia d’esplaiar-se.
Per tant, aquí hi ha un primer parany: la indefinició del ‘Mal’ fa que aquest adopti la forma d’enemic constant, enemic que creix i muta depenent del context. El ‘Mal’ pot ser el Règim del 78. Pot ser Ciudadanos o el Partit Popular. El ‘Mal’ pot ser el PSC. El ‘Mal’, avui en dia, és treure un llaç de color groc. Però també ho poden ser els Comuns o Podem, perquè la possibilitat que aquests darrers provoquin un canvi en la correlació de forces on una part de l’independentisme ja no senti la necessitat de ser-ho, amenaça l’hegemonia del ‘Bé’. El ‘Mal’ (i aquesta ja és de matrícula) pot ser Esquerra Republicana de Catalunya. El ‘Bé’ és Saturn, i Saturn devora els seus fills.
Aquest canvi d’estratègia en el discurs independentista és recent. Però el dia a dia de l’agenda i debat independentista fulmina la memòria immediata; ja fa anys que ocupa portades, apuntala opinions i reafirma identitats. La política s’exclou de l’agenda, i el record d’allò que era Catalunya abans del 2012 queda com una anècdota en la Història que estem teixint. Però no fa tant d’aquell “Espanya ens roba” que dibuixava l’independentisme en la forma de l’avarícia bíblica de Mammón. Perquè el que havia caracteritzat durant dècades el nacionalisme català i l’incipient independentisme era ‘el peix al cove’. Però si es volia seduir al món, el nou discurs havia de fugir de qualsevol pressupòsit de superioritat i col·locar-se conjuntament amb aquelles figures que havien lluitat contra els grans mals: l’imperialisme, l’apartheid, la repressió dels drets civils.
Del viatge a Ítaca a Gandhi
La primera de les comparacions de la independència la va encunyar Artur Mas al barrejar la navegació a vela amb l’Ítaca de Lluís Llach. Ítaca seria el far llunyà que il·luminaria el trajecte cap a la terra promesa: la independència es guarnia de lírica grega i d’un cert romanticisme nostàlgic, enyorança d’una terra que mai no havíem tingut però que sempre ens havia pertangut. Però passava el temps i la referència del viatge tranquil s’esgotava. Si el trajecte estava guiat pels líders polítics, la ciutadania havia de notar que el vaixell es movia. En cas de no ser així, hi hauria un motí en el vaixell, i el capità seria aquell que prometés la més ràpida arribada a port.
La segona de les comparacions es genera en els mitjans afins. L’expansió de mitjans pro independència, especialment diaris digitals, ha crescut de manera exponencial en els darrers anys. Aquesta, dèiem, consisteix a equiparar la independència de Catalunya amb la Independència de l’Índia en la forma de desobediència no-violenta de Gandhi. Aquesta metàfora és utilitzada avui en dia, fins al punt que l’ANC del Llobregat realitzés el passat mes de maig la marxa “els catalans també fem sal”, emulant la marxa de 300 km a peu de Gandhi i centenars de milers d’indis fins a les costes de l’Índic, obviant, potser, que 60.000 d’aquests anirien a la presó. Poc importa, tampoc, que aquella marxa vingués precedida de la massacre d’Amritsar, on l’exèrcit britànic va obrir foc contra cent mil indis i on més de cent van perdre la vida.
És cert que el moviment independentista no ha mostrat mai símptomes de violència. Però d’aquí a comparar-se amb víctimes d’un imperi que no dubtava obrir foc real per a fer callar la resistència hi ha un oceà. Per altra banda, si la Marxa de la Sal de Gandhi s’ha reivindicat per a homologar les manifestacions independentistes, la figura de Nelson Mandela es posa com exemple de resistència pacífica i de protesta per la injustícia dels presos polítics. Concretament, Oriol Junqueras apel·lava les “Regles de Nelson Mandela” per a justificar el seu trasllat a una presó catalana. Altra vegada, la comparació voreja la falta de memòria.
L’última contradicció
Aquesta dicotomització entre bons i dolents ajuda a solidificar el relat independentista, a defensar que la tasca de la independència és digna de ser viscuda, reforçant-ne la identitat i convenciment col·lectiu. Però potser ha estat la tercera de les metàfores la que ha acabat de molestar a votants no independentistes, a l’escoltar al President Quim Torra reivindicar la figura de Martin Luther King.
Recordem dues coses. La primera: Martin Luther King va ser un dels líders de la lluita dels drets civils conjuntament amb Rosa Parks, Malcom X, o W.E.B Du Bois. Aquesta lluita tenia com a objectiu acabar amb el conjunt de lleis segregacionistes que marginava la comunitat negra americana.
La segona: SOS Racisme censurava per “perillós, irresponsable i inacceptable” el discurs de Quim Torra. És a dir, mentre el President de la Generalitat reivindica la figura de Luther King, un dels majors col·lectius del país dedicats a la lluita contra el racisme en censura el seu posicionament. Com l’agulla que forada la bombolla, les declaracions de Carson xocaven amb el discurs independentista, despullant-lo davant del seu mirall.
I dir això no és incompatible amb dir que Catalunya es mereix un referèndum, tal com el van tenir el Quebec i Escòcia. O que els presos no haurien de ser a la presó i que el conflicte s’hauria de solucionar per la via política, tal com van fer el Regne Unit i el Canadà. Però les Diades no són marxes de la sal, el procés no és la lluita contra l’aparheid, i Quim Torra no és Martin Luther King. Busquem símils adequats pels nostres temps. Per la nostra dignitat, per la seva memòria.
Catalunya Plural, 2024 
