Sancions a Hongria: excuses pretensioses

Every single migrant poses a public security and a terror risk – Viktor Orban

La setmana passada, per primera vegada, el Parlament Europeu va aprovar una resolució en la que es proposava al Consell d’Europa l’establiment de sancions a Hongria. Sancions que podrien arribar fins a la suspensió temporal del seu dret a vot en les decisions de la UE. És altament improbable que l’organ en el que estan representats els governs dels diferents països prengui una mesura tant dràstica, però no és descartable alguna sanció més lleu.

Es tracta d’una resposta contundent, prevista als tractats de la UE, per tal de castigar els països que violin els valors en els que es fonamenta la Unió: respecte a la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans (Art. 2 del TUE). La decisió no és improvisada; des de 2011 el Parlament Europeu ha anat advertint Hongria, mitjançant diferents resolucions, que les seves polítiques públiques distaven dels estàndards de la Unió. L’informe de l’europarlamentària Sargentini assenyala diversos aspectes troncals de l’estat que es consideren preocupants. L’informe posa negre sobre blanc que les polítiques de Viktor Orban, primer ministre hongarès, destaquen pel seu populisme xenòfob, poc respectuós amb els principis democràtics, i amb pràctiques sospitoses de corrupció.

No és una bona noticia que el govern d’un país membre de la Unió tingui tant poc respecte pels principis democràtics, però alhora sí que ho és que la UE sigui capaç d’aplicar, col·lectivament, els mecanismes punitius si s’escau. Fins aquí les bones noticies.

D’entre els motius per les possibles sancions s’ha destacat la seva política migratòria. Respecte del procediment del Parlament Europeu, el portaveu hongarès Zoltan Kovacs ha assenyalat que “representants de les polítiques promigració estan tant desesperats per castigar-nos per la nostra posició que fins i tot son capaços de violar l’Estat de Dret”.

Però a la Unió Europea fa temps que domina el llenguatge de la immigració com a perill. Constantment sentim termes com “crisi migratòria” o “repte migratori” que ens alerten que tot el que està relacionat amb les persones migrades ho hem de prendre amb cautela, si no amb por. Fins i tot, en aquest mitjà, el periodista Victor Saura va repassar les noticies falses sobre els immigrants publicades aquest estiu, a diaris suposadament seriosos, i que mai no s’ha produït cap rectificació al respecte. I si en el que ens fixem no és tant en la retòrica dels dirigents, sinó en les polítiques migratòries dels països membres, el que trobem és que les diferències entre Hongria i la resta de països no són evidents: tots ells es mostren poc respectuosos amb els drets humans i comparteixen un enfocament comú.

Els membres de la UE, especialment els mediterranis, han desenvolupat mecanismes de control fronterer militaritzats, fan esforços per prevenir les arribades (malgrat sigui a costa d’incomplir el respecte pels drets humans) i intenten externalitzar la responsabilitat del control migratori a països fora de les fronteres de la UE. En termes de política pública, la política migratòria és desastrosa: el 2015 els socis comunitaris van acordar que, en un termini de dos anys, reassentarien 160.000 asilats. Finalment només Malta va aconseguir complir amb l’acord i arran de la manca de voluntat dels estats, aquesta xifra es va reduir en un 50%. En total els països membres només van acollir un de cada cinc dels asilats als que es van comprometre.

El 2016 es va produir un altre pacte vergonyant, en aquesta ocasió amb Turquia; la UE va acordar retornar a Turquia immigrants, malgrat poguessin estar fugint del conflicte sirià, a canvi de pagar 7.000 euros per cada persona reallotjada. I si mirem més a prop els exemples de violació de drets humans a les fronteres de l’estat espanyol, com el cas de la platja del Tarajal o les concertines, són constants. Un darrer exemple de la immensa fossa comuna en que les autoritats europees estan permeten que es converteixi el Mediterrani és la ràtio entre el nombre de persones arribades a Europa en relació al nombre de morts: paradoxalment cada vegada hi ha menys arribades però, proporcionalment, moltes més morts.

*Dades fins al 10 de setembre de 2018
Font: Missing Migrants (https://missingmigrants.iom.int/)

En l’únic aspecte en que la política migratòria resulta satisfactòria és la seva funcionalitat de cara al sistema econòmic. La immigració clandestina comporta un volum important de mà d’obra extraordinàriament precaritzada, amb un cost de despesa pública molt baixa, ja que són persones poc consumidores de serveis públics i que a més rebaixen les condicions laborals de la resta de treballadores.

Per tant, atribuir a una sobtada preocupació per les condicions dels immigrants el que hagi empès la UE a actuar contra Hongria, és un error. És més probable que les properes eleccions al Parlament Europeu, previstes pel maig de l’any vinent, tinguin més capacitat explicativa sobre aquest conducta.

Efectivament Viktor Orban és el màxim exponent de la nova extrema dreta populista i xenòfoba europea. Presenta una forma de fer política propera a altres forces presents a diversos estats membres de la UE: Regne Unit, Itàlia, Suècia, Àustria, Polònia, Alemanya, República Txeca o França, entre d’altres. En les darreres eleccions al Parlament Europeu aquesta extrema dreta populista pràcticament va doblar els seus resultats (del 8,4% de vot i 64 escons el 2004, a 13,3% de vot i 100 escons el 2012).  El “tradicional” sistema de partits polítics europeus se sent amenaçat per aquestes forces emergents. Però “sobrereaccionar” i posar com a pretext la política migratòria no sembla que sigui la resposta més estratègica.

És més que probable que a Hongria, i altres països europeus amb extremes dretes populistes a l’alça, les mesures proposades no facin més que reforçar els discursos antiinmigració i la percepció que la UE és enemiga de les sobiranies nacionals i dels seus ciutadans. El projecte polític europeu requereix una urgent sacsejada que retorni l’entusiasme a un plantejament tocat, i casi enfonsat, des de l’aprovació del Brexit. La resposta europea no ha de basar-se en sancionar els països amb dirigents populistes, que impulsen polítiques migratòries semblants a la resta, sinó en qüestionar-se de quina manera el sistema polític ha de donar resposta a les inquietuds que denota l’extremisme electoral.

Addicionalment, al respecte de les polítiques migratòries, malgrat hagi d’implicar un esforç a molt més llarg termini, l’única resposta davant d’aquests reptes ha de ser la d’implementar una política migratòria comuna basada en un estricte respecte pels drets humans i que impliqui un repartiment, a nivell comunitari, dels costos que pugui generar. Cal també treballar per reduir l’enorme bretxa econòmica en que actualment es divideix el Mediterrani, amb riquesa a la ribera nord i pobresa i desigualtat als països de la ribera sud, i polítiques socials als països membres de la UE de manera que la població immigrada no sigui percebuda com a enemiga per part de la població sinó com a part de la pròpia societat.