El meu major desig fóra tenir una màquina del temps, programar-la i passejar pels racons d’aquests passeigs abans d’escriure’ls. Aquest cop, continuem a Vallcarca, escolliria la dècada dels trenta del Vuit-Cents i caminaria per la Mare de Déu del Coll mentre vorejo el recorregut de l’aqüeducte de Turull, que aprovisionava de líquid element a la Vila de Gràcia.
Les coses mai no són com volem. Per això em conformo amb caminar al seu costat mentre em pregunto sobre el misteri d’una porta datada de l’any 1917 en números romans. A la llunyania intueixo la coronació d’una torre i sé que a la dreta trobaré l’Escola Farigola, emmarcada dins del gran projecte pedagògic de la Mancomunitat de Catalunya. El seu autor, Ildefons Goday, a més de la seu de Correus, es dedicà a modernitzar els edificis destinats a fins educatius, adequant-los a la seva comesa. La seva herència és visible a mitja Barcelona, des del tristament cèlebre centre Ramon Llull fins al grup escolar Baixeras de la Via Laietana, un dels més grans i més ocults prodigis arquitectònics de la ciutat.
L’any 1836 aquest espai educatiu amb aspecte de residencia virginiana, no existia; els primers nens en accedir a les seves instal·lacions foren uns grans afortunats. Aquell any s’inaugurà l’angost passatge d’Isabel II, que amb el temps esborrà el record a la reina, com si aquest tram de genealogia borbònica patís una maledicció, doncs el seu pare traïdor perdé el set del carrer Ferran després d’un delirant ple municipal de 1910.
El passatge d’Isabel, semblant en cert sentit al carrer de Grau a Sant Andreu, es configurà com un conjunt de viletes a un costat i jardí a l’altre. Aleshores la zona era un frondós paradís molt allunyat de les muralles. Així doncs és fàcil deduir el privilegi d’aquestes residencies i el seu ús exclusiu durant l’estiu. Actualment algunes de les seves cases poden donar-nos una idea de l’aspecte original de l’indret.
L’any 1893 un dels seus inquilins decidí renovar-se a nivell estètic i encarregà al jove Andreu Audet una finca de vacances com Déu mana. El resultat fou Villa Esperanza, que com moltes altres construccions d’aquest estil disseminades per la ciutat té nom de dona. L’obra, patrimoni barceloní pel seu caràcter únic, és espectacular dins la seva modèstia. La façana de maó vist es trenca amb petris motius florals i mosaics de ceràmica blanc-i-blava. La decoració es complementa amb ferro forjat, el que condueix de manera gairebé inevitable a preguntar-se si ens trobem davant d’una obra modernista, i la resposta és més aviat complicada, doncs molts dels seus atributs encaixen en aquest estil sense mostrar amb rotunditat les seves característiques primordials, com si Audet experimentés i encara no s’atrevís a donar el pas per a mostrar sens miraments allò predominant en un futur més que proper.
De fet, el barceloní arribà a ocupar el càrrec d’arquitecte municipal de la capital catalana, especialitzant-se en teatres i sales d’espectacles com l’Apolo o la mítica Edén Concert de Nou de la Rambla, a més de completar la seva contribució amb editorials com la Seguí a la cruïlla de Bonavista amb Torrent de l’Olla, la primera versió de l’Hotel Colon de plaça de Catalunya o el Casino de la Rabassada, que amb tota seguretat va ser un encàrrec de Josep Sabadell, a qui dissenyà la seva residència gracienca a rambla del Prat.
Des del meu punt de vista el colofó perfecte és la torre que culmina el conjunt. Li confereix personalitat, trenca amb la horitzontalitat i tan sols té el defecte de ser invisible si ets dins del passatge al ser impossible accedir al seu hort/jardí, avui força desangelat malgrat la seva àliga custòdia i un preciós treball vidrat amb, aquest cop sí, clar aire modernista.
Si reincidim en aquest aspecte la data és fonamental, una espècie de llimb entre dues èpoques, entre la simplicitat de l’estil anterior i el que vindria. Per això el maó vist pot recordar altres edificacions d’aleshores, com l’Editorial Montaner Simón, actual seu de la Fundació Tàpies. Tampoc està de més remarcar que la senzillesa decorativa, veritable motiu de la seva bellesa, és deguda a la seva ubicació, on un excés de sumptuositat hagués sigut fins i tot perniciós.
No tenim moltes històries del passatge d’Isabel. No fa molt un articulista el mencionà com a seu d’una comunitat d’artistes. La única dada trobada en relació a aquesta temàtica són anuncis de 1921 on un senyor oferia retrats i postals a preus mòdics. Les úniques noticies sobre el lloc són contemporànies i fan referència a si era públic o privat, imposant-se la primera opció mitjançant la connexió des de principis del nostre segle amb els antics jardins del convent dels Camils, ara mateix dedicats a la feminista republicana María Baldó. Des del seu interior és possible contemplar la torre de Villa Esperanza, mig tapada per bastides, almenys així la vaig veure fa poques setmanes.
La majoria de cops he accedit al passatge des d’una altra ruta. Creuo el pont de Vallcarca, deixo enrere la plaça Mons, descendeixo fins a la església russa que abans era de Sant Jordi i contemplo la tanca de pedra dels Camils, amb una sinuosa coronació deguda a l’ingeni de Joan Baptista Feu. És un plaer baixar al carrer i saber que a la propera cantonada donaré amb l’escola i el passatge, encara amagat i rei d’un silenci utòpic. Ho saben els seus residents i ho deu gaudir el del costat de la nostra protagonista, una mena de búnquer on semblen complir-se els versos de Foix M’exalta el nou i m’enamora el vell, com si en aquests pocs metres es resumís l’evolució de la ciutat, magma en constant metamorfosi.
Catalunya Plural, 2024 
