Són temps convulsos per a Ciutadans. Just quan les enquestes i el context polític semblava que feien inevitable la seva arribada al poder, Pedro Sánchez es convertia en el President d’Espanya després de la primera moció de censura exitosa en la història democràtica del país. A això li hem de sumar dos altres esculls: Pablo Casado s’ha presentat com la versió alfa de Rivera, traient els colzes i obligant Ciutadans a clarificar el seu discurs. El segon: Manuel Valls, l’escollit per a arravatar-li l’alcaldia a l’Ada Colau, sembla tenir dubtes a integrar-se en el partit i prefereix muntar una plataforma-partit a l’estil de Ahora Madrid o En Marche, d’Emmanuel Macron. Això incomoda la formació taronja, ja que no podrà lligar-lo en curt. Només hi ha una cosa pitjor per un partit polític que tenir un vers lliure a dins del partit: que sigui ambiciós. I l’ex-primer Ministre francès ho és, i molt.
L’arribada de Manuel Valls com a candidat de Ciutadans a les eleccions municipals del Maig del 2019 desperta una sèrie de preguntes al voltant de l’alcaldable: qui és Manuel Valls? Què és el que pensa? És socialista, és lliberal? Quina és, en definitiva, la seva ideologia? Aquest reguitzell de preguntes són, paradoxalment, les que han acompanyat la formació taronja des de la seva fundació a Catalunya l’any 2005. Preguntes que, després de quatre anys de presència en la política estatal, Espanya ja comença a respondre. A Catalunya, però, ja feia temps que ho sabíem. Podem afirmar, doncs, el següent: 1) Ciutadans és un partit ubicat a la dreta en l’eix d’ubicació ideològica 2) Ciutadans té una visió igual o més centralitzadora de l’Estat que el Partit Popular. 3) Ciutadans flirteja amb la nova dreta populista europea.
La nova dreta i els equilibris ideològics
Es pot dir que, avui en un dia, la nova dreta beu del “liberalisme” de Steve Bannon, cervell de l’auge i campanya de Donald Trump. La nova dreta, a diferència de la vella dreta, no pregona les virtuts del lliure mercat i del neoliberalisme econòmic, sinó que representa un retorn als postulats proteccionistes i de sobirania nacional. La nova dreta té com a focus de les seves campanyes els desemparats i perdedors del procés de globalització, i ho fa seguint una estratègia que podríem anomenar populista. Grosso modo: dicotomització de l’electorat entre bons i dolents, creació d’un enemic intern o extern i foment d’un líder carismàtic. Ciutadans dóna tombs en aquest sentit, i ideològicament ha passat per diferents etapes. I és que si en aterrar a la política espanyola la sensació era que es tractava d’un partit híbrid entre el PSOE i el PP, amb ímpetu de modernitzar i regenerar la política, el temps els ha anat escorant cada vegada més cap a una dreta que té més a veure amb el conservadorisme històric del Partit Popular que amb la socialdemocràcia clàssica.
Una de les eines que s’utilitzen per a concretar la ideologia d’un partit polític és la ubicació que en fan els votants en una escala de l’1 al 10, on el número 1 seria “extrema esquerra” i 10 “extrema dreta”. Per tant, segons aquesta perspectiva, la ideologia no es té o posseeix, sinó que és un tercer que te l’atorga. El CIS ho recull periòdicament en les seves enquestes, pel que podem traçar l’evolució històrica del que les persones enquestades consideren respecte Ciutadans. Els resultats ens donen moltes pistes sobre l’evolució de la ideologia del partit, o, com a mínim, de la percepció de la gent sobre la ideologia d’aquest.
Si ens fixem en el baròmetre de Gener del 2015, quan Ciutadans aterrava a la política estatal, la mitja dels enquestats la situaven en 5.14. Tan sols un 2.7% els hi atorgaven una qualificació de 9/10. És a dir, en un inici, Ciutadans era percebut com un partit no molt allunyat del centre a escala ideològica, i força allunyat del Partit Popular. A més, tan sols una minoria considerava que fossin un partit d’extrema dreta.
Ara bé, la darrera enquesta del CIS, del Juliol 2018, en la mateixa pregunta, li atorgava una puntuació de 7.04. No només això; un 20.7% dels enquestats considera que és un partit d’extrema dreta (puntuacions de 9 o 10). Segons aquestes enquestes, la mitja de la població l’any 2015 era de 4.55, i el 2018 de 4.46; és a dir, que la població no s’ha escorat més a la dreta en absolut. Si és certa la hipòtesi de molts gurús de la ciència política que el partit que guanya és el que conquereix el centre de l’espectre ideològic, a Ciutadans se li compliquen les coses. A què pot ser degut aquest escorament ideològic?
L’eix nacional
Altra vegada, a Catalunya no ens sorprèn la passió re-centralitzadora de Ciudadanos. A Catalunya, un dels leitmotivs de la seva agenda política era atacar directament el sistema d’immersió lingüístic a les escoles; un tema que compta amb l’ampli consens de la comunitat educativa, i que s’ha demostrat una eina vàlida per a la mobilitat intercalasses socials. Però Espanya ha hagut d’esperar fins a l’esclat del conflicte independentista per veure-li la veritable rostre la formació taronja.
Per un costat, la passió amb què els diputats i diputades van donar suport a l’article 155 no els diferenciava per res amb la bancada dels populars; l’estratègia era compartida: fer de la irresponsabilitat política cap a Catalunya la bandera de la política a la resta de l’Estat. Darrerament, aquesta irresponsabilitat política ha tocat un sostre perillós: veure Albert Rivera i Inés Arrimadas convertint la política de treure llacets en un gest polític, alhora que reivindica que la ciutadania faci el mateix, mostra una voluntat cínica (per sobreposar un possible rèdit electoral als temes d’Estat) d’avivar el conflicte polític.
Ciutadans com a flotador del règim
L’arribada l’any 2014 al panorama nacional coincidia amb un Podemos que estava disposat a assaltar els cels i que entrava en tromba amb l’empenta d’una ciutadania farta del sistema polític i de la seva resposta davant la crisi econòmica. Amb un Partit Popular fins a les orelles de corrupció i un partit socialista en descomposició interna, Ciutadans aparegué com manà dels cels a ulls de l’IBEX i de les classes acomodades del país; les paraules de Josep Oliu, pocs mesos abans (“el que necessitem és un Podemos de dretes”) s’havien demostrat profètiques.
Havia arribat un partit que no carregava amb la lenta i pesada càrrega de la corrupció i que venia a “regenerar”. La pretesa ambigüitat discursiva de C’s, que no es definien “ni de izquierdas ni derechas” ha anat revelant, amb el temps, la seva música: suport a les baixades d’IRPF, vot no favorable a l’eliminació de les portes giratories ni a la pujada de les pensions… Una música que ja coneixem: la dreta de tota la vida.
L’herència amb la desmemòria
“La Guerra Civil va ser una guerra entre germans i la Transició va segellar-ne la pau”, vindria a ser el marc genèric del qual no voldrien sortir-ne. A Ciutadans no li interessa parlar del passat. Com a força política que diu estar disposada a regenerar la política contemporània, els debats al voltant de l’herència que Espanya té amb el seu passat els obliga a enfangar-se i a posicionar-se, suposadament, amb un dels dos “bàndols”. És en aquest bloc on hem vist la cara més conservadora del partit.
Al Març, la Mesa del Congrés, comptant amb els vots del Partit Popular i C’s, va impedir la tramitació de la proposició de Llei presentada per Pedro Sánchez (amb el suport de Podemos i els partits independentistes catalans) per a reformar la Llei de Memòria històrica. Una llei que hagués dut a terme la identificació de foses comuns, l’exhumació de cunetes i la indemnització a les famílies que varen lluitar defensant la democràcia.
L’argument, aquesta vegada, era que això suposaria un augment del pressupost que no es podien permetre. Hi ha molts altres exemples: des de negar-se a eliminar la Llei d’Amnistia, que hagués capacitat investigar els crims del franquisme, passant per votar en contra, el Febrer del 2017, d’una proposició no de llei que instava el govern a investigar la Fundación Nacional Francisco Franco. No hi ha equidistància en la memòria; només vergonya o dignitat.
C’s i Manuel Valls
Sigui quina acabi essent la fórmula amb la qual Manuel Valls i C’s es posin d’acord, el pensament de Valls potser ajuda entendre la ideologia de C’s. Ex-primer Ministre francès sota Hollande entre març 2014 i setembre 2016, neix de l’escletxa de la socialdemocràcia moderna. El gir de la socialdemocràcia de Tony Blair, l’anomenada “Tercera Via”, ha anat apropant els partits socialdemòcrates europeus (però també als Estats Units) cap a postulats que pretenien harmonitzar el socialisme amb el liberalisme.
Però amb els processos de globalització i l’augment global de les desigualtats, els perdedors d’aquests processos han anat perdent la fe en que les sigles dels partits socialdemòcrates els farien la vida una mica més senzilla. D’aquesta escletxa han nascut algunes ramificacions tant per la dreta, com per l’esquerra: Si Podemos beu d’aquest forat que la socialdemocràcia per l’esquerra, Valls (com Emmanuel Macron) hi arriben per l’altra banda. Valls es defineix d’esquerres, ja que prové de la família socialista. Però, quina esquerra?
Una esquerra que reclama que s’endureixin les fronteres i es persegueixi l’immigració il·legal. Ja l’any 2014 Valls, com a Primer Ministre, va ser el focus de crítiques per les seves declaracions culpant els gitanos francesos dels “problemes d’integració”, associar-los a la mendicitat i la delinqüència, i afirmar que les solucions passaven pel desmantellament dels campaments i les expulsions. Encaixen, doncs, Valls i C’s en aquest punt.
Una esquerra que considera que el discurs del Rey Felip VI el dia 3-O va ser un molt bon discurs, que l’independentisme és “guerra” i que els fets succeïts el dia de la DUI del 27 d’Octubre justifiquen els empresonaments de polítics. Però el fet que ho expressi amb la tranquil·litat del convenciment en la tradició jacobina i no des del discurs de la confrontació de les dues Espanyes, blanqueja lleugerament el discurs de Ciutadans en un moment on la competició per la dreta amb Casado els desgasta.
Així que Valls entrarà a la pugna per Barcelona, representant aquesta esquerra a la dreta de la socialdemocràcia. Una esquerra tan esquerra com Ciutadans. Perquè més que la nova esquerra, del que es tracta és de la “nova” dreta.
Catalunya Plural, 2024 
