A Barcelona hi ha moltes places que no mereixen ser-ho. Una d’elles és la plaça Mons. La culpa, visible també a d’altres més populars, com la d’Espanya o la de Francesc Macià, la té una horrible rotonda, element urbanístic amb una sorprenent capacitat per a trencar el vocabulari i esmicolar qualsevol indici d’àgora tot evitant la comunicació pròpia d’aquests espais, temples de reunió sempre més amenaçats entre queixes veïnals, clausures nocturnes i alguna que altra -absoluta contradicció lèxica- privatització.
La plaça Mons conté un punt precursor del que, a principis de segle XX, hauria de ser una revolució per a Vallcarca. El 1903 l’encara independent Ajuntament d’Horta, agregat a Barcelona un any després, planejà la construcció d’un pont per a unir els turons del Putxet i el Coll. L’any 1909 l’arquitecte Miquel Pasqual i Tintorer culminà l’edificació d’una petita passarel·la de pedra irregular i maó vist caracteritzada per una barana amb dibuixos geomètrics aconseguits mitjançant fileres d’arquets intercalats.
El pont de la plaça Mons, un dels pocs modernistes de tot el repertori barceloní, havia de constituir l’avançada del seu germà gran, idoni per a facilitar el transport de mercaderies i comunicar la zona, privilegiada pel seu aïllament, amb la resta de la Ciutat Comtal. Havia de ser de ferro, res excepcional a un temps on a tota Catalunya sobresortiren les obres de enginyeria per a demostrar la creixent modernització del país.
El problema, si és que el podem definir com a tal, brollà el 1916, quan morí Pasqual i Tintorer. El substituí al càrrec el més aviat anònim Antoni Vila, qui canvià el material constructiu, convertint-lo en una harmoniosa estructura de ciment armat sustentada per grans pilars recoberts de pedra i maó vist. Les seves grans lloses de formigó es decoren amb els escuts del Principat i Sant Jordi, envoltades de lleons.
D’aquesta manera s’evità el maldecap de sortejar la riera de Vallcarca a través d’un viaducte sòlid i amb grans perspectives en més d’un sentit. S’inaugurà el 3 de març de 1923, pocs mesos abans de la irrupció de la dictadura de Primo de Rivera i tres lustres després de donar per inaugurades les obres amb la sempre solemne col·locació de la primera pedra, vocable massa emprat al llarg de l’article, tantes com Pere negà a Crist. Així doncs ha arribat el moment d’abordar altres camins d’aquest enllaç simbòlic del barri.
Els més vells encara recorden la seva mala fama, relacionada amb un tema encara ben espinós per a la premsa. Els suïcidis foren el cim de la seva fama, fins al punt que a moltes novel·les era inevitable assenyalar-lo com a epicentre dels mateixos. Entre les preferències de qui escriu figura la pobra cosina Montse de Juan Marsé, víctima d’una educació catòlica i privilegiada a una travessera de Dalt amb viletes ara gairebé inexistents. La molt dissortada no pogué suportar la seva història amb Manolo Reyes, alies Pijoaparte, i s’abocà al vuit en ple Franquisme des de la doble foscor del desamor i una llegenda que mai aprengué al ser un personatge de ficció, això sí, perfecte per a rematar, mai millor dit, les energies d’aquestes alçades des d’on a l’actualitat resulta suggeridor i horrorós comprovar la destrossa de Vallcarca i l’escassa supervivència dels arabescs del que abans fou una finca del Vuit-Cents.
Moltes vegades m’aturo al mig del pont i contemplo el seu horitzó de verd i parcel·les amb dues enes gravades a un rostre invisible. Núñez y Navarro domina part d’aquests terrenys. Observo uns nois que juguen a bàsquet. A l’altre cantó, amb aires de Carmel, veig l’escola Virolai i més enllà m’acull la immensitat de Gràcia tapant-me la quadrícula de l’Eixample. Sona Manel al meu cap per la seva menció del viaducte a Teresa Rampell. Si estiguéssim a Itàlia, on la novel·la de Federico Moccia esdevingué un fenomen adolescent, el trobaríem ple de candaus i molts l’associarien amb Tres metres sobre el cel. Altres poden fer-ho amb Súperlópez i tampoc s’equivocarien.
A les darreres setmanes aquesta massa uniforme amb matisos de color s’ha destacat, introduint-se sense demanar-ho a la tendència procliu a alterar els espais públics mitjançant llaços grocs. El de la passarel·la fou pintat amb premeditació, nocturnitat i traïdoria una nit de primers de setembre pels CDR de la zona, ben contents amb la seva acció gamberra que no sé si l’Ajuntament ha contrarestat amb el servei de neteja. Alguns pensaran que trenco la dinàmica de la sèrie mentre comento l’espinosa i avorrida qüestió. No s’equivoquin. Els monuments no són tan sols records dels passat, tenen vida pròpia i han de ser respectats per a poder ser valorats com mereixen. No hi ha res més ignorant que tacar-los. Suposa una manca de respecte, una prova d’incultura i una trista taca pel destí del país.
El carrer és de tots, però sembla que més d’alguns, i si les autoritats no eliminen la politiqueria d’àmbits protegits al formar part del patrimoni podem donar-nos per derrotats davant el menyspreu per a preservar intactes nuclis històrics que mereixen romandre impol·luts. Alguns s’empiparan, llençaran el crit al cel i atacaran amb els seus habituals arguments de ceba. Doncs bé, imaginin la Pedrera amb un llaç perpetrat amb esprai. No és el mateix? Sí ho és, ambdues peces són intocables i pertanyen a la ciutadania, digna vingui d’on vingui, factor fonamental a una Democràcia, tan grapejada que a vegades oblidem la transcendència del seu significat.
Catalunya Plural, 2024 
