No entrava en els plans del President ni dels Consellers i Conselleres de la Generalitat el que va passar aquell diumenge d’ara farà un any. L’escenari òptim que va considerar l’equip de Govern pel referèndum de l’1 d’ Octubre era el de les llargues cues de gent a l’entrada dels col·legis electorals. Res més. La premsa internacional immortalitzaria les escenes dels veïns i veïnes de tot Catalunya que, impotents, serien privats del seu dret a vot. Aquelles imatges donarien la volta al món i servirien per a enfortir la idea d’Espanya com a ogre negant un gest que s’associa amb democràcia: una papereta dins l’urna. Des d’aquest punt de vista, va ser la victòria de la Generalitat que va aconseguir el seu objectiu: que hi haguessin urnes als col·legis electorals.
Si va ser un victòria per la Generalitat, va ser una derrota pel Govern de Rajoy. Dues setmanes abans que se celebrés el Referèndum, l’aleshores President del Govern afirmava, de manera rotunda, que “el referèndum no va a celebrarse”. Un any després encara no s’ha pogut entendre la incompetència d’una estratègia judirídico-policial, que actuava sota ordres de la jutgessa Mercedes Armas i estava coordinada pel Coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos. Per què no es van precintar les escoles el mateix diumenge per la nit quan encara no hi ha havia massa gent, si això hagués facilitat la tasca policial?
Davant d’aquesta pregunta hi ha dues hipòtesis possibles: la primera seria que l’estratègia real passava per que es produïssin aldarulls i actes de violència per part d’aquells i aquelles que participessin en el referèndum, per tal de justificar el delicte de rebel·lió, que tants maldecaps està donant a l’Estat. L’altra hipòtesis no partiria d’una racionalitat prèvia, sinó que tindria en la incompetència dels cossos de seguretat de l’Estat la seva explicació.
La Guàrdia Civil va entrar com un bou en uns encants propinant puntades de peu i cops de porra. Roger Español va perdre un ull per l’ús d’una pilota de goma- prohibides als cossos de seguretat de Catalunya- i 1.066 persones van haver de ser ateses pel personal sanitari, de les quals 7 foren ferides greus. Sigui la primera o la segona hipòtesis, la celebració del referèndum va ser una derrota per a l’estratègia ‘tripartita’ dels poders executiu i judicial, i de l’aparell policial.
El Referèndum no va servir per aconseguir la independència; això ho sabien els mateixos organitzadors. Però potser no ho sabien milers i milers de persones a qui es va dir que el resultat seria vinculant. I aquesta és la gran derrota del referèndum; si es diu (les enquestes, algunes, diuen) que vora el 80% de la població de Catalunya està d’acord amb la celebració d’un Referèndum, com pot ser que tan sols un 43% del total de la població hi participés?
Mirant les dades dels resultats, la resposta sembla senzilla. El ‘Sí’ va guanyar amb un 90.1% dels vots. No sembla molt complicat deduir que, en la seva majoria, qui va participar del referèndum van ser aquells i aquelles que volien la independència. Tothom sap que aquest 90% no reflecteix la societat catalana.
Mou el ratolí per sobre la infografia per saber-ne més | Victòria Oliveres
Això va ser així perquè qui va dominar l’agenda del discurs del referèndum van ser els partits polítics que, amb l’afany d’apoderar-se o bé del discurs de la llibertat (partidaris de la independència) o bé del discurs de la legalitat (partidaris de la defensa de la Constitució) no van deixar espai per a construir un terreny horitzontal de debat.
Si l’objectiu de les empreses privades és el de maximitzar el seu benefici, el dels partits polítics és el de maximitzar els seus resultats; això és i serà així fins que les partitocràcies perdurin. Tant era que els mateixos observadors internacionals convidats per la Generalitat diguessin, dos dies després de l’1-O, que el Referèndum no havia comptat amb les garanties suficients. Ni que recordessin que l’adopció de la Llei del Referèndum, aprovada en un sol dia, amb lectura simple i debat limitat (sense prèvia consulta del Consell de Garanties Estatutàries i amb l’aprovació per majoria simple en lloc de qualificada) es desviava d’un gran nombre de bones pràctiques. La promesa de la independència era massa forta i havia vinculat les esperances de massa gent. En aquest sentit, la falta de transparència i honestedat va ser una derrota dels partits independentistes. De fet, en alguns casos, ho continua sent.
Perquè qui realment va fer possible el Referèndum va ser la gent organitzada que va posar el seu temps i el seu cos, convertint el que havia de ser una escenografia política en una victòria històrica. Els que van votar que sí, les que van votar que no, o les que s’hi van apropar a donar un cop de mà en veure com la policia s’excedia en diferents col·legis electorals de ciutats i pobles catalans. Amb el temps, això és el què es recordarà. La història de Catalunya pot reclamar per si una victòria del poble pel poble.
Però la derrota principal és la de l’Estat. L’1-O ha fet trontollar els pilars de l’Estat, i la seva imatge internacional ha quedat tacada. L’estratègia de la judicialització de la política com a incapacitat d’afrontar democràticament problemes democràtics ha mostrat la cara fosca de la història d’Espanya. Les imatges de l’escola Ramon Llull van donar la volta al món, incapacitant qualsevol tipus de defensa del comportament policial per part del llavors Ministre d’Exterior, Alfonso Dastis.
La desestimació del delicte de rebel·lió del tribunal de Schleswig-Holstein (que sí que va acceptar l’euro-orde en el delicte de malversació), i el procés judicial contra Llarena a Bèlgica, embruten encara més la seva imatge. La presó preventiva contra els presos polítics (sumat als casos de greu atac a la llibertat d’expressió a cantants, tuitaires, etc) en qüestiona la pròpia qualitat democràtica. Si l’objectiu a curt termini era evitar la independència, ho van aconseguir. Però el preu que es va pagar passarà factura.
Lliçons de política un any després de l’1 d’Octubre
La correlació de forces
Un dels grans supòsits teòrics de l’independentisme per a tirar endavant de forma unilateral la independència era que la Comunitat Internacional intervindria, forçant les màximes autoritats no tant a acceptar els resultats de l’1-O com a realitzar un referèndum amb garanties reals. D’entrada, no existeix aquesta cosa anomenada Comunitat Internacional. Existeixen estats-nació amb interessos propis. Aquests interessos, de vegades, poden confluir en generar estructures supra-nacionals; però no és el cas per quelcom que toca tan de prop a la raó mateixa d’un estat com és un referèndum d’independència.
La idea que el possible reconeixement de Letònia faria caure les altres repúbliques bàltiques i, eventualment, els grans estats continentals, no es va donar. No sabem les converses de despatxos que es deurien donar els mesos anteriors, però és molt dubtós que cap estat donés cap garantia de reconèixer unilateralment a Catalunya. Perquè en política, més que les intencions, el que importa és la correlació de forces.
Davant la coneguda negativa de l’executiu de Rajoy a celebrar el referèndum, una frase ressonava amb força des de part de l’independentisme: “s’ha de forçar l’Estat a que accepti el referèndum”. Considerant que la negativa era insalvable, aquesta teoria tenia certa lògica. Però la sobirania sobre un territori, i més en un Estat com Espanya que és la 14 potència mundial en termes de PIB, és quelcom complicat d’obtenir.
Hi haurien dos opcions possibles per fer una Declaració Unilateral d’Independència (DUI): una seria el reconeixement internacional comentat en el punt anterior. Si vols que un estat et reconegui una independència unilateral, has de fer que el cost del no reconeixement sigui superior al cost del reconeixement. Però sense el recolzament d’un o grans estats a la independència l’opció “Comunitat Internacional” quedava descartada. L’altra opció doncs, seria la presa del territori. Aquesta opció implica que les institucions prendrien control sobre els punts estratègics, imposarien el marc legal i s’instauraria una hisenda pròpia.
I qui se suposa que hauria de fer complir aquestes ordres? Els Mossos d’Esquadra, que recentment hem sabut que van ser posats pel mateix Major Trapero a disposició del TSJC i la fiscalia? I en l’hipotètic cas que això hagués estat així, com se suposava que havien de fer front a la Guàrdia Civil, controlant ports, aeroports i fronteres que estan en mans de l’Estat?
Però si tirem del fil i acceptem que això funcionés, com s’hauria pogut justificar llavors davant la “Comunitat Internacional” la presa del poder, considerant les condicions del referèndum? Recordem que la independència comptava amb recolzament de 72 dels 135 diputats. En comparació, els estats que van obtenir la independència per la via unitaleral, com Eslovènia o Croàcia, ho va fer o amb suport unànime o molt majoritari de la cambra i la majoria del suport popular. Així que una lliçó de l’1-O és que a Catalunya no hi ha la correlació de forces suficient per fer efectiva la República Catalana. I si es creu que és així, que s’expliqui. De moment, no surten els números.
El menyspreu del Soft Power
Els conceptes de Hard Power i Soft Power són recurrents en les anàlisi de les relacions internacionals. El primer explica el poder mitjançant l’ús de recursos militars i econòmics. La coerció, l’amenaça, i la repressió serien les eines que té el Hard power. Per altra banda, el Soft Power destaca la capacitat de la diplomàcia, la cultura, i el paper dels mitjans de comunicació en elaborar relats i la història mateixa.
El Govern de Rajoy va confiar en el Hard Power i va menysprear el Soft Power. Un pensament gairebé fossilitzat, tenint en compte que vivim en temps on la difusió d’imatges i comunicacions és imminent. Rajoy va creure en la força de l’Estat sense a tenir en compte els factors que l’acabarien fent caure. És cert que els Estats europeus no podien donar suport a la independència de Catalunya. Però no és menys cert que les imatges que vam veure ara farà un any restaran en la memòria dels i les mandatàries europees, que miraran amb recel el comportament de l’Estat espanyol.
Rajoy va guanyar en el Hard Power, però va perdre estrepitosament en el Soft Power. Aquesta derrota – fruit de la incapacitat de negociar primer, i de gestionar la nul·litat del Referèndum després (si ja estava invalidat, què importava que se celebrés?) serà la llosa que hauran de carregar els diferents Governs que passin per la Moncloa. Fins quan? Bé, fins que acceptin que Catalunya i Espanya han de solucionar aquesta herència amb un Referèndum, legal, vinculant, i amb garanties.
Però més enllà de quina sigui la solució de futur, l’1-0 ens recorda que hi ha esdeveniments en la història dels individus que es queden marcats de forma perenne en la memòria col·lectiva. La memòria col·lectiva no és res concret, en tant que no hi ha entitat que pugui parlar en la seva representació. Però en aquests moments de la història, les mateixes subjectivitats de les persones que les han viscudes, telen un relat que excedeix i depèn de la història de la col·lectivitat; així, successivament, impregnant tot un país i les generacions venidores.
Catalunya Plural, 2024 
