Durant aquestes setmanes a Vallcarca he anat contracorrent per una qüestió de lògica a l’hora de parlar dels diversos edificis que han marcat la nostra ruta. Normalment entro al barri per República Argentina i, des d’aquest punt, pujo fins al viaducte per a després descendir per Mare de Déu del Coll.
Mentre camino no noto les fronteres, mentre escric per a vosaltres les he oblidat des d’un element crucial. Ascendim la zona des de plaça Lesseps i és allà on és possible entendre els límits d’abans, quan aquest polèmic espai marcava l’inici o la fi de poblacions properes a Barcelona.
Si començo les meves passes més a prop de travessera de Dalt, la famosa travessia del mal vilamatiana, trobaré el passatge Napoleó, que en cert sentit creuava els camins de Gràcia, Horta i Sant Gervasi de Cassoles. Al contemplar aquesta llarga i estreta ascensió no és difícil pensar a l’emperador francès, però la veritat és una altra, i, com sempre, es localitza a documents i observacions, entre les que s’ha de mencionar la rutina de donar el nom del propietari al carrer corresponent als seus terrenys.
Això és clar a la parcel·la corresponent a aquestes línies i explica una història amb cert aire francès sense àligues ni batalles. En algun instant de la primera meitat del segle XIX Josep Maignon i Sargelet comprà les hectàrees de l’antiga Masia de Can Mallorca, fraccionant-les. Un dels carres propers a l’homònim Maignon s’anomenà Sargelet en honor a la mare. L’any 1875 Antonio Fernández y Soriano els hi comprà un tros de terra, origen del passatge batejat amb el nom artístic emprat per ell i la seva dona, primers grans triomfadors fotogràfics a la nostra ciutat.
Antoni estudià l’incipient art a França abans de traslladar-se a Barcelona, on serví com a músic a un regiment d’infanteria mentre, de tant en tant, practicava l’afició que més tard li conrearia fama. Just abans del nadal de 1850 es casà amb Anais Tiffon, qui havia arribat des l’hexàgon junt amb la seva família pels volts de 1846. El seu pare sabé captar el complex d’inferioritat de la capital catalana amb París i es canvià el cognom pel del cors per a atreure’s clientela, cedint als recent casats un raconet per a crear el seu estudio. La parella adoptà el nom de l’home que féu tremolar a mitja Europa i el 1852 instal·laren la seva empresa on a l’actualitat es troba el Frontó Colón, a la rambla de Santa Mònica.
Més tard prosperaren, fins al punt de ser fotògrafs reials des de 1875, obrir una sucursal a Madrid, una altra a la plaça de l’Àngel, enderrocada durant la gestació de via Laietana, i comprar la primera llicència Lumiére a Espanya. D’aquesta manera pogueren presentar el cinematògraf a Barcelona, mantenint-se en aquest camp fins 1908, quan la competència va fer que tiressin la tovallola. El fenomen havia adquirit inesperades proporcions i ells pertanyien a una altra època on havien sigut grans protagonistes i testimonis exemplars amb retrats de tota mena.
Als darrers anys la feina de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha permès apreciar la seva obra, excepte les instantànies post mortem, un clàssic del període. Durant la darrera dècada s’ha recuperat el treball de moltes dones fotògrafes, des de Carme García fins a la misteriosa Milagros Caturla, generadora d’una investigació col·lectiva per a esbrinar qui era l’autora d’unes meravelloses imatges adquirides per un estaodunidenc als Encants a principis del nostre segle. Caturla té peces a l’alçada dels més grans, però mai hem d’oblidar que la veritable artífex a casa nostra fou Anais Tiffon.
Des del 2014 té el seu propi lloc a la ciutat a un interior d’illa de l’Eixample on s’accedeix des del número 155 del carrer Marina. Aquesta iniciativa, desconeguda per molts barcelonins, constitueix un intent de fer justícia amb tantes dones ignorades durant massa temps al nomenclàtor, una forma de recordar el passat i fer polític plena d’homes, com si aquests fossin els únics capaços de ser immortalitzats a plaques i avingudes.
Si tornem al passatge no ens serà gens complicat trobar una raresa al seu costat esquerra, un horror edilici que trenca amb l’harmonia d’alçades i mostra irreconciliables diferències amb el seu company de la dreta. Aquesta minúcia significant pot apuntar un munt de coses. Servidor es plantejà mil preguntes fins arribar a una de les millors pàgines de passeigs urbans, Pla de Barcelona; a una de les seves entrades ens ensenyen mitjançant una vista aèria de 1960 com el carrer arribava fins plaça Lesseps. El recorregut perdut fou devorat per el CEIP Rius i Taulet, dedicat a l’alcalde de l’Exposició Universal de 1988, a qui els graciencs encara citem quan parlem de la plaça central del barri, rebatejada després d’un estrany referèndum.
El desconeixement d’aquests dominis napoleònics pot deure’s a una notòria falsa de curiositat i a la peresa de molts habitants per a encarar el seu empinat recorregut, una llançadora espacial culminada a la cantonada de Sargelet envers Valldoreix. El seu adéu enllaça amb una fastuosa vivenda curvilínia a l’estil del Teatre de Pompeu a Roma, si bé amb altres circumstàncies constructives. Nosaltres baixem el cim, ens perdem per Gràcia i prometem tornar a un altre racó allunyat de la muntanya per a prosseguir la màgia de parlar amb tantes pedres visibles i menyspreades per tants ulls estressats.
Catalunya Plural, 2024 
