Una amiga fa uns dies em va dir que la Montse patia una malaltia amb una duresa fulminant. Em va sobtar. Sempre havia tingut al cap la seva imatge envoltada per una aura de joventut i mai vaig pensar que aquella noia plena de vigor pogués ser tocada pel dolor i la mort.
Ha estat amb la sobtada notícia de la seva mort que hem comprovat el que sospitàvem, que la Montse aconseguia una de les poques unanimitats que es poden trobar entre els polítics i periodistes. Sabia fer informació rigorosa, matisada i un pèl irònica, sense allunyar-se del paper imparcial que se suposa que ha de tenir un periodista. Per això el seu record ha concitat l’elogi de persones tan allunyades en la seva visió del món, com l’exministre socialista Alfredo Pérez Rubalcaba, o Gabriel Rufián, sense que hagin faltat tampoc reconeixements a la seva professionalitat de personalitats del PP o del PDeCat.
Sovint es diu que és habitual que la mort susciti coincidències, potser hipòcrites. Estic segur que en el cas de la Montse són sentides. I no es pot oblidar que ella durant anys ha estat la delegada a Madrid del diari Avui i després del PuntAvui, unes publicacions que en alguns àmbits no susciten simpaties.
A la Montse la vaig conèixer a la redacció de La Mañana, a Lleida. Va venir amb una beca el 1988, però el cert és que s’hi va quedar, perquè de seguit s’hi va fer un lloc. En els diaris locals l’assignació a una secció és relativa, es fa de tot. A ella la van situar a fets diversos, els successos. Jove i activa com era feia coses arriscades com reportatges als barris amb més problemes de droga de la ciutat. Parlava amb familiars de víctimes i els seus textos tenien molt de ‘nou periodisme’ intuïtiu.
Llavors al diari lleidatà hi havia molt moviment: gent que marxava a altres empreses i gent nova que venia, fins i tot de Barcelona. En un d’aquests moviments un grup de periodistes va marxar a Barcelona a un diari efímer com Las Notícias. Diversa gent de La Mañana va fer cap al nou projecte que va tenir com a característica que els seus treballadors van estar més temps preparant-lo del que efectivament va sortir al carrer. Entre altres hi van anar Miguel Rico, ara al Mundo Deportivo, Joan Palau, Amat Carceller i la Montse. Quan hi vaig demanar feina em van dir que el diari tancava en una setmana.
Més tard la Montse va fer cap a la Vanguardia. Allà es va estrenar en les seves peces equilibrades que han estat sempre la seva marca. Jo vaig ingressar a l’Avui i vet aquí que un dia la vaig trobar a la redacció. Em va dir que en una setmana començava. Tenia la recança d’haver-se equivocat amb el canvi. Jo li vaig dir que si a can Godó no li feien contracte, la decisió era correcta.
La Montse i jo vam coincidir poc. Ella treballava a Madrid i quan s’havia de cobrir la presentació dels pressupostos em tocava anar a la Villa y Corte. Allà la delegada mostrava com de coneguda i respectada era. Des dels vedells fins als cambrers de la cafeteria del Congrés, tots la coneixien. Igual passava amb els polítics de tots els colors amb els quals es creuava als passadissos del parlament. Es pot dir que la seva presència amansia els lleons de les Corts.
Més tard ens trobàvem als sopars que anualment organitzava l’Antoni Siurana, alcalde socialista de Lleida, amb periodistes exiliats a Barcelona. En aquelles trobades destacava la seva bonhomia i visió un xic irònica de la vida.
I la darrera notícia va ser que estava molt malalta. Llavors vaig recordar l’estiu que la Montse va arribar a La Mañana quan gairebé tots els periodistes aprofitàvem l’hora de dinar per menjar-nos un entrepà a Les Basses d’Alpicat i tornar a la redacció després d’haver fet uns llargs a la piscina. Pensàvem que la felicitat s’havia d’assemblar a allò.
Catalunya Plural, 2024 
