La Sagrada Família té l’estrany mèrit d’haver imposat una dictadura al seu territori, fins a provocar l’oblit de la seva Història. Per això pocs turistes i vianants es pregunten sobre l’origen del barri. Al llarg del segle XIX l’emplaçament de la Basílica pertanyé a Sant Martí de Provençals. Per això, entre d’altres coses, el primer arquitecte d’aquest pilar del parc temàtic fou el municipal de la localitat, Francisco de Paula Villar.
Deixant de banda l’anècdota allò important fou l’agregació d’aquest extensíssim nucli geogràfic a la ciutat de Barcelona. L’antiga ruralitat cedí el pas al progrés urbà, enllaçant-se ambdues zones amb una ampliació del carrer València, que a més de connectar l’Eixample amb el barri del Poblet serví com a artèria fonamental des d’una doble perspectiva. Des la verticalitat un sistema de passatges creava més carrers mentre establia sortides laterals de les vivendes ubicades a València, el que seria una secció horitzontal amb cases de planta i pis predominants com a mínim fins els anys trenta, quan els tres principals partits de l’època- ERC, la Lliga i els Lerrouxistes- hi instal·laren la seu, tant per la seva proximitat al centre com, no resulta gaire difícil deduir-ho, lloguers assequibles.
La cicatriu que anul·là l’antiga frontera entre Sant Martí i Barcelona cobreix l’espectre comprés entre els carrers de Nàpols, Roger de Flor i la Diagonal. En aquesta més que peculiar cruïlla es produeix un d’aquelles silencis d’una lògica tan precisa com és l’impulsada per Ildefons Cerdà. De cop i volta l’ordre i la linealitat es trenquen per un error de pocs metres a la perfecció de la quadrícula, com si trobéssim un parèntesi a l’asfalt, una anomalia que, en més d’un cas, marca el retorn a la normalitat amb una façana entre dues cantonades sorpreses pel desgavell de la geometria.
Però a la fi les peces encaixen, i és just al vell límit on irromp la segona obra barcelonina de Mario Catalán Nebot, a qui presentàrem la setmana passada pel seu incomparable, això no admet esmenes, edifici del 112 de Sant Antoni María Claret, ben cridaner pels seus balcons i el gresite blau de la façana.
La seva segona perla és al carrer València 384. Si un comença a contemplar-la des la Diagonal l’impacte serà menor, doncs entre el va i ve dels autobusos, la densa arbrada i la mateixa velocitat quotidiana només intuirà com extravagant el relleu lateral de les finestres que alguns anomenen balcons per una qüestió de purisme o d’estupor.
Si en canvi s’accedeix des la part de València propera a la Sagrada Família es maleirà l’estret de la vorera i fins i tot es fixarà al barret d’un immoble modernista. Tot això anirà a la paperera de la més absoluta irrellevància per l’aparició gairebé mariana d’un bloc amb la façana de colors gris plena a vessar de finestrals circulars en un inenarrable espectacle per la utopia de traspassar la definició tècnica. Tota la resta ingressa a l’infinit horitzó de la opinió col·lectiva, apassionant i apassionada a l’esforç de descriure amb paraules aquest intrús entre la psicodèlia i una genialitat que la mentalitat del país és incapaç de subratllar perquè escapa als seus paràmetres conformistes.
L’edifici d’apartaments de València 384 és un altre rara avis, com l’amic del 112. Ja vam dir que a Permanyer no li agraden. A l’entrada que li dedica a la Barcelona lletja, un llibre digne de ser visitat, menciona que a causa de la seva construcció s’articulà una Comissió de Qualitat de l’Eixample per a evitar més atemptats estètics. He cercat a l’hemeroteca, sense trobar res. Amb l’arriba dels Ajuntaments Democràtics desaparegué el caos de planificació i es considerà més un cert criteri d’harmonia edilícia, sense evitar la proliferació de nyaps ben nodrits per la indústria hotelera i empreses del més alt nivell.
Com que parlem de comissions per a tutelar cànons de bellesa és adient acabar avui amb un fenomen que, per desgràcia, assola la ciutat. Passejant-la és ben senzill descobrir enderrocaments de viles de la fi del segle XX i principis del XX. Guinardó, Vallcarca, Sants, Poblenou o el Clot són víctimes d’aquestes petites tragèdies per a preservar l’ecosistema dels barris. Si no ho fem destruïm la identitat, quelcom que escric amb massa freqüència per motius més que obvis. Aquesta setmana saltaren algunes alarmes a Gràcia per la inevitable demolició de dues casetes als números 15 i 17 del carrer de l’Encarnació. Al seu jardí viu una alzina bicentenària, defensada pels veïns mentre paralitzaven la mort de dues peces amb valor sentimental i arquitectònic.
El catàleg del Patrimoni barceloní s’edità l’any 1987. Consultar-lo només demostra la infinita quantitat ignorada, com si aleshores s’haguessin conjurat per a protegir una espècie de Best of sense considerar, o fent-ho potser massa, allò petit que amb el pas de les dècades adquireix volada des la consistència d’identificar l’espai on es troba. Una casa de cent anys no ha de ser conservada perquè sí, però han de valorar-se qüestions més enllà de si és estel·lar. Com és comprensible el volum referencial s’ha ampliat perquè als darrers trenta anys s’han preservat més peces patrimonials, si bé no tantes, d’altra manera no s’entén com els acords firmats amb els especuladors tenen tot ben estipulat i les autoritats no ho sabien, o això s’intueix de qui diu compleixen tots els requisits i res es pot fer per a impedir l’adéu d’aquest Modernisme de barri i la construcció d’apartaments de luxe, ideals per a gentrificar i desdibuixar l’ADN dels barris fins a la inevitable homologació que els farà irreconeixibles.
Catalunya Plural, 2024 
