Avui va de paradoxes. Barcelona les mima amb molta cura des de la seva eterna despreocupació pel que fa a educar mitjançant el patrimoni. Si fes una enquesta al carrer sobre els edificis destacats de la Diagonal, és possible que em trobés amb molts sospirs i silencis abans de trobar una resposta de l’interpel·lat, quelcom que no deixa de ser curiós, sobretot si es considera que l’avinguda creua gran part de la ciutat de punta a punta i sempre és a vessar de vehicles.
Potser aquesta és la clau de la qüestió, ja que ningú, excepte per estranys capricis, sol voler passejar per la Diagonal, entre altres coses perquè no sembla habilitada pel passejant. D’aquesta manera el seu llegat arquitectònic, notable en certs trams, resta totalment eclipsat, i el mateix passa a altres carrers rellevants, com Balmes, Aragó o la Via Laietana.
Les ocultacions històriques són un clàssic barceloní. Com que l’època estima allò selecte, la desmemòria domina com vol i a cada camp, en especial si vols crear un parc temàtic, s’escullen escassos referents per a consolidar una sèrie de missatges perfectes per a limitar el coneixement, empobrint-lo. Al camp que ens pertoca tothom identifica a Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadalfach com els genis del Modernisme. La resta no existeixen, i des de la parcel·lació es facilita la ignorància, ja que no cal anar molt enllà, el darrer d’aquesta particular fila fou un polític importantíssim que, més paradoxes, determinà un impuls decisiu pel Noucentisme tot considerant-lo un llenguatge cultural digne per una Catalunya amb capacitat de teixir el que avui anomenem estructures d’Estat.
Si us cito una sèrie de construccions com les oficines de la Fira a plaça d’Espanya, la font d’aquesta, els balcons de la Pedrera, detalls de la casa Batlló de passeig de Gràcia, la sala hipòstila del Park Güell, la rosassa de l’església del Pi, la casa Heras del carrer Tapioles o la finca Sansalvador a Vallcarca és possible que us soni el primer gran repertori de l’enumeració i penseu, com és comprensible, a l’autor de la Sagrada Família. Sí, Antoni Gaudí és responsable de bona part d’aquestes meravelles, però si al·ludeixo a aspectes concrets, és perquè són obra de Josep María Jujol, un dels seus grans col·laboradors, molt valorat fora de les notes fronteres i emmudit a la capital catalana, que el tracta com si no hagués existit malgrat la seva notable trajectòria.
Jujol i la Diagonal conflueixen a la cantonada amb el carrer Sicília, on llueix la casa Evelí Planells, acabada a les seves dues primeres plantes l’any 1926, quan el contractista que li donà nom vengué l’immoble per manca de liquiditat. Abans, Jujol li havia proposat dos projectes. El primer comptava amb molt més espai, però en vendre Planells la meitat del solar la idea d’un habitatge unifamiliar amb jardí per un metge passà a millor vida.
Les noves condicions constituïen un repte majúscul. Quan la parcel·la és minsa es requereixen solucions imaginatives que solen derivar a una exaltació de la verticalitat per a realçar allò construït. Jujol tenia vuitanta metres quadrats i apostà per una façana amb tribuna i balcons ondulants que confereixen a les finestres el mateix efecte. Uns òculs, avui cegats, ventilaven les estances. A l’interior se serví d’entreplantes, altells i corbes infinites per obtindre pisos de cent vint metres quadrats.
A les seves previsions hi havia un altell pel germà de Planells, de professió pintor. El successor encarregà concloure el bloc a un col·lega de Jujol, qui no obstant deixà la seva firma, actualitzada el 2012, quan després d’una primavera plujosa es detectaren patologies a l’estructura i es pintà la façana de groc amb silicats. La seva visió completa desentona amb una imatge en blanc i negre de 1925. En aquesta instantània la seva excentricitat surt reforçada pel seu domini de les altures i el buit dels voltants.
Segons molts experts, la casa Evelí Planells hauria de qualificar-se com la darrera modernista de Barcelona. Discrepo d’aquest darrer punt. Sens dubte, l’assumpte és complex. L’estil que tothom identifica amb Barcelona s’agafà amb força a les seves darreres raneres, ja que segons la meva modesta opinió ja eren ostensibles amb la Pedrera, una iconoclàstia dins del moviment en privilegiar la forma enfront l’exuberància decorativa dels nous rics. La victòria del Noucentisme, més senzill com a prova de la maduresa d’un país més conscient dels seus dons, provocà una ressaca horrible del seu antecessor, present a l’Eixample de la Primera Guerra Mundial, com si es resistís a entendre que el seu temps ja havia passat.
En realitat, el nostre protagonista d’avui destaca per la seva raresa. La seva data desmentiria qualsevol vel·leïtat modernista, però la tribuna del primer pis denota aquesta influència, desmentida a la resta del conjunt, amb connotacions de preludi racionalista, com si Jujol, sempre imaginatiu i avançat, d’aquí el seu ostracisme al cànon català del segle XX, fos de l’escola Bauhaus o volgués recrear les espectaculars escenografies de l’Expressionisme alemany, ben de moda durant els anys vint de la passada centúria.
Aquestes característiques fan de la casa Planells una excepció dins del catàleg. Mai vaig entrar al bar dels seus baixos per molt que més d’una vegada m’hagi aturat per veure des del carrer els minuts finals d’algun partit de futbol. Si m’imiteu, us recomano arribar a la Diagonal i contemplar l’habitatge amb la tranquil·litat de qui dialoga amb un secret.
Catalunya Plural, 2024 
