Víctima, agressor i espectador@s
Fa uns mesos escrivia sobre la complicitat d’aquesta societat en la xacra de la violència de gènere i com una gran part de les persones som espectadores i còmplices negant, promovent o reproduint la violència. Això succeeix bàsicament perquè arribar a entendre com funciona la violència masclista implica, sobretot, una revisió personal i potser trobar-nos amb què hem pogut ser víctimes i ells agressors alguna vegada doncs ningú es vol reconèixer com a tal. Triem veure la violència masclista des de lluny i això ens permet creure’ns fora d’aquestes dinàmiques, crear un “l@s altr@s” als/les que cal castigar o salvar. Incorporem la imatge que s’ha anat formant sobre els agressors i les víctimes estratègicament allunyada de com ens veiem a nosaltres mateix@s.
Això ens porta al fet de que no portem a terme cap reflexió personal i, per tant, no fem canvis en el nostre funcionament que vagin matant l’arrel del problema: La desigualtat estructural, el masclisme. A més quan es tracta de violència masclista, obviem la figura de l’espectador/a, el/la còmplice, eximint de tota responsabilitat a qui mira i no només no fa res sinó que s’alia d’alguna forma amb l’agressor. Aquesta figura de l’espectador/a ,no obstant això, si que es té en compte quan s’intervé en els casos de bullying i ha resultat ser útil doncs sense còmplices l’agressor perd molt poder i, a més, és molt més empoderador que cada un@ es faci responsable del que li toca i senti que pot fer alguna cosa per canviar les coses. Tenim còmplices a tot arreu, a les escoles, en els treballs, en les famílies, amistats i xarxes socials. I el que és molt mes greu és que també existeixen còmplices amb poder i gran capacitat d’incidència com pot ser l’àmbit judicial, els mass media, el govern i les administracions públiques.
El binomi víctima/agressor
Si tanquem els ulls i ens preguntem el significat de víctima i agressor veurem quant polaritzats estan els termes i quines característiques associem inconscientment a aquestes categories. Es tracta d’un binomi, de dos pols oposats. De nou dos extrems amb atributs hipergeneritzats. El dimoni- l’àngel, el fort-la feble, l’agressiu- la dòcil, el dolent-la bona… Això és la reproducció de la base que sosté el masclisme.
La construcció d’aquests subjectes tan polaritzats es deu, en gran part, al poder judicial doncs, tal i com ens explica la Laura Macaya en el capítol Violència de gènere i victimització en les polítiques estatals del llibre Putes i Insubmises, la llei ha estat creadora de les categories socials víctima de violència de gènere/ home violent. És a dir, el poder judicial crea subjectes i les lleis contra la violència de gènere han protagonitzat el discurs i han estructurat fins i tot el pensament de les persones expertes d’altres àmbits com el social i el mèdic.
Personalment, reconec que el contacte diari amb dones que han viscut situacions de violència de gènere m’ha anat ensenyant que la víctima no és el que pensem i que es fan molts esforços perquè encaixin en aquest prototip i puguem salvar-les, la qual cosa dificulta molt la intervenció i la lluita. Un gran engany al cap i a la fi perquè encara que les institucions s’erigeixen com a salvadores de les dones que es reconeguin com a víctimes, la realitat és que no existeixen els mitjans per salvar-les i finalment s’acaben trobant amb un camí ardu i difícil del que ningú els hi va parlar.
Recordo algunes paraules d’elles: “No puc ser jo”, “No puc ser una víctima perquè jo sóc dolenta, he estat dolenta moltes vegades”, “Sóc canyera i sempre m’han dit que sóc una rebel”, “També tinc un punt agressiu i no m’acoquino amb ningú”. “No sóc ni vull veure’m com una dona submisa, com una víctima”. De la mateixa manera, jo mateixa he estat espectadora i còmplice del qüestionament, el maltractament institucional, al que han estat sotmeses totes aquelles dones “dolentes”, treballadores sexuals, putes, drogoaddictes, delinqüents, descarades, maques, cultes, agressives, lesbianes, etc. que no tenien res a veure amb el que se suposa que ha de ser una víctima.
La identificació , és a dir el reconeixement que es té un problema i que és el primer pas per poder començar a buscar solucions, per tant, és complicada ja que encara que haguem viscut violència o l’haguem exercit no som aquestes víctimes o agressors de les quals ens han parlat. Vegeu per exemple el cas de “la manada”. Un cas que ha ressonat públicament i que totes coneixem. Aquests nois són monstres, uns violadors sense escrúpols. Que no dic que no ho siguin, però no són diferents a molts nois amb els quals ens hem creuat alguna vegada i que fins i tot poden ser coneguts o amics. Si, segons dades oficials que d’altra banda no recullen la totalitat d’agressions sexuals, en l’estat espanyol hi ha una mitjana de 4 violacions diàries, podem afirmar que no hi ha només algun monstre violador pervertit, trastornat i malvat si no que hi ha molts homes que han estat capaços de violar a una dona. Per no parlar de l’enjudiciament al que són sotmeses les dones que treuen a la llum haver viscut una agressió sexual.
Una de tantes dificultats en la lluita
També, el nombre d’assassinats per violència de gènere evidencia les dificultats que estem tenint en la lluita. Només en 2018 les xifres oficials ens parlen de 44 feminicidis íntims (assassinats de dones a les mans de les seves parelles o exparelles) als quals hem de sumar les xifres que recull feminicidio.net que ascendeix a 86 si comptabilitzem 3 feminicidis no oficials, 4 no íntims, 18 familiars, 9 infantils, 2 a treballadores sexuals i 6 sense dades suficients. Una xifra que correspon a la punta de l’iceberg de la violència i que es fa enorme si anem sumant les morts com a conseqüència directa de la violència de gènere rebuda com els suïcidis de dones, criatures i adolescents, el nombre de denúncies per violència de gènere o totes aquelles agressions que no es poden recollir perquè segueixen invisibilizades.
Així doncs un dels paranys que ens trobem en la lluita efectiva i radical de la violència de gènere és la del relat que s’ha construït entorn a les cares d´aquest tipus de violència i l’imaginari que l´envolta. Gran part dels homes, no pot reconèixer-se en aquest monstre de perfil psicopàtic que hem creat i per tant no pot identificar els comportaments masclistes i violents que pot estar tenint diàriament no només en les seves relacions sexoafectives sinó també en el treball, la família, les relacions socials, la criança de les seves criatures, l’oci, la universitat, etc. Quelcom similar te lloc amb el subjecte víctima, sense agència, sense recursos personals, desvalguda i necessitada d’un ser superior salvador. No és molt atractiu per a les dones reconèixer-se aquí, de fet és bastant depriment.
I si per a les persones adultes existeix aquesta dificultat en les i els joves passa el mateix. Ni més ni menys. La joventut no està fatal, quelcom que no paro d’escoltar, almenys no pitjor que la resta del món. No obstant això de dir que hi ha un augment de la violència en les relacions sexoafectives de les i els joves, que és culpa de les cançons que escolten, etc. ens ajuda a posar de nou el problema fora de nosaltres mateix@s. Jo no se si hi ha realment un augment ni amb que ho estem comparant però si tinc clar que no hem aconseguit construir un discurs que vagi acompanyat de l’exemple en el nostre dia a dia i que les i els joves no fan res que sigui tan diferent a la resta de la societat.
Les víctimes i agressors es troben en tots els estrats socials, amb perfils psicològics, edats i nivells de formació diversos. Segons Miguel Lorente “El perfil de l’agressor és que no hi ha perfil, si hi ha alguna cosa que defineix a l’agressor és la seva normalitat, fins al punt que el seu perfil podria quedar resumit de forma gràfica en els següents tres elements: home, home, de sexe masculí. Així mateix les dones també solen estar molt lluny del perfil de dona submisa i dòcil, diria que cada vegada més, doncs si fos així no ens estarien agredint amb aquesta contundència. No s’ha de sotmetre a qui ja està sotmès.
És necessari ja despullar del significat original als termes dicotòmics víctima i agressor construïts des d’un poder summament patriarcal, per poder realitzar canvis profunds i radicals doncs aquesta polarització és l’origen dels mites al voltant de la violència de gènere i les persones implicades. Aquests mites operen inconscientment en cadascuna de les persones: agressors, víctimes, espectador@s i totes les persones professionals de l’àmbit judicial, social, metge, mass media etc.
Catalunya Plural, 2024 
