Pot ser que el més relevant dels darrers dies sigui la mesura amb què l’independentisme polític aborda el 21-D. La resposta al que van qualificar inicialment de provocació i ara viuen com un desafiament en propi camp. Mentre les xarxes indepes bullen d’iniciatives destinades a embotellar Barcelona i cercar la Llotja, el Govern multiplica les crides a la calma i els presos de Lledoners recorden que la millor arma del Procés és el seu caràcter pacífic.
Des de la vorera de davant sostenen que es trata d’un ardit i que tots van a una, des de Torra i Puigdemont fins el darrer CDR, per a que el 21-D sigui l’1-O de Sánchez. No comparteixo aquesta visió alimentada pel PP i C’s amb un propòsit espuri: cridar al mal temps i precipitar unes eleccions que obrin la porta a un 155 llarg i despietat.
Crec que la dràstica moderació d’aquests dies és, més aviat, fruit del pànic escènic que tenen els principals actors polítics del drama català. Saben que, sense contenció, el 21-D podria ser dramàtic. Un dia per a oblidar en el que només sortiran guanyant la dreta més radical i els més radicals d’entre els independentistes. Serà efectiva aquesta contenció?
Ningú no pot garantir que divendres no es produeixin desbordaments. Ningú, perquè en situacions com aquesta, plenes de significat i tensió, el desenllaç final de qualsevol convocatòria el carrega el diable. Sobretot quan no se sap ben bé qui mana. D’aquí que la majoria dels polítics no vulguin assumir escenaris que no podrien capitalitzar.
Saben que si la violència acaba fent-se seva la ciutat només guanyarien els altres, els que preparen l’assalt a l’autonomia catalana i els que somien amb la insurrecció. Encara que sigui l’horror vacui el que ha provocat aquesta atenuació del llenguatge, benvingut sigui. Ningú no vol que Barcelona s’assembli a Paría. Nigú tret dels qui segueixen creient que quant pitjor, millor. A Catalunya i a Espanya, on Casado resa per a que el 21-D sigui la tomba de Sánchez.
Catalunya Plural, 2024 
