L’acusació de rebel·lió flaqueja (o s’esfuma) i la vaga s’ha desinflat, o ha punxat, per dir-ho amb un verb més explícit. Totes dues són bones notícies. Mentre cap fiscal ha aportat fins al moment dades rellevants que li permetin anar a per la major, a Catalunya la vaga cridada a ser general no ha estat ni tan sols parcial. Molta agitació de baixa intensitat al matí i molt manifestant a la tarda. Més del mateix. Normalitat. El judici no ha portat el momentum amb què Torra creia que tot començaria de nou. No em sembla malament.
Fa uns dies, les dretes van punxar en Colon. Ahir l’independentisme va punxar a Catalunya. La demagògia segueix propietària de les xarxes, però en la societat treu el cap certa sensatesa. El temps dirà si estem només davant d’un miratge. En tot cas, cal no oblidar que molts conflictes acaben per cansament, quan els contendents ja no arriben a propinar-més garrotades. En aquests casos, l’error més habitual sol ser el de veure només la debilitat de l’adversari i pensar que ha arribat el moment de donar-li el cop de gràcia.
És un error que podrien cometre els independentistes. Confondre les bones maneres de Marchena i les vacil·lacions d’alguns fiscals amb la impotència de l’Estat. Si pensen així, s’equivoquen. No són conscients de les forces que encara li queden al contrincant. Com s’equivoquen també els que interpreten el fracàs de la vaga com el principi de la fi del mal anomenat conflicte català. Van donats. La vaga ha punxat, però la meitat de la societat catalana que ha desconnectat segueix aquí, encisada pels seus herois. Sotmetre-mitjançant un altre 155, com suggereixen Casado i Ribera, deixaria Espanya exhausta. Convèncer aquesta meitat, (almenys a una part) que hi ha un camí entre el tot i el no-res serà cosa d’una generació. Estem davant d’una suma de debilitats. Els que no ho entenguin es donaran de cara amb la realitat.
Catalunya Plural, 2024 
