Els esdeveniments han experimentat un tombant imprevist i bé, encara no hem acabat amb les quantioses relacions dels De Mingo. La setmana passada en parlàvem, centrant-nos en aquelles germanes tan ben emparellades. Victorina, propietària de la casa dels nostres maldecaps, semblava l’aneguet lleig, però la inestimable col·laboració de la Maria, una lectora imprescindible, ha donat més llum a la recerca.
Segons un cens municipal de 1924, quan es demanà el permís per a construir al futur número 20 del carrer Renaixença, aleshores Renacimiento, Victorina tenia 44 anys i residia al 86 de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, just on es troba l’escola Cardenal Spínola, ben a prop de la Font Castellana, al límit entre Guinardó i Can Baró. La dada és interessant. És ben bonic imaginar la zona fa un segle. La finca degué ser immensa i mancà de sentit habitar-la amb la transformació del barri i l’arribada de la vellesa. Victorina morí l’abril de 1972, amb 91 anys. La seva esquela insisteix a la filiació religiosa de la finada amb la parròquia del carrer Aragó, com la seva germana.
El dubte sorgeix amb l’obituari, on es menciona com a vídua d’Alejo Manuel Santamaría. Si teclegem el seu nom a l’hemeroteca digitalitzada de La Vanguardia, a qui donem les gràcies per existir, descobrim la mort de Manuel Santamaría Gonzalez pel febrer de 1942, aquella temporada funesta pel clan Puyuelo de Mingo. Manuel era un antic tinent d’alcalde la Casa Gran. Manuel és Alejo?
Visc sense viure en mi, sobretot perquè a la nota figura Milagro de Mingo Castellano com a dona del desaparegut. És un error de pes? Ho desconec, i tan sols ens permet confirmar una estupenda intuïció pel que fa als matrimonis. Una altra opció, força surrealista, fóra cavil·lar sobre una amistat dels Santamaria amb les noies fins a un doble pas per l’altar.
Bé, tornem a l’immoble de Renaixença. El meu interès per la petita Història de Barcelona em dugué a ser el típic nen amb ganes de preguntar tot, un pesat amb el perquè tatuat a la boca. La meva mare, sàvia en general i més en termes artístics, sempre tingué clara l’autoria de Josep Goday, probable per dates i estil amb un element d’incertesa.
Goday és un d’aquells homes omnipresents al planisferi de Barcelona, entre d’altres coses per la seva feina impagable en la construcció d’escoles Noucentistes, entre les que figuren la Ramon Llull. El grup Pere Vila d’Arc de Triomf, el Baixeras de via Laietana o la Farigola de Vallcarca. El seu edifici més representatiu per a la ciutadania és el de Correus. No obstant, la seva estimable trajectòria no te gaire domicilis privats d’envergadura.
Hi ha un altre cognom amb el do invisible de la ubiqüitat. Adolf Florensa és essencial si es vol comprendre la invenció del barri gòtic i la definició estilística de la via Laietana des del seu sempitern càrrec d’arquitecte municipal de Barcelona. Ara ha ressuscitat als mitjans per la no tan imminent inauguració dels terrenys de l’Institut Ravetllat-Pla com a nou pulmó verd del Districte.
De petit em fascinava aquesta increïble extensió prohibida als meus peus i enreixada com si amigués secrets ben tèrbols. Fins fa ben poc podien apreciar-se els estables pels equins, base dels seus medicaments coneguts popularment com sang de cavall.
La casa visible des de Verge de Montserrat es d’Adolf Florensa i data de 1928. Per la porta recorda a una masia, amb gerres florals coronant-la per a prosseguir la tradició Noucentista, hegemònica un cop caigué el Modernisme. El nostre protagonista desenvolupà una notable feina al Guinardó. El 1923 s’encarregà de l’escola del Parc del Guinardó, ben semblant en la seva estructura a l’entra del Ravetllat-Pla. Al cap de quatre anys rematà el treball amb l’església dedicada a Sant Antoni de Pàdua a la Font d’en Fargues.
Florensa era un professional amb totes les lletres i sabia adaptar-se als requeriments de l’espai. A la via Laietana les seves creacions tenen un aire racionalista, mentre al Guinardó responen a la moda d’aquell instant. Si tu, lector, navegues per la xarxa i compares els exemples oferts al llarg d’aquestes pàgines amb el número 20 de Renaixença donaràs amb similituds ben comprensibles i vàlides per a determinar la firma d’aquesta cantonada mig anònima.
Allò remarcable a la mateixa, la temptació de poder filar quelcom diferent, radica a l’angle per a jugar amb les formes. Els dominis de Victorina de Mingo, destinats al lloguer, es revesteixen de tots els típics ingredients del decàleg d’austeritat, certa simetria compositiva, mínims elements decoratius geomètric-florals i un encaix d’alçada amb els castells adjacents.
D’aquesta manera hem donat cos als pocs supervivents del perímetre conservat del carrer Renaixença. Abans del nostre segle el carrer bevia d’aquest vi antic i preciós. L’especulació, la minsa mobilització veïnal i el nul respecte dels ajuntaments pel patrimoni distant del centre demoliren la màgia. Potser documentant-la puguem salvar les miques.
Catalunya Plural, 2024 
