Mai he sigut un gran entusiasta del carrer Marina. L’article d’avui neix de les rutes de casa a la feina i de la feina a casa. Quan surto de l’edifici de Ràdio Nacional a Roc Boronat canvio els meus passejos per no avorrir-me. Una de les meves opcions preferides és seguir el carrer Almogàvers i arribar al metro de Marina, des d’on pujo l’avinguda fins arribar als voltants de la Sagrada Família.
Com vaig sol, això des del meu humil parer és clau per a poder observar tot òptimament, he reparat a una espècie de projecció parcel·lada per a dignificar una sèrie de barris oblidats fins els Jocs Olímpics. L’ordre de la reforma no és féu de forma lineal, i això genera una certa estranyesa. La Vila Olímpica seria el primer, i a continuació aniria tot l’entrellat del Fort Pienc, on acabarem les nostres passes. Entre ells, si bé tot depèn de com apreciem el mapa, hi serien Glòries i la Meridiana, impossibles cavalls de batalla i molt millorats al llarg de la darrera legislatura, gairebé bonics malgrat tantes coses.
Marina té molts elements interessnts. A més de la xurreria Argilés, degana d’un negoci en vies d’extinció, sempre em vaig fixar en les seves columnes laterals, creades amb motiu de l’Exposició Universal de 1929 i menyspreades a parts iguals per la ciutadania i les autoritats municipals. Flanquegen la carretera amb la intenció de filar una perspectiva amb el temple de Gaudí al fons, cada cop més amenaçant mitjançant el seu creixement vertical, semblant a la plataforma espacial de 8 ½ de Federico Fellini.
Als darrers temps s’ha posat de moda parlar d’un bloc mig desnonat amb una publicat on, amb lletres blanques, es llegeix es vicio, es alquiler. Home, el vici i la depravació sempre han mogut el món, però la frase forma part d’una vella propietat de la casa de cadires Gay, amb el seu cognom mig borrós a l’immoble.
Si pugem dos carrers de la pretèrita riera adjacent al rec comtal, encara aprofitat per moltes dones a principis del passat segle quan s’erigia la plaça de Toros Monumental, donarem amb una casa força peculiar, un vaixell amb brins insòlits i dons per a dividir els carrers de Casp i Ribes. Em cridava l’atenció des de feia més d’una dècada i vaig decidir solucionar la meva habitual curiositat visitant el meu estimat arxiu municipal perquè ignorava la resolució de l’assumpte a mans d’altres barcelonautes.
Abans de recórrer a mecanismes oficials vaig mirar el cadastre, on figurava la data de 1940, dada que em féu sospitar una relació entre la nau pètria amb una vivenda del Guinardó analitzada fa unes setmanes aquí mateix. Els papers negaren aquesta possibilitat i en descobriren altres ben fascinants.
Pels volts de 1946 Teodoro Soum encarregà a Sebastián Bonet Ayet realitzar aquesta joia salvada, sens noticia d’imminent esmicolament malgrat necessitat una bona repassada, de la quema o la piqueta, dos monstres infames. Als baixos de Casp 192, on actualment llueix una tenda de petards tan sols oberta per Sant Joan, s’hi instal·laren negocis. La façana és una perla d’estretor, la proa de la nau fantàstica a la seva dimensió horitzontal i notable en la seva verticalitat per la creixent ascensió entre el balcó i la rectangularitat de la seva secció habitacional.
Just al costat, de nou a Marina, destaca una finca vermella, d’aquell típic totxo a la dècada inaugural de la postguerra, quan els arquitectes tingueren molta feina a una esbojarrada cursa per a envair barris fins aleshores a mig fer, amb alguna vileta modernista i exigües alçades. El previsible augment demogràfic, causat d’una banda per la immigració i d’una altra per una modificació tremendista del model urbà, produí una uniformitat de l’espai a tota la Barcelona exempta d la noblesa del Gran Eixample.
El remarcable es el vincle entre el vaixell i aquesta estructura d’una sola peça. La delata el Neptú de la façana, una claríssima picada d’ull. És una llàstima no poder tornar a l’instant de les obres per a contemplar el seu pont de fusta unificador entre el petit i el gran, si bé no tant com el nom del lloc, doncs aleshores Marina, coses d’un nomenclàtor ideologitzat des de paràmetres imperials, remetia a Carles I, i cinquè d’Alemanya.
Boney Ayet fou molt prolix. Algunes fonts parlen de dos-cents projectes. El seu gran èxit, un instant classic segons els paràmetres d’una era autàrquica, fou el bloc presidit per la divinitat marítima. L’any 1948 fou glosada pels Quaderns d’Arquitectura, però com és comprensible al passejant li atreu més la nau, menyspreada des d’aquest cànon històric segons el qual és molt millor i documentable la immensitat, doncs allò quotidià no té cap mena de fulgor vàlid pels follets turístics.
Si deixem enrere Marina i ens endinsem vers l’Arc de Triomf aplaudirem tot el to diàfan del Fort Pienc, englobat entre l’Estacio del Nort, amb el Palau de Justícia i la Central Hidroelèctrica al fons. Al carrer de Ribes 141 hi ha una petjada de Bonet a una nova entrega de la barca, més discreta per trobar-se menys apartada per a la visió. Qui vulgui detectar-la haurà de fixar-se amb esmerç en aquest tram on Ribes i Ausiàs March volen confluir sense aconseguir-ho del tot.
La repetició d’aquesta proesa naval és una estela de com hi ha una Barcelona invisible per a la ortodòxia. Bonet Ayet només fou un dels seus apòstols, n’hi ha molts d’altres a cantonades, places, passats i racons aliens a rutines imposades. El vaixell és somni d’una normalitat anormal i metàfora de volar malgrat la cruesa del dia a dia, bell per deparar-nos troballes inesperades enmig de la nostra estimada i odiada jungla urbana.
Catalunya Plural, 2024 
