De consumidors a subjectes polítics

La població infantil i juvenil és la nostra principal preocupació, la nostra prioritat. Eix i sentit del nostre ofici com a educadors. Per això ha de resultar-nos angoixant el que aquest món globalitzat els imposa.

Un dels trets més eloqüents de l’escenari que viu la generació jove d’avui és la seva enorme addicció al consum en tot sentit. Aquells que no poden, perquè les seves condicions econòmiques es ho impedeixen, mantenen al seu horitzó de vida aquestes coses o productes que veuen en els que poden.

Consumidors de coses, però també d’aquesta Cultura (amb majúscula) que ens imposa una globalització neoliberal que ens fa adorar el déu del Mercat. Els avengers acaben sent més importants i de major coneixement que qualsevol personatge, passat o actual, amb incidència en la lluita per la transformació de la realitat. La cultura és aquest instrument fonamental perquè el nostre món es converteixi en una massa homogeneïtzada de pensaments, visions i maneres de ser que són més útils per als eixos de poder.

En tot això l’escola té un paper crucial. És allà on es reprodueix aquest món imposat, aquest imaginari que adorm i aliena. Representa l’eina fonamental per a la construcció cultural. Per això té molta responsabilitat en l’escenari actual en el qual la cultura juga un paper reproductor dels interessos econòmics al planeta, començant per la imposició d’una pretesa Cultura que destrueix les cultures originàries.

Afirma Hervé Juvin: “La crisi en què ens ha introduït el sistema de mercat és una crisi de cultura, atès que és una crisi de la relació amb la realitat, del judici i la intel·ligibilitat del món. (…) El problema no és tant la uniformització de totes les cultures en el si de la cultura-món com la ignorància convertida en cultura. És convenient i útil no comprendre; comprendre és començar a desobeir”(L’Occident globalitzat, 106, 144).

Els joves d’avui són els principals consumidors d’aquesta Cultura que tendeix a deformar la realitat, que tendeix a afectar les nostres capacitats de comprensió del món. No és només el mòbil que es compra i rebutja, sinó el conjunt d’hàbits i actituds que s’interioritzen sobre les coses. Sobre el consum en si mateix.

El gran desafiament és que l’educació es converteixi en el pont d’un consumisme cec i salvatge a un compromís polític per la realitat propera i mundial. És a dir, que l’educació assumeixi el risc de ser el camí perquè la joventut encari la seva tasca política per la transformació del món. Passar de consumidors a subjectes polítics, quin desafiament!

No és fàcil perquè tot comença amb que les i els joves constatin, en carn pròpia, les realitats que exclouen i generen patiment. Que la indignació substitueixi a la seva fascinació mediàtica o visual. Que deixin d’admirar els herois futbolístics o de Holywood i bolquin seu interès per les dones i homes anònims que lluiten contra tot -inclosa la mateixa oferta cultural-, i que estan en les seves realitats denunciant, aixecant la veu, organitzant-se, buscant canviar estructures i sistemes. Les autèntiques heroïnes i herois d’aquest món tan inundat de falsos superherois.

Perquè l’educació contribueixi al pas de consumidors a subjectes polítics, cal que l’adult que educa escolti, busqui, s’interessi, sigui curiós per la realitat estructural, que propiciï diàlegs permanents, que sigui creatiu per a la construcció d’eines i estratègies de comprensió profunda de la realitat. Que aquestes iniciatives personals d’educadors compromesos amb la transformació assoleixin el nivell d’iniciatives institucionals, de baix a dalt, des de dins. (Encara que, per descomptat, la bidireccionalitat en això és necessària).

Cal, en altres paraules, que els que exercim l’ofici d’educar, ens eduquem cap a la comprensió del món i siguem testimoni de veritables subjectes polítics. Que als milers de substantius amb els quals ensenyem, li incorporem molts verbs.