El 9 de març de 1928 fou un dia de festa pels cotoners de Barcelona. Per a celebrar els vint-i-cinc anys de la fundació del seu centre s’oficiaren misses a la Basílica de la Mercè per a honorar els socis morts des la seva fundació. Poc després l’escena es traslladà a Vilapicina, on malgrat el pèssim temps regnant es congregaren el governador civil Milans del Bosch, l’alcalde Baró de Viver i un nodrit grup de representants de les institucions, com el senyor Pou de Barros, responsable de la federació de cases barates de Catalunya i Balears, o Lluís Jover, principal impulsor de l’iniciativa.
Inauguraren trenta cases de planta baixa, balcó i jardí, denominant l’indret com passatge de l’Esperança, patrona del cotó. Per a festejar l’efemèride s’aixecà una tribuna, hi hagué molts aplaudiments i es concedí als estibadors la promesa d’una futura jubilació de trenta pessetes diàries. Quan conclogué l’acte les autoritats i convidats, entre els que no saben si hi havia els obrers, procediren a degustar un quantiós lunch, anglicisme de moda durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, quan s’impulsà el regim de cases barates per tota la geografia estatal, mercat a Barcelona per la forma cooperativista de l’ofici, com encara podem apreciar al Guinardó amb els militars, a Can Baró amb els periodistes o a la Font de la Guatlla amb les casetes destinades als treballadors municipals.
Pels estibadors el regal tenia quelcom d’enverinat. El tramvia no arribaria fins 1947, i això implicava aixecar-se a les quatre de la matinada per arribar puntuals a les seves obligacions. Com és comprensible el paisatge ha canviat molt des d’aleshores. Avanço envers el passatge des del carrer de Cartellà, creuo l’avinguda del Quinze i m’hi apropo per la plaça de Carmen Laforet, on es troba la biblioteca del barri. Podria haver optat per un altre combinació, al cap i a la fi més senzilla i entenedora dels seus voltants, sobretot per a comprendre el seu passat.
A dalt de la nostra protagonista d’avui hi ha la plaça de Can Sitjar, al·ludint a terrenys rurals, i el carrer de Desfar, heroi amb reminiscències sicilianes, reemplaçant de Palerm, vell nom del carrer, substituït durant el Franquisme per estranys motius, potser per la invasió americana de la gran illa mediterrània el julio de 1943, potser per la paranoica voluntat d’allunyar-se dels Feixismes quan aquests perdien la Segona Guerra Mundial i convenia estar bé amb els triomfals Aliats.
Ara tan sols romanen setze vivendes. Responen al model propi de l’època, d’estil Noucentista amb els esgrafiats florals, façanes monocromes de colors més o menys vistosos i una pau sorprenent, gairebé aliena a l’incessant trànsit de la via ràpida configura per Ramón Albó i Arnau d’Oms, a poques passes de Felip II.
La cooperativa dels residents s’establí just al costat, a la cruïlla entre Arnau d’Oms i el carrer de la Jota. Funcionava com a tenda de comestibles, bar i sala de reunions, desaparegué durant els anys setanta, quan l’especulació aparegué sens pietat, salvant-se l’entorn de manera parcial a causa de la seva configuració urbana.
El passatge de l’Esperança sempre ha sigut una raresa. Tingué enlluernat públic a partir de 1945. L’any 1953 s’erigí una placa d’homenatge a Lluís Jover, encara visible a l’ingrés i clara prova de la supervivència a l’indret de molts dels seus primers veïns, situats a una espècie de terme mig entre Torre Llobeta i el nou barri del Congrés. Durant dècades visqueren dins d’un involuntari paradís urbà entre descampats, horts i tradicions d’antuvi ben fortes fins la sobtada eclosió del totxo.
El seu únic contacte amb un ordre geomètric contemporani arribava si trepitjaven el carrer de la Jota i es perdien a les seves immediacions, precioses a l’actualitat per la seva estretor i l’agraïda ombra, més encara amb les altes temperatures d’aquest junt. Mentre les descendeixo jugo una mica a l’improbable laberint per Emili Roca i Santapau fins abraçar amb la mirada el passatge de l’arquitecte Millás, creador d’aquesta línia recta de divuit immobles ordida per la cooperativa dels treballadors del tramvia barceloní. Son més modestes que les seves homologues del cotó i han patit més les desventures del pas del temps.
Aquests dos exemples em recorden a molts d’altres amb minsa documentació, com els passatges de Catalunya i Roura, a la frontera del Guinardó amb Camp de l’Arpa. Encaixen a la cronologia i la seva Història ensuma a concentració de companys de fatigues professionals. Els anys vint foren, en aquest sentit, apoteòsics. La població de Barcelona augmentà en més de tres-cents mil ànimes per l’efecte trucada degut a la construcció del metro i la imminent Exposició Internacional de 1929, agermanada amb la Iberoamericana de Sevilla, com si així s’anticipés als fasts de 1992.
Pels nouvinguts d’arreu es construïren blocs econòmics molt més desastrats que els mencionats al llarg d’aquest article. Amb el pas dels decennis han gairebé desaparegut del mapa. A l’instant de la seva construcció volien dignificar l’existència de les classes més desfavorides i desterrar l’apel·latiu donat a Barcelona de barracòpolis, repte fracassat com a conseqüència de la Guerra Civil, doncs l’any 1950 més del 10% de la població malvivia entre quatre parets inhumanes, com ens recorda molta literatura, de Mercè Rodoreda a Juan Marsé, de Paco Candel a Josep María Huertas Clavería.
Quan abandono el passatge de l’Arquitecte Millás topo amb una vileta gairebé invisible per l’arbrada. En part somric per l’ocultació, salvavides d’un racó màgic, aliè al turisme i amb característiques pròpies, encara no excepcional però amb possibilitats de ser-ho si no es canvia el model urbà i descuidem el patrimoni dels barris, un dels deutes pendents de l’actual Consistori. Si volem conservar-lo hem d’alertar totes les setmanes del perill de perdre’l.
Catalunya Plural, 2024 
