Mentre escric aquestes línies, part de les 147 persones rescatades de la mar per l’Open Arms i de les 356 rescatades per l’Ocean Viking porten quinze dies amuntegades, sotmeses als vaivens de l’onatge i moltes emmalaltint (una altra part porta menys dies, però el mateix suplici), mentre els governs europeus i les institucions de la UE es desentenen o fan lleus moviments amb criminal lentitud. Un jutjat italià ha suspès el decret de Salvini que prohibia els vaixells de les ONG acostar-se a les aigües jurisdiccionals italianes i, amb això, l’Open Arms ha pogut acostar-se a Lampedusa per posar-se a recer del temporal. Després van poder desembarcar alguns malalts i criatures i alguns governs van començar a dir que acceptaran una part de les persones rescatades (tant de bo totes hagin pogut desembarcar quan llegeixi aquest article).
Altres fugen d’un empobriment del que, en gran mesura, és responsable l’elit econòmica occidental. Sí, la dels mateixos països europeus que ara rebutgen a aquestes persones fugides. Responsable, perquè aquesta elit està acaparant terres i fonts d’aigua per tota Àfrica, fins al punt que diversos dels països dels quals procedeixen les persones rescatades són grans exportadors de productes agrícoles, mentre la seva població viu en extrema pobresa.
També fugen de la crisi climàtica. En els seus països, les sequeres són cada vegada més intenses i freqüents, el desert avança sobre el que abans eren terrenys de cultiu, la productivitat dels sòls agrícoles descendeix per l’augment de la temperatura, les pluges són cada vegada més torrencials i destructives, els ciclons són cada vegada més devastadors per a les seves costes, etc. La responsabilitat d’aquests països en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle dels dos últims segles és molt petita (excepte la dels països petroliers del Golf), però pateixen les pitjors conseqüències de l’escalfament global.
També estan vulnerant altres drets més concrets, com el d’asil: les persones que fugen de les guerres tenen dret (d’acord amb els tractats internacionals que hem subscrit i les nostres pròpies lleis d’asil) a presentar la seva sol·licitud en qualsevol país europeu. Quan aquests països els impedeixen arribar a territori europeu estan violant el dret d’asil (ja que només poden sol·licitar-lo si trepitgen sòl europeu).
Igualment, estan vulnerant les lleis de la mar, que obliguen a l’auxili, salvament i desembarcament de les persones en perill. I fins i tot podríem dir que estan trencant els tractats contra la tortura: després del que aquestes persones rescatades han patit en els seus països, en els seus trajectes i a Líbia, els governs europeus les mantenen, dia rere dia, a la coberta dels vaixells que les han rescatades, amuntegades, emmalaltint i desesperant-se. No crec que sigui exagerat dir que els governs estan practicant la tortura.
Tot això estan fent els nostres governs. Salvini, el més destacat representant de l’extrema dreta xenòfoba europea, ha marcat el pas de tots els altres governants; els ha assenyalat el camí i els altres l’estan seguint amb submisa observació. Pedro Sánchez va escriure a un llibre: “haver salvat la vida a les 630 persones de l’Aquarius fa que valgui la pena dedicar-se a la política”, però el seu comportament posterior poc té a veure amb aquell gest. La seva resposta tardanera oferint el port no l’excusa de la seva prolongada i immoral innacció.
Catalunya Plural, 2024 
