El fenomen de la violència producte de la lluita entre Govern i narcotràfic assota Mèxic des de fa dos sexennis. Ni la dreta que va emprendre la batalla, ni l’històric Partit Revolucionari Institucional no han estat capaços de contendre amb resultats satisfactoris; avui, la mixtura ideològica que presideix el país comença el nou govern amb comptes que, de conservar-se com tendències, auguren un altre sexenni tenyit de sang.

Les morts de la llarga batalla sumen més que les causades per les dictadures que van dominar el Con Sud en les dècades de 1970 i 1980. L’homicidi de periodistes durant 2019 ja empata amb els de l’any previ. Tot això, més perspectives econòmiques incertes, podrien aguditzar l’entorn social i polític, i penetren els territoris de l’escola amb forces inusitades.

Davant d’un context advers, violent i crispat, un diputat del Congrés dels Diputats en l’Estat de Colima va proposar que la prevenció del delicte sigui obligatòria a les escoles. La justificació és encomiable; les intencions, no les dubto. Segons les notes periodístiques, es realitzaria amb “campanyes d’educació almenys un cop l’any escolar a cada escola d’acord amb les directrius expedides per l’autoritat educativa federal”.

Les campanyes, s’explica, tindrien continguts preventius sobre delicte i delinqüència des sisè grau de primària fins a acabar el batxillerat, quan els estudiants estan tocant les portes de la ciutadania. Busca que els nens i nenes tinguin informació i consciència per abstenir-se de comportaments que lesionin les seves persones i entorns socials.

La iniciativa del diputat és producte de la recerca d’alternatives que freguen tangencialment les causes i eludeixen el nucli. L’escola ha estat el cap de turc més perfecte per feble. Es pensa que les escoles han de resoldre-ho tot, soles, començant pels seus propis comesos pedagògics: lectura, escriptura, matemàtiques, història, ciències, formació ciutadana … I quan es diu escola, es personifica: mestres. Més tasques als mestres, equival a més funcions o responsabilitats, més motius per fustigar-quan els problemes socials que es pretenen atendre no se solucionin.

El cicle de responsabilització a Mèxic és grollerament repetitiu: davant de l’augment d’embarassos adolescents, es va ordenar que l’escola fes campanyes i eduqués en planificació familiar; enfront de l’explosió de casos de VIH, que l’escola el contingui; quan l’obesitat infantil aclapara, que l’escola elimini el menjar ràpid i instrueixi; davant la destrucció dels recursos naturals o el problema d’escassetat de l’aigua, per descomptat, l’escola … i ara, davant la violència, és clar, l’escola. L’escola. L’escola. Sempre l’escola apareix com a far salvador, encara que després els programes ad hoc no s’acompanyin de recursos i acabin sent pretextos per legitimar esforços.
Davant l’increment de les funcions atribuïdes, l’escola segueix, en general, amb un mestre que té suports insuficients, amb directors que han de gestionar voluntats i tasques, així com mancances i dificultats. Amb la meitat de les escoles d’educació d’ensenyament bàsic treballant en grups multigrau.
La discussió és antiga; els plans i programes d’estudi s’han tornat cada vegada més pesats, amb més matèries, més ocurrències, amb abundància d’informació que resulta un entramat complex perquè s’articuli màgicament al cap dels estudiants, subjugats per ràfegues de continguts.

A la tercera setmana d’agost van tornar a les aules més de 30 milions d’alumnes, i més d’un milió de mestres d’ensenyament bàsic, i inicien cicle escolar amb un discurs nou denominat: la Nova Escola Mexicana. Tornen després d’una capacitació que els disposa noves funcions i actituds, en la incertesa d’ensenyar amb dos plans d’estudis diferents i que aviat hauran de canviar, amb altres regles de joc i la gran preocupació, en molts casos, per la situació laboral i econòmica que els espera la nova llei per a la carrera docent.

Francesco Tonucci, l’extraordinari educador italià, afirma: “L’escola no pot perdre alumnes, si els perd, els regala a la criminalitat”. Aquesta és la tasca central de l’escola: que els nens, tots, vagin a l’escola, aprenguin amb bons mestres i acabin el seu cicle escolar per continuar altres etapes formatives. La resta, són bonys producte de garrotades desesperades, o pretext per protagonismes anodins.

Aquest article va ser publicat a El Diari de l’Educació 

Share.
Leave A Reply