Com la majoria dels ciutadans, observo amb sorpresa i estupefacció el bloqueig polític a l’Estat espanyol i la realitat d’un acord negatiu transversal per no investir Sánchez Castejón president del govern. És cert que Pedro Sánchez no ha pogut o no ha sabut aconseguir els suports suficients, però no és menys certa la dificultat de construir consensos transversals positius en l’actual situació de polarització política, en la qual domina la pretensió d’eliminar l’adversari polític.
Aznar i l’aznarisme, seguint a la dreta americana, van basar la confrontació política en l’exacerbació de les diferències, defugint qualsevol consens per construir l’Espanya comuna, plural i inclusiva. És més, ho va considerar una debilitat. Aquesta polarització li va donar els seus rèdits i va quedar com un tret de la dreta, lluny del que l’havia caracteritzat en la recuperació democràtica, quan la recerca del centre polític era el seu element característic. Aquí va començar el deteriorament democràtic; passem del construir a la diversitat, al “surt tu que ja m’hi poso jo”.
Només la lluita per la democràcia uneix l’esquerra, però quan s’instaura el sistema democràtic és difícil trobar un espai comú en el reformisme fort i transformador; mentre una part es mou en la versió més reformista, adaptativa, una altra adopta una versió més declarativa i rupturista. I en aquesta dialèctica, la polarització aznarista va ajudar al creixement de Julio Anguita davant un debilitat Felipe González, en els temps de l’anomenada pinça.
L’esquerra és plural i seguirà sent-ho, però en aquest cas les grans diferències avui no es troben en el programa, si de cas les pot haver en els temps i en el compromís responsable de la seva implementació, però això no és cap obstacle. L’esquerra no pot condicionar-se a si mateixa per l’unilateralisme independentista, que no admet una Constitució que va ser ratificada per tots els espanyols, inclosos bascos i catalans, o apostar per un programa que afronti els grans temes d’interès per a la gent: poder adquisitiu les pensions, restaurar l’equilibri que va trencar la reforma laboral del PP i va debilitar als sindicats, igualtat de gènere, un salari digne i protecció social que afavoreixi la igualtat real, amb la garantia de rendes, la protecció del medi ambient afavorint la descarbonització del planeta i minimització de residus.
Tot i que el debat polític es redueixi en aparença al “surt tu per posar-m’hi jo” que ens va llegar Aznar, a qui admira i molt Casado, el que es debat avui realment és optar pels programes de l’esquerra progressista o més ultraliberalisme. El tema català no ha de ser l’aiguamoll on s’empantanegui l’esquerra, ja que aquest té una solució només constitucional. La Constitució va donar naixement a un marc territorial de convivència i fixar criteris per a la seva reforma, de manera que quan una àmplia majoria ho desitgi es modifiqui, des del debat democràtic i el respecte a la pluralitat i la diversitat.
El vot del 10 de novembre ens dirà quin camí es tria: un programa comú de l’esquerra de caràcter social i la trobada constitucional amb un Govern fort amb majoria parlamentària suficient o l’ultraliberalisme i l’antic tanca Espanya.
Decideixen tots els espanyols i a la seva decisió hem d’estar.
Catalunya Plural, 2024 
