La Tancada en perill: última esperança?

“Ens volen expulsar d’aquí, tots fora i ja està, sense oferir cap alternativa. Vaig estar vivint al carrer molt temps, no podia dormir i tenia por, em vaig posar malalt per problemes psíquics, dels nervis”, explica Assin, jove immigrant que viu a la Tancada.

Una cosa tenen en comú totes aquestes persones: veuen com el racisme institucional els impedeix accedir als seus drets, drets humans universals reconeguts per la comunitat internacional.

Ronney, que va arribar del Camerun de fa 7 mesos deixant enrere a la seva dona i fills, va ser acollit a la Tancada des del mes de juny, i declara que travessa “un període difícil que m’ha provocat insomni, no només pels problemes per aconseguir menjar, sinó especialment per la recent notificació de l’Ajuntament que ens trauran d’aquí. Aquesta situació ens fa viure amb molta angoixa i estrès. Si ens fan fora i tornem a estar al carrer, serà com destruir-nos la vida”.

Amb el lema “Lluitem per drets”, l’any 2017 es va formar la Plataforma Assemblea 2 abril. Era un primer intent d’unir les forces de col·lectius socials migrants. D’aquesta Plataforma, que aglutinava diversos grups en defensa dels drets humans de les persones migrades, va néixer l’abril de l’any passat la Tancada Migrant.

La tancada es va dur a terme a l’antiga Escola Massana com a espai de resistència i, al llarg dels mesos s’ha convertit, a més, en refugi d’immigrants sense papers. L’objectiu era i és denunciar el racisme institucional que pateixen les persones migrants per la Llei d’Estrangeria i es van presentar onze demandes entre les quals reclamen: sanitat per a tothom, drets per a totes les migrants i refugiades, despenalització de la venda ambulant o el tancament dels CIES.

Ibrahim Oumouhou, marroquí i president de Cornellà Sense Fronteres, porta donant suport a la causa des de l’inici. Lluita pels drets dels migrants de forma voluntària i denuncia els problemes de la llei d’estrangeria. Segons ell les fronteres no existeixen per a tothom.

La seva crítica ho deixa clar: “si venim dues persones des del Marroc, una pobra i una altra rica, la primera ha de venir en pastera arriscant la vida i saltant les tanques. Després necessita esperar un mínim de tres anys per regularitzar-se, sempre que aconsegueixi un contracte de treball de mínim un any a jornada completa. Al marroquí ric, en canvi, li donen la benvinguda a l’aeroport. Si arriba amb diners i necessita la nacionalitat, l’endemà ja l’obté”.

La protecció de les dones ha estat un tema prioritari des de l’inici de la Tancada, ja que al carrer són més vulnerables que els homes. Per això, la regla és que les dones que arriben i demanen ajuda, entrin directament, mentre que les sol·licituds dels homes passen per l’assemblea, on s’estudia el cas, després de sentir les seves explicacions. “Viure al carrer és molt pitjor per a les dones, ja que els pot passar qualsevol cosa, fins i tot violacions o altres actes greus”, relata Ibrahim.

Sap, per la seva experiència, que la dona africana que es converteix en víctima, no s’atreveix a denunciar, ja sigui per la seva cultura, per vergonya o perquè se sent culpable. D’altra banda, en no tenir papers, si van a la comissaria a declarar i denunciar, se’ls pot obrir un expedient d’expulsió. “Com a conseqüència, aguanten qualsevol agressió que els passi, tenen por i assumeixen que si són violades no ho podran denunciar, la qual cosa és molt greu”, afegeix amb preocupació Ibrahim.

Ja s’han donat casos en què s’ha obert un expedient d’expulsió a dones que han denunciat ser víctimes de violència, tot i no estar legalment permès.

A l’antiga Escola Massana viuen diverses dones, entre les quals almenys quatre van arribar amb el somni de trobar una vida millor a Barcelona i fugint de l’explotació que patien com temporeres a Huelva.

Espai social i de suport humà

Els immigrants de la Tancada procedeixen de diversos països i cultures: Geòrgia, el Pakistan, Camerun, Nigèria, Senegal, Mali, el Marroc, Veneçuela, Colòmbia… Comparteixen el que hi ha i s’organitzen en torns. Han format una família, tot i les dificultats de convivència que plantegen les diferències ètniques. A tots els uneix una responsabilitat i obligació: enviar diners a les seves famílies per la necessitat que tenen per sobreviure.

No estan sols. Diversos activistes segueixen donant suport a aquestes persones excloses del sistema.

Un exemple són els membres de l’Espai de l’Immigrant, que organitzen activitats socials, convidant diferents col·lectius, en les que es ven menjar preparat pels membres de la Tancada i ofereixen formació gratuïta, atenció mèdica i assessorament jurídic. Fins i tot Rosa Sánchez, artista porto-riquenya i defensora dels drets humans, imparteix tallers, com el de serigrafia, en els quals aprenen a estampar samarretes per després vendre-les i generar, així, ingressos que autogestionen per subsistir.

Altres guanys es generen per les dones del Magrib fent tatuatges de henna. Això es diferencia de viure en un alberg, ja que se senten útils i estan actius, creant dia a dia.

Podem veure dones de la Tancada cuinar aliments per vendre’ls en actes públics com conferències, vídeo-fòrums i altres celebracions: Souad s’ha especialitzat en fer pastissos, Hafida i Karima en preparar magdalenes i té marroquí. La nigeriana Lili és artista i anima a les programacions culturals. També el coordinador Miah, del Pakistan, col·labora fent coques típiques del seu país, ajudat per Pedro, de Veneçuela, un dels membres més antics de la Tancada, i Mamadou, del Senegal, preparant cuscús.

Esteve Ianisxevski és un veterà activista en els tancaments de Barcelona. Forma part de diversos moviments socials, com Tras la Manta i “els iaioflautes”. Dóna suport diària i incansablement als membres de la Tancada fomentant la solidaritat i la convivència entre les diferents cultures i l’adaptació als canvis quan entren persones noves.

Tamy i Eloísa també donen suport a aquestes persones des de fora, juntament amb Esteve, a organitzar-se i realitzar tràmits, com l’empadronament. Als tres els consideren la seva família. “Són com els meus pares; dono gràcies a Déu per haver trobat aquestes meravelloses persones que ens ajuden”, exclama Ronney amb els ulls brillants…

Iman i Aouatif, dos joves germanes marroquines que van arribar a Barcelona fa 9 anys, donen suport també a les persones de la Tancada. Els animen a participar en activitats del barri del Raval i en les manifestacions pels drets humans.

A més, utilitzen l’espai per a les reunions de la seva organització, Ex-Mena, que posa en contacte a joves menors i ex-tutelats del carrer amb educadors i serveis sanitaris, per exemple. Reclamen que aquests nois puguin accedir al sistema i que tinguin més facilitat per aconseguir permís de treball.

Els membres de la Tancada manifesten interès per aprendre català i castellà per a la seva millor integració, i quan poden van a les classes, impartides per professores voluntàries. Assin exposa la dificultat per concentrar-se en la formació en estar mal nodrits: “Quan t’apuntes a un curs no tens temps per buscar menjar. Estàs mort de fam i el cap no pot funcionar. Et lleves a les 6 del matí, vols només un cafè, per exemple, i una magdalena. Això per a nosaltres és molt difícil, perquè no tenim diners ni treball. No som lladres. Busques menjar que deixen per aquí, de botigues, caducada… “

Víctimes del sistema

Tal com declara masquecifras.org, més de 68,5 milions de persones viuen fora de les seves llars per la guerra, la violència i greus violacions dels seus drets fonamentals. En 2018 es va produir un important augment de les peticions d’asil. No obstant això, Espanya va rebutjar 3 de cada 4 sol·licituds i es van acumular més de 78.000 pendents de resolució.

Mentrestant, les ciutats i els municipis són els que intenten acollir i integrar les persones refugiades. A nivell regional, Barcelona es va declarar Ciutat Refugi l’octubre de 2015, la qual cosa va produir un efecte crida i que s’hagi multiplicat per cinc l’arribada de persones immigrants i sol·licitants d’asil.

L’esforç per millorar els serveis d’acollida per mitjà del reforç del Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) i l’impuls del programa Nausica ha estat significatiu. Actualment, però, l’acollida no arriba a tots els nouvinguts, agreujat per les polítiques europees de l’última dècada, marcades per greus restriccions en la concessió de l’estatut de refugiat/a: exclouen els que fugen de manca de llibertats o d’explotació dels recursos en els seus països d’origen. La realitat actual és que moltes persones immigrants estan patint i veuen vulnerats els seus drets.

Mahdi, de 22 anys, va arribar amb 13 a Barcelona amagat durant tres dies sota d’un remolc de camió que va embarcar a Tànger. Manifesta preocupat: “Si van tancant portes, passaran coses molt greus aquí, perquè si no obren una porta, un dia es caurà el mur. Per què tants tancaments? Això pot provocar que la gent per sobreviure surti a robar. Pot causar problemes molt greus. Si ve gent d’un altre país penso que cal ajudar-los”. Mahdi és mecànic de cotxes, pintor, sap idiomes, però actualment és un ex-tutelat, no rep cap ajuda ni té permís de treball. El seu somni és un dia fer una pel·lícula sobre la seva història.

Defensa de l’espai: l’esperança continua

Segons Ibrahim, sembla que han convertit els drets en deures: “això és un problema, cal denunciar-ho i seguirem lluitant. Legislen sense adonar-se de la realitat de la gent”.

Esteban es lamenta que en l’inici de la Tancada l’alcaldessa Ada Colau i el president de la Generalitat, Quim Torra, anessin a visitar-los i a fotografiar-se amb els tancats. No obstant això, a aquesta visita va seguir un llarg període d’inhibició fins a la roda de premsa del quatre de juliol, quan la problemàtica va saltar als mitjans. Llavors van accedir a reunir-se, però sense donar-los cap alternativa. “És una barbaritat que per l’ampliació del teatre La Perla deixin a 40 persones al carrer, la prioritat no pot ser aquesta”.

“No hi ha cap possibilitat d’habitatge per a aquestes persones, i amb una situació com l’actual de col·lapse habitacional municipal, veiem que la porta de la Tancada s’ha convertit en una desfilada diari de gent que vol quedar-se. Però no poden, no hi caben. Alguns s’amaguen i es queden perquè tenen por, el carrer és molt dur. Arriben fins i tot famílies amb nens”, s’indigna Esteban i afegeix que seguiran resistint fins que els ofereixin alguna alternativa.

La negociació és l’única opció, segons Mahdi: “No volem anar contra les lleis. Volem anar per les bones i dialogar, negociar. Si ens treuen a la força hi haurà molt merder. No demanem diners ni menjar, només un espai”.

“Pensin que si som aquí, és perquè tenim conflictes greus en els nostres països, com espoli de recursos per part de multinacionals occidentals o com en el meu cas, un país en guerra i atemptats de Boko Haram. La Tancada és el nostre refugi, que ens deixin quedar-nos a la tranquil·litat, a la pau. Espero que el meu missatge trobi un lloc en el cor d’aquells que tenen el poder de decisió “, declara Ronney amb certa esperança. Demana al govern i a la societat que reflexionin en les causes de la immigració i sobre la situació en què es troba.