Eitan Bronstein viu a Israel des que tenia 11 anys. Nascut a l’Argentina, es va mudar amb la seva família a Tel Aviv, on reconeix que es va criar com un “bon israelià”. Van ser la primera guerra del Líban i, sobretot, la segona intifada que li van fer començar a veure coses que no li agradaven. Va estar pres en diverses ocasions per objecció de consciència mentre estava a la reserva de l’exèrcit i, a poc a poc, el seu rebuig a la violència contra el poble palestí, “a qui Israel sempre veurà com un enemic”, el va convertir en un activista antisionista en el mateix si del sionisme.
Des de (De)Colonizer assumeixen que aquest canvi a Israel no es donarà sense la pressió internacional; per això realitzen diverses activitats i exposicions pedagògiques arreu del món com la mostra “Revivint Al-Ma’in a Nir-Oz“, una exposició que narra com era la vida a l’espai que ara ocupa un kibutz abans de l’arribada dels israelians. “La negació de la memòria és la base de la identitat israeliana”, diu Bronstein. Per aquest motiu, confrontar el poble a un passat que, sovint és negat, és clau per a la reconciliació.
Aquest treball també es fa sobre el terreny català des de fa anys, fruit de l’esforç de l’associació Junts , un organisme que agrupa jueus i palestins a Catalunya. Una dels seus membres, Dominique Salomon, va acompanyar a Bronstein durant la seva estada a Barcelona. “Fem treball d’explicació, perquè la gent aquí sap molt poc. Es tendeix a confondre l’antisionisme amb l’antisemitisme i aquest és un dels errors que dóna força a Israel”, apunta Salomon.
L’exposició es va inaugurar a Israel, a l’última casa que quedava en peu abans de la constitució de l’kibutz Al-Ma’in.
Així que vam intentar retornar la història d’Al-Ma’in a casa; vam aconseguir una foto aèria de el lloc de 1945 en la qual es veuen les cases. Un amic periodista va trobar a una persona que viu a la franja de Gaza originari d’Al-Ma’in. Va resultar ser, a més, nét del palestí a qui va pertànyer la casa que ara és la galeria d’art. Així que, sobre aquesta foto, vam marcar els indrets que recordava de la seva infància.
I aquest mapa va viatjar de Gaza al kibutz d’Al-Ma’in. Tot el projecte està relacionat amb el retorn a la llar. El vídeo, que és la principal peça de l’exposició, comença a Tel Aviv, a casa meva, però que alhora és la meva i la dels palestins. Pot ser una veritat paral·lela o potser contradictòria, però la realitat és així, complexa.
Com va ser la reacció dels habitants del kibutz?
Aquesta és precisament la part important del projecte: les emocions. Hi ha gent que nega fins avui que hi va haver palestins vivint a casa seva -encara que alguns d’ells fins i tot ho van viure. D’altres es mostren commoguts, ja que no sabien res. Encara que en alguns llocs de l’kibutz encara es conserven ruïnes sense identificar de l’època palestina.
El projecte és un esforç per transcendir les fronteres colonials que ha construït Israel. I és que des de la galeria es poden veure les cases de les persones que habiten a la franja de Gaza, a la ciutat de Husah, que està a tres quilòmetres. Aquests pocs metres constitueixen una distància molt més gran que la que hi ha fins a Barcelona… No només és que no es puguin trobar, és que hi ha por i odi. Volem desafiar les fronteres i mostrar les possibilitats artístiques de connectar-nos, perquè la separació és el que manté la identitat israeliana com colons, sobre una por i violència permanents.
De quina manera viu el poble israelià aquestes fronteres?
En són molt conscients i de vegades també pateixen la seva violència. Hi ha un exemple interessant: per al vídeo, vaig construir un estel amb la imatge aèria d’Al-Ma’in, que vaig intentar fer volar cap a Gaza. Els habitants de la zona sabem que el vent sempre va d’Oest a Est, de manera que l’estel és incapaç de creuar la frontera. Després del vídeo, vaig voler conservar l’estel com un element més de l’exposició, però molts israelians, quan veuen un estel entren en pànic, perquè recorden a les que fan volar els palestins, en flames.
El director de la galeria em va etzibar, a crits: “per a mi, els estels són terror!”, quan li vaig explicar la idea. La intenció és fer alguna cosa que provoqui emocions en els israelians i que els faci reflexionar.
Algunes vegades has dit que la identitat israeliana es construeix sobre la negació de la història.
Després de la inauguració, un periodista de la dreta va trucar un veí de 94 anys del kibutz, un dels primers a arribar i li va explicar l’exposició que fèiem a Al-Ma’in. L’ancià va reaccionar dient que no es podia permetre que s’expliqués aquesta història, perquè abans del kibutz no hi havia res. Normalment, els homes, tot i que acceptin que hi havia un poble abans que ells, no estan d’acord amb la idea del dret dels palestins de retornar a la seva terra. Són les dones les que sí que es mostren a favor de la convivència.
En l’exposició, donem l’oportunitat als visitants d’escriure missatges que després portem als refugiats palestins d’Al-Ma’in. Gairebé tots els missatges són de dones i són realment bonics.
A Europa es parla molt de la lluita palestina, però poc de el moviment antisionista dins d’Israel. Com és?
Cada dia és menor, perquè els antisionistes abandonen Israel. És precisament la gent que lluita la que se’n va i els que ens quedem, estem, de vegades, envaïts per la desesperació. No per les amenaces que puguem rebre, sinó pel fet de veure que, encara que les idees antisionistes van arrelant cada vegada més en el món, en el nostre propi país cada vegada hi ha més nacionalisme i conservadorisme. No veiem futur de pau.
A mesura que t’allunyes de l’Orient Mitjà, costa més diferenciar entre ‘antisemitisme’ i ‘antisionisme’. Com combateu això?
[Dominique entra en la conversa]: Requereix un treball enorme, perquè la gent no veu la diferència. No és mala fe, perquè per a ells és tot el mateix, però sents comentaris aberrants sobre el poble jueu de gent que milita en partits d’esquerra…
Eitan : És per l’èxit d’Israel, que ha aconseguit erigir-se com a representant dels jueus al món. Criticar a Israel, per tant, pot arribar a semblar antisemitisme. Si Israel et diu que és el poble jueu i Israel fa coses terribles, per tant, tots els jueus són terribles…
Dominique : Jo sempre he militat, mai com jueva, perquè no sóc creient. Però després de les matances a Gaza per a mi es va tornar insuportable no posicionar-me ni significar-com a jueva, precisament per dir que ‘en el meu nom no’.
Com feu aquest tipus de pedagogia quan sortiu d’Israel?
Sempre demanem a les persones que treballen en Drets Humans al voltant de el món que pressionin Israel i, al seu torn, als seus propis governs perquè aquests pressionin Israel. No tenim cap esperança que alguna cosa hagi de canviar realment, però si arriba a haver-hi canvi serà per les pressions internacionals, semblant al canvi a Sud-àfrica amb l’apartheid.
Però abans, hem de lluitar contra el tremend poder i influència que té Israel al món, sobretot arran de la seva indústria armamentística. D’aquí surten els pactes amb els Estats Units i altres països … perquè les nostres armes sempre són millors, perquè estan testades. Ja es van provar amb els palestins, igual que les tècniques de combat. Cal no oblidar que són centenars els cossos de policia, entre ells els Mossos d’Esquadra, que es formen amb el Mossad per aprendre a reprimir els moviments socials.
Ha de ser dur connotarse com a activista i antisionista a Israel. Com vas començar el teu activisme?
Jo vaig néixer a l’Argentina, sota el nom de Claudio i quan tenia 5 anys ens vam mudar a Israel amb els meus pares a viure a un kibutz. Ens vam canviar els noms [tots els habitants d’Israel han de tenir noms hebreus] i vaig créixer com un bon israelià. Quan tenia 18 anys, vaig anar a l’exèrcit sense cap dubte. No estic orgullós d’això, però és part de la meva història. Va ser en l’exèrcit quan vaig començar a veure coses que em molestaven fins que, estant en la reserva militar, em van cridar per combatre a la primera guerra del Líban.
Aquesta va ser la primera vegada que a Israel es donava un fort moviment de rebuig i objecció de consciència entre els cridats a combatre. Jo vaig ser pres per això i vaig conèixer molts homes a la presó que, com jo, s’identificaven com a bons israelians però que no volien aquella guerra perquè anava en contra dels nostres principis i en contra dels interessos d’Israel.
Però la meva crisi final, quan realment vaig entendre què era el sionisme, va ser el 2000, al principi de la segona intifada. Israel va matar a centenars de palestins a Cisjordània, no sé quants, però és important que no ho recordi. Dins d’Israel hi va haver moltes manifestacions de palestins israelians i gent com jo que donava suport als palestins. Allò era un caos, una ciutat de policies i militars. A la fi d’una de les protestes, van matar a 13 palestins. Aquest nombre es va fer famós, tots el recordem, perquè eren palestins que vivien a Israel. Però als que van matar a Cisjordània no es recorden.
Israel sempre veu els palestins com a enemics, tant és si són ciutadans israelians; si viuen aquí i estan quiets, d’acord. Però si fan soroll, Israel atacarà. Va ser aquí quan em vaig adonar que Israel és un estat racista i fonamentalista. Si volem desafiar aquesta realitat hem de desafiar els fonaments i lluitar per la igualtat en educació, llengua i memòria. Si no, mai ens podrem seure junts a la mateixa casa.
Per això el dret a la tornada del poble palestí és fonamental i per a mi, com israelià també ho és, perquè és la nostra oportunitat de deixar de ser colons. Com a colons, veiem aquesta terra com quelcom que ens pertany en exclusiva. Els palestins tenen dret sobre aquesta terra (més que els israelians, però parlem del mateix dret de moment …). És el seu moment, perquè els israelians que van voler tornar ja van tornar.
Catalunya Plural, 2024 
