Magòria és un nom preciós, amb rumb actual al no res. Aquest riu gran, aquest és el seu significat etimològic, baixava de Collserola, creuava Les Corts i arribava a la Rambla, almenys fins al final de l’edat Mitjana, quan fou desviat per a regar les hortes de Sant Beltrán, a la part baixa de l’actual Paral.lel.
El recorregut de la riera donaria per a molts articles, i alguns barcelonautes ja han abordat la qüestió. En el meu cas concret recordo haver mencionat el seu pas pel carrer de Joanot Martorell, encara visible a la seva condició de límit entre Hostafrancs i Sants.
Ara Magòria és un topònim estrany a un altre limbe de la perifèria. Alguns el citen com a barri malgrat la seva absència al llistat de les 73 divisions barcelonines. És un parèntesis entre la Bordeta i la bonica Font de la Guatlla, o més bé, disculpeu tanta dissertació abans d’anar al gra, un record d’una estació sepultada a l’imaginari col·lectiu.
Per arribar a l’aeroport del Prat és inevitable passar per un tram de la Gran Via amb poc predicament, gairebé com si no formés part de les fronteres comtals. Deixes enrere la plaça d’Espanya i t’endinses a una dimensió a priori anodina on destaca un edifici rar, fora de lloc entre tots els blocs de pantalla de l’altre costat del carrer i la lletjor producte de la nul·la harmonia entre èpoques. És la vella estació de Magòria, una bellesa salvada, com gairebé sempre, pels veïns, decisius a l’hora de reconvertir-la en centre cívic.
La seva Història vingué condicionada per l’evolució econòmica dels voltants. El 1880 Can Batalló obrí les seves portes a pocs metres del futur baixador, envoltat fins i tot abans de néixer pel Foment d’obres i construccions, encarregat d’explotar la pedrera de Montjuic i recollir les deixalles urbanes.
A més a més els pobles del Baix Llobregat demanaven amb urgència un enllaç amb gran capital per a promocionar la seva indústria i agricultura. La solució arribà el 29 de desembre de 1912, quan s’inaugurà la línia entre Barcelona i Anoia, amb Magòria al capdavant.
L’arquitectura supervivent té dos pisos. La planta baixa corresponia al vestíbul, les taquilles, una sala d’atesa i el lògic bar restaurant, mentre la superior s’habilitava com a vivenda pel cap d’estació.
El més destacable estilísticament es troba a la torre del rellotge, coronada amb una coberta policromada amb picades d’ull a la vella moda arabitzant d’algunes excèntrics influenciats pel boom orientalista del darrer terç del Vuit-Cents, aquí rematat per l’esclat de ceràmiques vidriades i un cert regust a l’habitual trencadís modernista.
L’autor d’aquesta joia és Domènech i Estapà, nom essencial amb la seva firma a l’Hospital Clínic, la Presó Model, el Palau de Justícia, junt amb l’inefable Enric Sagnier, o la seva pròpia casa, ubicada a la cruïlla de rambla Catalunya i el carrer València, paradigma de la independència del creador quan no es troba supeditat al contracte d’un patró per la varietat dels seus tres segments i la possibilitat de tenir una veu pròpia sense dependre dels tòpics estètics del moment.
El fill seguí les passes del pare, amb menys talent; tot i així Domènech i Mansa, qui acabà la seva carrera com arquitecte municipal de Santa Maria de Palautordera, pogué presumir de rubricar la seu dels sindicats a la via Laietana, sempre pendent de restauració malgrat la seva originalitat.
Bé, si tornem a la cantonada de la Gran Via l’haurem d’imaginar mig buida quan inauguraren els ferrocarrils, substituïts a la seva funció de transportar passatgers el 1926, quan s’obrí l’andana de plaça Espanya donada la imminència de l’Exposició Internacional de 1929 i l’avenç de l’Eixample envers la seva mort natural entre les columnes venecianes a la falda de la muntanya.
La desaparició d’homes i dones als vagons suposà el canvi de funció, i clar, aquí s’imposaren les mercaderies. Es diu, es comenta, es rumoreja que durant la Guerra Civil la torre es desmuntà per a evitar ser focus dels bombardeigs, i amb l’arribada de la Dictadura prosseguí les seves activitats, fins 1974, quan aquestes afores eren un desert menyspreat per les autoritats, desbordades per la lluita de tants nuclis empipats als marges, en protesta per no tenir ni tan sols allò necessari per a viure amb dignitat mentre l’Ajuntament complia allò de no fer cas al tercer món del primer, doncs el silenci conté la inexistència.
D’aquest trist llegat encara romanen rastres a la concepció urbana i a l’estructura d’aquests indrets. L’estació de Magòria no és una excepció, sinó més aviat el resumen del quadre al contenir el seu nom dos cossos desapareguts del mapa. Si l’haguessin ensorrat ningú podria recordar aquest parell d’arqueologies cada cop més remotes, com si les paraules i els seus teixits palpables es volatilitzessin entre capes d’inòpia voluntària, presents a un altre confí del Guinardó, on la setmana passada l’Ajuntament demolí la Granja Guillén, acabant d’aquesta manera amb l’habitat natural del torrent del Lligalbé, això sí, deixant una fita del camí per a mostrar un xic de pietat sens considerar el valor sentimental de l’entorn. Menystenir aquests detalls és la ruïna de qualsevol racó i el passaport per a homologar la totalitat, pervertint-la sacrificant la diversitat. Això, per desgràcia, passa també amb aquest Ajuntament d’esquerres, lloable en molts aspectes, perfecte a la propaganda publicitària i bastant ineficaç, com tots els consistoris, en comprendre el valor de les minúcies significants perquè potser només llegeixen els seus propis texts, i clar, quan el melic s’omple de brossa sol taponar-se, com el país, com el temps, com la intel·ligència.
Catalunya Plural, 2024 
