Cinc països i deu històries que travessen centenars de territoris, de conflictes, de persones. De dones. Així és ‘Tremendas. Luchadoras Latinoamericanas’ (Barlin Libros, 2019), un recull d’una desena de cròniques que la periodista valenciana Majo Siscar ha realitzat durant els seus 8 anys vivint a Amèrica Llatina, sobre diverses problemàtiques transversals, explicades per dones. Com ella afirma, el periodisme internacional té veu d’home i aquesta veu es deixa una part important de la història sense explicar; com viuen elles, des de l’anonimat, però alhora des de la comunitat, la lluita pel territori, la cerca dels desapareguts, els drets sexuals, les lluites LGTBI o el tràfic de persones.
Aquestes històries, que tenen lloc a Mèxic, Hondures, El Salvador, Bolívia i Colòmbia són històries dures, però també d’esperança. “Una de les grans lliçons que m’he emportat d’Amèrica Llatina és la capacitat de reinvenció i resiliència”, apunta Siscar. És aquesta capacitat de trobar sortida, solucions, la que ha fet que algunes de les cròniques no siguin mers relats sobre el terreny, sinó que en alguns casos hi ha hagut un “seguiment durant els anys, fins i tot transcontinental”.
Ara, després d’haver presentat l’edició en català del llibre (Editorial Pruna), arriba la seva versió en castellà, que presenta a Barcelona aquest divendres 29 de novembre a la llibreria No Llegiu.
En quin moment decideixes que les teves cròniques seran totes protagonitzades per dones?
Són temes que podrien estar perfectament explicats per homes, però és que això ja s’ha fet. No sóc la primera que parla amb dones, però em vaig adonar que instintivament havia anat posant el focus en la mirada de les dones perquè el periodisme internacional peca de ser un periodisme majoritàriament fet per homes que expliquen com altres homes es barallen, més o menys violentament. Ja sigui en una guerra, en la política o en els marcs de la criminalitat…I això fa que hi hagi parts de la història que no expliquem
Es veu clar en totes les cròniques, però sobretot en la d’El Salvador, un país tropical on plou tres vegades més que a Londres, però hi ha un 10% de la població que no té dret a aigua. Això ho pots explicar amb una notícia, parlar amb el portaveu de la plataforma per la defensa de l’aigua, que és un home, i anar amb el polític de torn, que també és home, fer el reportatge i ja està. En canvi, si vas amb les dones, t’hi estàs temps i guanyes la seva confiança, t’adones de com es viu realment el fet de no tenir aigua. No és el mateix que ho expliqui una dona que un home.
Hi ha problemàtiques que afecten més les dones, en tant que en la seva majoria són qui tenen cura de la llar i, per tant, acaben recarregant-se fins a sis hores més de feina per no poder comptar amb una aixeta. Van a comprar aigua, cosa que és més cara, o bé van al riu a rentar o a dutxar-se, tot exposant-se a violacions i altres violències.
Són històries que interpel·len tothom i, de tant en tant, apareixen homes, però només quan és imprescindible que allò que diuen ho digui un home. Si no, sí que he fet un esforç perquè totes les fonts d’informació siguin dones.
Presentes dones anònimes, però també hi ha moltes lideresses en el món de la defensa del territori, dones que tenen protagonisme en jocs de poder, tot i que alternatius. També hi parles?
Parlo amb lideresses, però no són les més mediàtiques. Quan agafo dones que no són lideresses ho faig perquè crec que com més anònima o comuna és una persona, més capacitat d’empatia podem tenir des de fora. Ens explica com qualsevol de nosaltres podria ser en les seves circumstàncies. Empatitzes amb aquestes senyores i les seves realitats perquè, tot i que les seves històries són molt dures, aquí també podríem trobar problemàtiques semblants. El problema és que com que allà hi ha menys Estat, les contradiccions són més grans i es magnifica tot.
La portada del llibre són aquestes dones amb màscares de lluita mexicanes, un detall que, juntament amb el títol, ens parla de dones resilients i ens deixa entreveure que no caus en la victimització
La primera crònica és sobre lluitadores de lluita lliure mexicanes. Prenc això per parlar de lluitadores en molts altres aspectes. Són històries dures, com dic, però també són d’esperança perquè mostren el que aquestes dones aconsegueixen gràcies a l’organització. Si bé no enderroquen un sistema, sí que obren escletxes de llum. Són víctimes, sí, d’un sistema patriarcal, desigual, racista i masclista, però se sobreposen a la seva condició de víctimes en tant que emprenen el camí del canvi. Si elles poden aixecar-se, com jo haig d’estar aquí, estirant-me dels cabells pels meus minidrames.
Vas viure molts anys a Llatinoamèrica i vas tornar fa tres anys. Consideres que la situació ha canviat molt? Per una banda tenim dones i pobles que s’aixequen i per l’altra, un auge dels governs conservadors.
Amb Llatinoamèrica sempre tens la sensació que és una cassola a pressió que va bullint i quan penses que explotarà, algú aixeca la tapa. Això de Bolívia em té desconcertada, tot i que és un patró que s’ha repetit al llarg de la història. Hi va haver una onada progressista a finals del segle XX, que començaria amb els Zapatistes el 1994. A partir dels 2000, hi ha governs progressistes que, tot i que no van canviar el model de desenvolupament, sí que van canviar la distribució de la riquesa.
Ara, que pensàvem que es podria configurar un eix progressista amb Mèxic – Bolívia – Argentina, assistim a una nova onada conservadora. És un cop d’estat amb una nova manera d’actuar, però molt semblant als cops d’estat del Pla Còndor, amb un exèrcit que gaudeix de carta blanca per matar. Algú em va dir una vegada una frase que cada cop trobo més encertada, que és que Llatinoamèrica té algunes zones molt empobrides i quan hi vas tens la sensació que és com un retrocés al passat. Però Llatinoamèrica en realitat és el futur: és on més grans es donen les contradiccions del neoliberalisme i el que vivim aquí relatiu a l’eixamplament de la desigualtat i la precarització, allà fa molts anys que es dóna.
Com creus que es comunica Amèrica Llatina? Es dediquen pocs esforços a una regió amb la qual hi ha un vincle històric i lingüístic que permetria que estiguéssim més formats i informats
Espanya segueix tenint un vincle colonial amb Amèrica Llatina. L’IBEX35 treu gran part dels seus beneficis d’allà i, de fet, van capejar la crisi gràcies en part als seus actius llatinoamericans. Espanya encara té aquesta relació de metròpolis i una àuria de progrés i model a seguir que ve des de la Transició, amb figures com Aznar o Felipe González, que van exportar el model espanyol de privatització d’empreses públiques.
Amèrica Llatina, evidentment, surt més als mitjans que altres regions, però surt molt poc en proporció a la quantitat de vincles econòmics i històrics que hi manté. I quan surt, encara se’n desprèn una mirada paternalista i condescendent. Hi ha coses que són vergonyoses, com que Espanya no es qüestioni el seu colonialisme; aquí tenim una estàtua de Colom, lloem encara la conquesta i no reconeixem que tenim herències d’anada i de tornada.
Catalunya Plural, 2024 
