Conformar govern a Espanya actualment és l’equivalent a realitzar un minuciós treball d’orfebreria dins d’un vaixell en moviment enmig d’una tempesta entre grups d’amics que es porten a matar. Un pas en fals i s’ha de tornar a començar de zero. Però s’avança, i l’obra va prenent forma. Les militàncies del PSOE van avalar primer el pacte amb Unidas Podemos amb una majoria aclaparadora, deixant en evidència l’estratègia els sectors interns que preferien acostar-se a Ciutadans abans de les eleccions.
El PSOE, des del naixement de Podemos, és un partit condemnat eternament a viure entre una tensió: la de l’establishment que el vol fer dòcil i la d’una militància (i un electorat) que, com deia Zapatero, s’assembla cada vegada més a Espanya: és a dir, està cada vegada més empobrit. I la gent empobrida, si té una sensibilitat d’esquerres i no es deixa seduir pels cants de sirena del postfeixisme, prefereix redistribuir la riquesa.
Després ho van fer els comuns i Izquierda Unida, també amb una majoria superior al 90%, però l’escull més important era el de la militància d’ERC. Com bé s’explica aquí, la pregunta a la militància d’ERC estava dissenyada altra vegada amb la precisió quirúrgica necessària per a assegurar-se que els resultats fossin els que la direcció volia. En llenguatge artístic en diríem trompe-l’oeil. En llenguatge millennial: postureig. ERC havia de fer constar la pregunta en negatiu, és a dir, dissenyar-la per tal que votar que NO impliqués apropar-se a aquest pacte de govern per a justificar que el seu pacte no era una rendició.
El món català, des de l’inici del procés, és un lloc d’ombres i ganivetades. Una cosa similar a l’Espanya del segle XVIII, abans de la prohibició del marquès d’Esquilache de dur capes per a poder amagar les armes curtes. Quan l’escenari està il·luminat tot són bones cares, però darrere de cada cantonada hi ha emboscades. De fons, el de sempre: una lluita descarnada per ocupar l’espai buit de l’antiga Convergència i un conjunt articulat d’estratègies per a guanyar les següents eleccions. En tot cas, la militància va donar, també, un suport massiu al no-però-sí.
Amb això, ERC ha aconseguit guanyar una batalla important, cosa poc habitual: fer passar com a prioritat d’una gran part de l’independentisme una taula de negociació entre el PSOE i ERC, i ho han fet passant a l’ofensiva, dient que el Govern hauria de participar de la taula de negociació i no només ERC. L’independentisme no té la força suficient per a mantenir-se ferm en el discurs més dur que pugui representar el sector puigdemontista.
Així, ERC ha aprofitat un moment de tensió interna dins del món convergent-pdecat-juntsxcat, una tensió que ve explicada pel retorn silenciós del fill pròdig del pujolisme: Artur Mas. Les prediccions en el món català es paguen caríssimes per la inestabilitat d’aquest, però, assumint la gran possibilitat d’error, aquí n’hi ha una: Artur Mas participarà en les properes llistes de Junts per Catalunya, i ho farà acompanyant al candidat o candidata (segurament Laura Borràs), l’última de les espases de Puigdemont. Perquè Quim Torra va néixer amb un contracte temporal.
Havent-se instal·lat el #sitandtalk per damunt de la unilateralitat (perquè la gent que vol la unilateralitat, que existeix, és poca, viu a Twitter i als carrers i desconfien dels partits polítics), JxCAT té poc a jugar. I és que en el fons, part important del partit també desitja que el govern a Espanya es desbloquegi i es pugui obrir una nova etapa.
Quins són els passos a seguir, a partir d’ara? Gabriel Rufián, nou home de seny, ho formulava sintèticament en un tuit que deia el següent: «2 fases: 1a) Pre-Investidura Equipos de Trabajo de ERC y PSOE por un calendario/compromiso de creación de una Mesa de Negociación entre Gobiernos. 2a) Pos-Investidura Mesa de Negociación y Resolución del Conflicto Político de Govern a Gobierno». En paraules més col·loquials: el que es demana per la investidura no és res tangible, sinó el compromís que, un cop hi hagi govern, es començarà a parlar de coses de veritat.
En els dies vinents ens marejaran amb diferents interpretacions de la paraula «taula». Veurem discussions per la seva mida, pel seu color, pel seu contingut, pel nombre de potes i pel seu material. Altra vegada: trompe-l’oeil, postureig, de dues bandes: la campanya de la dreta espanyola és brutal, despiadada i cínica. Començant pels comentaris de José María Aznar, passant per les paraules del feixista d’Abascal, i continuant per les portades dels diaris de la premsa que, com l’ABC, ha estat sempre del costat fosc de la història d’Espanya.
Quan el ric veu perillar, encara que sigui lleugerament, el seu estatus, mou tots els recursos dels quals disposa, que són molts. I això incomoda el PSOE, perquè, com hem dit, viu en un terreny intermedi entre el qual li agradaria a les bases i el que les corretges del poder li permeten fer. De fet, els únics que callen són els podemites, tot i que s’han hagut d’empassar més d’un gripau. Però ja fa massa temps que estan en caiguda i saben que la millor de les solucions, tant per ells com pel país, és que es conformi un govern com més aviat millor. Ho pensen ells i ho pensa la militància, que, com de costum, avala majoritàriament el pacte.
Resumint: el vaixell trontolla, la tempesta continua, els companys de viatge s’odien amb ganes i, tot i això, l’objecte pren cos. Si res no s’espatlla, hi haurà govern abans que acabi l’any.
Catalunya Plural, 2024 
