L’acord de PSOE i Unidas Podemos (UP) per formar un Govern de coalició és, en principi i si arriba a cristal·litzar, una bona notícia. Ho és més per allò que sembla evitar d’entrada, que per les expectatives a futur. L’horitzó es presenta de fet sota el signe de la incertesa i la inestabilitat en un marc previ de profunda involució.
Com els números no donen per a un govern de PP recolzat en la dreta feixista i Ciutadans, aquest acord bloqueja l’eventual alternativa d’un govern PSOE llastat per un pacte amb la dreta. Això hauria suposat una limitació dels drets socials davant el panorama de desacceleració econòmica, un neonacionalisme espanyol rampant i més involució en direcció preconstitucional.
Cap aquí apuntaven algunes amenaces i decisions recents de Govern de Sánchez: Els vetos a determinats debats dels parlaments autonòmics, la intervenció de webs sense ordre judicial, la inserció de les convocatòries de referèndums en el Codi Penal, un nou 155 exprés, operacions de deslegitimació de sobiranismes emergents, etcètera. Tot això anava en línia amb la batzegada del Tribunal Constitucional el 2010 quan va trencar a Catalunya una regla d’or del principi de la separació de poders i de l’Estat Autonòmic: el respecte al veredicte popular d’un referèndum estatutari celebrat després del seu pas per les Corts.
L’alleujament per l’acord, d’altra banda, no descansa en la seguretat del seu desenvolupament. L’abraçada entre Sánchez i Iglesias, lluny de transmetre energia i vocació de projecte, semblava representar un gest d’auxili mutu en hores baixes, un recolzar-se per no caure. Entre els dos es deixen gairebé 1,4 milions de vots respecte de les eleccions d’abril, que no es compensen amb els 554.000 recollits pel Más Pais de Errejón.
Algunes concessions obtindrà UP, que és qui més arrisca. Es juga el seu ser o no ser, el seu futur. Fa mesos va poder haver optat per un suport parlamentari condicionat a l’acord sobre un Programa de Govern que li deixés autonomia per vigilar el seu compliment. I, sobretot, li hauria donat un paper d’alternativa. Ara les possibles concessions explícites a UP no sembla que puguin ser de gran importància, mentre assumeix una responsabilitat de Govern que el compromet. Cal vaticinar que el programa anirà més en una línia social-liberal que socialdemòcrata, més d’acord amb no tocar les bases de l’Estat de les Autonomies que d’emparar l’expressió democràtica de les reivindicacions nacionals basques i catalanes. Ens agradaria equivocar-nos.
Marc de fons
Els pols de la Transició s’han convertit en els fangs de la involució. Estem instal·lats en una ona llarga involucionista que posa en crisi política, constitucional i social algunes bases de règim del 78. No sabem si es saldarà amb una progressió cap endavant -Regeneració i democràcia- o cap enrere -restauració, vetos i bipartidisme-.
Aquest procés involutiu ja va començar a expressar-se aviat en els 80 amb la LOAPA i el terrorisme d’Estat; en els 90 amb les lleis d’excepció antiterrorista; en el primer decenni de segle amb la negativa a tramitar i negociar el Pla Ibarretxe i el dret a consulta. En l’última etapa la seqüència és frenètica: Llei Mordassa òmnibus com a resposta a les seqüeles del 15-M; conjunt d’abusos contra les institucions catalanes i els seus representants, amb especial protagonisme de Govern paral·lel dels jutges, a manera de nova Inquisició, aquest cop de tall nacional-espanyol.
L’historial del PSOE al respecte no és precisament brillant. Forma part de les columnes del “règim del 78” que només reconeix l’existència d’una nació, l’espanyola; que va imposar la Monarquia; que va impedir la depuració del règim anterior i l’educació democràtica; i que va formalitzar la desmemòria i la impunitat sobre el franquisme.
Certament el marc és difícil, minat per l’agressivitat de les dretes i el seu cor mediàtic, per l’oberta hostilitat de les forces econòmiques i per la discrecionalitat conservadora de l’alta judicatura, promotora d’una “democràcia militant” que imposa l’adhesió a una determinada lectura de la Constitució.
Com a contrapunt, gairebé no s’ha subratllat altra dada de fons. Al costat del despertar de la dreta feixista, en el 10-N han fet eclosió els sobiranismes nacionals. Sumen 35 escons. A ells cal afegir altres quatre partits perifèrics (sense incloure a Navarra Suma). La declaració de Llotja de Mar que van signar molts d’ells apareix com a part d’un programa comú.
Un programa necessari
Després d’aquella abraçada, el previsible és un Govern fràgil i una conjuntura inestable que s’anirà resolent de qualsevol manera, amb risc de naufragi. No obstant això, aquesta tendència podria transformar-se des d’un acord programàtic ampli i audaç d’una nova majoria solvent, basada en les millors tradicions democràtiques i participatives. Està en mans del PSOE fer-ho o no, i de la resta exigir-ho, fins i tot més enllà del més o menys forçat de la investidura.
Hi ha algunes línies per a aquest programa: la pedagogia antifeixista, la democratització de l’Estat (revisió de la llei Mordassa, amnistia catalans i catalanes empresonades, desjudicialització de la política, agenda basca, respecte als drets sociolingüístics …), drets socials (revisió de les reformes laborals anteriors, educació, sanitat, salari mínim, pensions, temporalitat …), administració econòmica pro-activa amb aposta per l’i+D+i i nous sectors, nova fiscalitat amb incidència en grans patrimonis i les transnacionals bancàries o tecnològiques que evadeixen impostos… i curs a consultes democràtiques.
Portat aquest acord a Euskal Herria, posem l’accent en dos temes centrals i urgents. El Parlament Basc espera per al 30 d’aquest mes l’informe de la comissió d’experts sobre el nou estatut per a la Comunitat Autònoma d’Euskadi. Desenes de persones preses, els seus familiars i milers de persones properes, esperen del Govern espanyol una nova política penitenciària, en la idea d’anar buidant les presons. Són incògnites que propugnem aclarir en el sentit del dret a decidir i dels drets humans, respectivament.
Catalunya Plural, 2024 
