La sentència del cas Palau posa fi a un escàndol que va esclatar el 23 de juliol de 2009, amb un inesperat escorcoll judicial a les oficines del Palau de la Música, seqüència que va desembocar en la dimissió de Fèlix Millet com a president de la institució uns dies després. La segona rèplica del terratrèmol, molt més forta que la primera, es va produir al setembre d’aquell any, quan Millet va confessar-se autor d’un dels furts que més ha commocionat la societat catalana en els darrers 30 anys.
Vuit anys i mig després arriba finalment la sentència d’un sumari que un sector important de la opinió pública ha interpretat com a paradigma de la lentitud de la justícia. Però la justícia no ha estat més parsimoniosa que la mateixa institució a l’hora de reformar-se. De fet, hi ha diversos aspectes o característiques del Palau de la Música que es podria dir que segueixen tal qual les va deixar Millet en el moment de plegar.
L’endiablada i irreformable estructura jurídica
De seguida que va esclatar l’escàndol es va veure clar que la malversació de fons havia estat possible gràcies a la complexa estructura jurídica de l’entitat, ja que a l’associació Orfeó Català, propietària de la major part dels bens del Palau, incloent-hi l’emblemàtic edifici de Domènech i Montaner, Fèlix Millet hi havia superposat l’any 1990 la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, inicialment concebuda per a captar mecenatge però que havia acabat fent-se càrrec de la programació. Com si la fundació del Barça acabés tenint més importància que el club i decidint els fitxatges del primer equip. Uns anys més tard a aquestes dues entitats jurídiques s’hi afegiria encara una tercera, el Consorci Palau de la Música, amb la intenció de captar més quantitat de diners públics, en el qual tenien representació l’Ajuntament, la Generalitat, i a partir de 2001 el ministeri de Cultura, i que s’acabaria convertint en el gestor principal de l’equipament.
La intenció declarada des del primer moment per la junta de Mariona Carulla, successora de Millet, era simplificar aquesta estructura, i de fet van intentar-ho relegant el Consorci a un paper decoratiu, amb el vist-i-plau dels seus integrants. Es tractava de concentrar tota la gestió en la Fundació, on a canvi es reformaven els estatuts a fi que cada administració passés a tenir una cadira assegurada. Però un informe de la Sindicatura de Comptes de l’any 2015 va posar de manifest que això significava deixar el Palau sense control públic, quan al voltant d’una cinquena part del seu pressupost surt de les subvencions públiques. O sigui que no hi ha hagut més remei que ressuscitar el Consorci i mantenir la triple realitat jurídica d’allò que tothom visualitza com un únic ens.
El paper subaltern de l’associació Orfeó Català
D’aquestes tres entitats, la original i fundadora segueix tenint un paper residual, el mateix que li va atorgar Millet. L’escàndol no va servir perquè tornés a recuperar el protagonisme en la gestió. De fet, tota l’agitació nacionalista dels darrers anys tampoc no ha servit per eixamplar la massa social d’aquesta centenària entitat, que està molt lligada al naixement del moviment catalanista de finals del segle XIX, i que avui resisteix amb aproximadament 1.700 socis, dels quals una petita part són membres del cor i la resta espectadors assidus, però que si fa no fa són els mateixos que hi havia deu anys enrere.
No hi ha hagut cap interès a eixamplar aquesta base social, tal vegada perquè de les tres entitats és l’única amb una junta directiva elegida democràticament pels socis. En els darrers vuit anys s’han fet dues eleccions i sempre les ha guanyat la candidatura de Carulla. I a més massa social, més risc de perdre el control de l’associació, la qual cosa podria implicar perdre el control de la resta. A la Fundació del Palau hi ha 22 membres. D’aquests, 3 són per a les administracions, o sigui que poca força tenen, menys encara si representen a partits diferents. Dels restants, 11 surten de l’associació i 8 del consell de mecenes, és a dir, de les empreses patrocinadores. Però resulta que dels 11 de l’associació n’hi ha d’haver dos que han de comptar amb el vist-i-plau dels mecenes, o sigui que en realitat la proporció és de 10 mecenes, 9 associació i 3 administracions. Per estatuts, el o la presidenta de l’associació presideix també la fundació.
La desproporció pel que fa a la representació dels mecenes (45% dels membres del patronat) amb la seva aportació al pressupost anual del Palau (18%) és més que evident. Mariona Carulla sempre ha justificat aquesta anomalia al·legant que ha estat la forma d’evitar una fuita de mecenatge arran de l’escàndol Millet.
El paper irrellevant de l’orfeó català en la programació
Si l’associació té poca força en l’entramat jurídic, l’orfeó català té també poca presència en la programació del Palau. Quan va saltar l’escàndol Millet, els periodistes van mirar l’hemeroteca i només van trobar que elogis, premis i distincions per a Fèlix Millet. De crítiques, pràcticament cap. Però sí van rescatar un article publicat per Ernest Lluch a La Vanguardia el 16 de març de 2000, pocs mesos abans del seu assassinat a mans d’ETA. L’article es titulava “Orfeó Català o Palau” i començava així: “Al Palau de la Música un sembla oblidar-se de l’existència de l’Orfeó Català. Les seves actuacions són bastant secundàries en un edifici que és la seva seu social”. I més endavant comparava aquesta decadència amb la vitalitat de l’Orfeón Donostiarra.
Avui, l’Orfeó Català fa una vintena de concerts anuals, segons la informació que apareix a la seva pàgina web. L’Orfeón Donostiarra, amb molts menys socis però més cantaries en actiu, en fa el doble. En el primer trimestre de l’any 2018 l’Orfeó Català té programats dos concerts. L’Orfeón Donostiarra en té programats set, dels quals els tres últims en una mini gira que farà per Bèlgica i Holanda.
El Palau, sota el control dels “quatre-cents”
Fèlix Millet és autor d’una cèlebre frase recollida al llibre L’oasi català, de Pere Cullell i Andreu Farràs (Planeta, 2001): “Som uns quatre-cents i sempre som els mateixos”, deia en referència a les persones que remenen les cireres a Catalunya. Abans de caure del pedestal, Millet era a tota arreu, i al seu feu procurava també tenir representants de les famílies més poderoses de l’alta burgesia barcelonina. Això ha canviat entre poc i gens. S’ha reduït la llista de patrons, que amb Millet havia arribat a ser quilomètrica, però continuen sent “els mateixos”. Abans gairebé hi eren tots quatre-cents i ara és una mena de delegació.
De fet, alguns membres de l’actual patronat ja ho eren en temps de Millet, començant per la mateixa Mariona Carulla, que ocupava una de les vicepresidències quan va esclatar l’escàndol. A més d’ella, Joaquim Uriach, Ignacio García-Nieto Portabella, Alfons Rodés, Maria Àngels Vallvé i Josep Vilarasau ja formaven part del patronat amb Millet.
Línia directa amb Convergència
L’escàndol del Palau va indefectiblement associat al finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya, ja que, com van reconèixer en la vista oral Fèlix Millet i Jordi Montull, la Fundació del Palau havia canalitzat diners de grans constructores (especialment, Ferrovial) cap al partit, a través de donacions fictícies. En aquests darrers anys, però, la institució no ha tallat la corretja de transmissió que el lliga amb el partit de Pujol i Mas, com ho indica el fet que entre els seus nous patrons n’hi hagi tres de tan significats com David Madí (home de confiança d’Artur Mas i net del benefactor Joan Baptista Cendrós), Joan Vallvé (exconseller de la Generalitat amb Pujol) i Glòria Renom (exdiputada de CDC).
Més enllà dels noms, aquest lligam es substancia en el rocambolesc paper que ha tingut el Palau de la Música durant el procés judicial, en tant que acusació particular. Mentre va durar la instrucció del sumari el Palau va renunciar a acusar a CDC, ja que sempre va entendre que els únics responsables de l’espoli eren Millet i Montull i que els diners que havien anat a CDC havien estat donacions legals. Davant les evidències que van anar sorgint durant la vista oral no va variar aquesta postura, agafant-se a dos informes jurídics on més o menys es venia a dir que si originalment els diners no eren per al Palau sinó per a un tercer el Palau tampoc els podia reclamar. L’Ajuntament va pressionar al màxim i la Generalitat finalment va accedir a permetre al Palau acusar CDC, però ni així es va aconseguir, ja que l’advocat es va agafar a un tecnicisme per dir que ja no hi havia temps per canvis i presentar unes conclusions finals on CDC quedava exculpada.
Catalunya Plural, 2024 
