La sentència del Cas Palau, que obliga als hereus de CDC a tornar 6,6 milions d’euros, posa negre sobre blanc el cobrament de comissions il·legals per adjudicació d’obra pública, com molts havien denunciat ja fa anys. La sentència ha portat poques sorpreses perquè la confessió durant el judici de Millet i Montull en el sentit que havien fet d’intermediaris de diners de Ferrovial cap a CDC i les proves aportades per Joan Linares, el director general nomenat després de Millet, deixaven poc espai pel dubte.
Però no era aquesta la primera vegada que CDC es veia relacionada amb suposats casos de corrupció, tràfic d’influències i/o finançament irregular. Pel partit que va fundar Jordi Pujol i altres 29 persones fa més de 40 anys, la qüestió del seu finançament ha estat més o menys sempre en el terreny del dubte però aquesta és la primera condemna que deixa clar que el partit es va aprofitar de la seva posició dominant, com a partit de govern, per a aconseguir més recursos econòmics dels que provenen dels pressupostos o dels seus militants.
De fet des dels inicis de CDC hi ha hagut situacions de dubtosa legalitat comptable al voltant seu. El primer d’aquests casos va ser el de Banca Catalana i va implicar el mateix Jordi Pujol als principis del seu mandat, si bé en aquest cas no es va parlar del finançament del partit. El fiscal General de l’Estat va presentar l’any 1984 una querella contra 18 exdirectius de Banca Catalunya, entre els quals hi havia Jordi Pujol, per descomptat malversament de fons i falsedat documental. Els jutges van exculpar Jordi Pujol però van parlar de gestió imprudent i inclús desastrosa.
El Cas Casinos va esclatar a finals dels anys 80 arran una denúncia d’un exdirectiu de Casinos de Catalunya, l’empresa de la família d’Artur Suqué molt propera a la família Pujol. L’exdirectiu va acusar empreses de l’entorn convergent d’emetre factures falses a Inverama, l’empresa gestora de Casinos. El tribunal va sobreseir aquest cas al cap d’uns quants anys. Després van venir els casos Treball i Turisme, que van afectar UDC, que sí que van acabar en condemnes fermes tot i que també hi va haver indults per part del govern del PP.
Denunciava Miquel Sellarés, fundador de CDC, allunyats anys més tard del partit per Jordi Pujol i Lluís Prenafeta, l’existència de certs maletins amb diners d’origen dubtós pels entorns de la Generalitat als inicis de l’autonomia. Arran d’aquestes denúncies va sorgir el nom de “la convergència dels negocis” que feia referència a dirigents del partit que tenien un tren de vida molt alt i no hi volien renunciar de cap manera. Eren uns anys en què el mateix sector del partit va pressionar per fer fora qui n’era el secretari general, Miquel Roca junyent, per a poder controlar del tot les finances del partit i del Govern.
Els fills grans de l’expresident formaven part d’aquest sector. En aquell moment però ni la legislació ni la persecució d’aquests delictes era gaire exhaustives, com si hi hagués alguna mena de pacte per dalt, perquè eren els anys que CiU pactava amb uns i altres a Madrid. Uns pactes que tenien aspectes públics, els que s’explicaven i sortien a tots els mitjans i els menys confessables. Aquests eren pactes de no-agressió i de respecte mutu, de pau parlamentària i de suport públic més o menys explícit.
I al voltant de CiU es va crear una nova casta, la dels alts càrrecs de l’administració que es van anar perpetuant al llarg dels 23 anys de govern i va quedar instal·lat al partit, és el que Enric Juliana anomena ara el “gen convergent” del poder que intenta mantenir un statu quo. Amb Artur Mas com a successor de Jordi Pujol res d’això es talla de soca-rel. És més, la denúncia de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat en una sessió plenària del Parlament en el sentit que CiU tenia un problema de 3%, que volia dir finançament irregular, provoca una resposta irada de Mas que el repta a retirar-ho si no vol engegar a pastar fang el projecte de l’Estatut. I Maragall ho retira, però la denuncia queda. Això passava l’any 2005 i encara no s’havia destapat el Cas Palau, ni el Cas Pujol, ni el del 3%. CiU havia deixat de ser un partit necessari per governar a Madrid, encara que si que el necessitaven per aprovar l’Estatut.
El pitjor va venir a partir de l’inici del procés sobiranista després de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, a mitjans de l’any 2010, i el posicionament dels nacionalistes a favor d’aquest procés. Amb CiU novament al davant del Govern de la Generalitat i el PP governant a Espanya amb majoria suficient, els populars ho tenen clar, s’ha acabat el paraigua protector pels ex socis. Estan convençuts que la caiguda de l’entorn familiar de l’expresident provocarà la fi del procés. I van tirar de la manta, fet que, probablement, també va provocar en part que algú estirés altres mantes situades en altres contrades de la geografia ibèrica. Va venir la confessió de Jordi Pujol, el cas de la ITV.
I Artur Mas que va trigar massa a entendre que no tenia altra alternativa que ser contundent amb els casos de possible corrupció, encara que afectessin persones molt properes a ell. Eren inèrcies d’altres temps. La solució que es van empescar, l’enterrament del partit de Jordi Pujol i la seva transformació en PDeCAT no es veu que hagi estat la solució. Tenen massa rèmores del passat, problemes de present, entre ells i la nova llista de Puigdemont, i un futur del tot incert.
Catalunya Plural, 2024 
