Andreu Claret és d’aquelles persones amb una trajectòria vital apassionant. Va néixer a l’exili (tota la infància i adolescència les va passar a França) i va créixer en la clandestinitat (va militar al PSUC i al PCE, en va ser dirigent, i en dues ocasions va tenir el privilegi de tastar les presons franquistes); com a periodista va ser testimoni directe dels convulsos anys setanta i vuitanta a diverses regions del món (com a delegat, successivament, de l’Agència Efe a l’Àfrica subsahariana i Centreamèrica), així com dels anys d’edificació del virregnat pujolista (entre el 1991 i el 1998 va ser director d’Efe a Catalunya); i a partir dels 2000 ha penetrat en el món de la diplomàcia i les relacions internacionals, primer com a director de l’Institut Europeu de la Mediterrània i entre el 2008 i 2015, en plena primavera àrab, com a director de la Fundació Anna Lindh, una institució vinculada a la Unió per la Mediterrània amb seu a Alexandria (Egipte) que finança programes per empoderar les poblacions dels països de la ribera sud a fi d’ajudar-les a aprofundir en els valors democràtics.
Un cop jubilat i de tornada a Catalunya, es va trobar amb un país que segons recorda ni entenia ni reconeixia, es va retirar a la Cerdanya a escriure la seva segona novel·la, Venjança (Columna), i des de fa uns mesos escriu al Facebook unes cròniques sobre la situació a Catalunya que cada cop tenen més seguidors, i que a partir d’ara es publicaran també al Catalunya Plural.
Com va anar això del Facebook?
Quan vaig tornar d’Alexandria i vaig veure el panorama que hi havia vaig pensar que no entenia res. El meu país havia canviat, no l’entenia, i és quan em vaig aïllar a la Cerdanya a escriure la meva segona novel·la. Anava seguint les coses, clar, però bastant de lluny. Però després, veient tot el que passava, i el cataclisme que s’acostava, hi va haver un moment que vaig decidir posar-me a escriure. Va ser el dia del discurs del Rei. Aquell dia vaig entendre que aquí podíem acabar molt malament. Em va semblar que la gent no n’era conscient.
Què li va espantar tant?
Al començament, quan vaig tornar, ja vaig veure que la societat catalana estava dividida, però com vinc d’una tradició de treballar en llocs on el diàleg intercultural és molt complicat, vaig arribar aquí, ho vaig dir, i una mica la reacció de tothom va ser que no, que els catalans som diferents, que això és un joc, i que com tu vens del Pròxim Orient et penses que tot són guerres. D’acord… fins que vaig veure el discurs del Rei i vaig pensar que això podia acabar fatal. A la meva pàgina de Facebook més aviat escrivia de temes de política internacional, sobre Catalunya no havia escrit mai res, i m’hi vaig posar aleshores. Amb una posició, que la tinc, però amb una certa distància. I de seguida vaig començar a tenir molta gent que s’hi interessava, i també alguna que la criticava i alguns que insultaven, però poquets. Però més enllà de la cosa personal el que trobo més interessant és que posa de manifest les ganes que té la gent de plataformes plurals.
De trobar altres veus, potser.
Jo diria que la gent té ganes de llocs on hi hagi veus civilitzades, que no t’insultin d’entrada. Perquè això es el que hi ha aquí a les xarxes. Una batalla campal salvatge. És una cosa tremenda.
Faci’ns un ràpid diagnòstic de la situació actual.
La veig de final de trajecte. Hi ha hagut un somni per part de molta gent, que és el somni de la independència, com si això fos possible i a més es pogués fer de manera civilitzada, sense perdre mai el somriure. I tot aquest discurs s’ha estroncat a partir de tres coses: la primera és descobrir que la societat catalana està dividida, cosa que els independentistes sembla que ni veiessin que estava passant. La segona, que l’Estat és fort i està determinat. I la tercera és descobrir que a l’Europa del segle XXI les independències són molt difícils d’implementar si no responen a majories aclaparadores. No entren dins la tradició europea, i per això el govern espanyol, malgrat la brutalitat de l’1-O, ha tingut el suport de la major part de socis europeus per adoptar una actitud ferma. La cosa més sorprenent, quan coneixes una mica Europa, és que els independentistes s’estranyin de l’actitud dels europeus.
Doncs aparentment no és el que s’esperava.
Europa és un continent conservador, un continent que ha patit molt i al qual li ha costat molt fer la seva unitat, que encara en alguns indrets s’agafa pels pèls, i per tant un tema com el català fa trontollar un procés d’integració. En el cas de la gent del carrer la sorpresa és comprensible, però polítics com Mas o Pujol havien de saber que el que ells proposaven des de Catalunya trencava la lògica de la construcció d’Europa, i que per tant els cauria el món a sobre i no trobarien aliats.
Europa no ha ‘comprat’ la imatge postfeixista que s’ha volgut vendre d’Espanya.
És evident que hi ha coses que no li agraden, com el que va passar aquí l’1 d’octubre. La gent atonyinada als col·legis electorals no són imatges europees, i tampoc es pot dir que el govern del PP tingui molt prestigi a Europa. Però això és igual. Si els independentistes es pensaven que com Rajoy i el PP estan de capa caiguda els europeus els donarien suport, doncs no. Els europeus veuen la qüestió catalana com un tema d’estabilitat, i per tant no poden donar suport a un moviment secessionista, per molt que estigui basat en criteris democràtics. A més cada país europeu té el seu ‘problema’, o sigui que donar suport a això hauria implicat obrir un procés de desestabilització d’Europa impressionant. No costava gaire veure-ho. Potser després del fracàs del viatge de Puigdemont a Dinamarca es comença a entendre millor.
Confiaven en la força d’una reivindicació que sembla inapel·lable: només demanem que ens deixin votar.
Això està bé per fer campanya de carrer, però després la política és més complexa. Votar sí, però votar per a què, votar com, votar quan, en funció de quines regles… Europa són normes. Això ho aprens de seguida quan hi treballes. No fa gaire vaig fer comptes i com a director de la Fundació Anna Lindh vaig anar 58 vegades a Brussel·les, i sempre per racons diversos de l’administració comunitària. Jo no vinc d’una tradició jurídica, sinó més aviat política, i allà em vaig adonar que no es concep que et surtis de la norma. Són milers de normes, que determinen fins i tot com es fa el formatge Camembert, que es fa d’una manera determinada i que si no és d’aquella manera no és Camembert. I llavors, és clar, és inviable pretendre trencar un element tan central de la política europea com és la llei només perquè els catalans som simpàtics i el 47% estan a favor de la independència. Alguns sabien de sobres que s’estimbarien i per les raons que sigui han volgut tirar pel dret.
Quin paper ha jugat la premsa per arribar on som? Em refereixo a la catalana i l’espanyola.
El periodisme ha sofert molt les conseqüències d’aquesta confrontació social i política. Això ha portat la premsa a prendre posició, cosa que és legítima, però de vegades l’ha portat a pervertir la política informativa, restant-li pluralitat. Quan vens del periodisme d’agència, on estàs molt obligat també per la norma, allò del què, el qui, el com, el quan, ho trobes molt a faltar en el periodisme que es practica ara. El periodisme d’agència t’obliga a observar les coses. El primer és el que passa, després ve el context, fins i tot una certa interpretació, però no et pots allunyar de la realitat. Ara veus com a vegades es fa un periodisme que te més de fantasia que de realitat. I que pot dur a la falsedat.
Periodisme de trinxera.
El periodisme de combat no em sembla malament, jo l’he practicat contra Franco; uns quants vam muntar l’Agència Popular Informativa, que era una agència clandestina que va tenir molt d’èxit. O sigui que crec que és una modalitat absolutament legítima, però fins i tot aleshores la principal idea era fer periodisme, tenies aquella cosa de seguir defensant la veritat, encara que no agradés als teus. I això s’ha deteriorat molt, ara ningú pren distància. Tampoc no em vull col·locar ara au dessus de la mêlée, perquè ja entenc que ha estat una època de grans mobilitzacions socials, però hi ha hagut gent que ha posat el periodisme estrictament al servei d’aquestes mobilitzacions. Com si el periodisme fos víctima del populisme.
Habitualment, quan el periodisme català es compara amb el madrileny s’arriba a la conclusió que aquí hi ha més pluralisme.
Jo diria que a Catalunya encara hi ha una pluralitat de mitjans, però quan entres dins de cada un el pluralisme costa de veure. Aquesta tensió ha fet esclatar el periodisme català des de dins, i malgrat que hi ha molts bons periodistes, que hi ha un Col·legi que fa el que pot i que hi ha mitjans que intenten preservar aquesta idea del pluralisme, jo diria que el periodisme català està esparracat.
En l’últim dels seus articles parla de la divisió entre els dos grans partits independentistes, que més o menys va aflorant. I és curiós que parli d’ERC com dels realistes, quan la seva tradició sempre ha estat la més arrauxada.
Aquest és un fenomen històricament curiós, perquè el partit que havia declarat la independència dues vegades havia estat Esquerra i és un partit que té l’independentisme en el seu ADN. Crec que Esquerra té una avantatge, que és el d’un arrelament més autèntic, perquè Junts x Catalunya és un fenomen d’agregació, típic del populisme. Quan les enquestes parlaven del vot del PDeCat abans de les eleccions li donaven el 15% com a molt i s’hi ha afegit el vot pel Puigdemont, perquè torni el president. Això és un fenomen típicament populista.
Compte que ja van dos cops que qualifica Junts x Catalunya de populista.
És que ho és. Avia’m, el populisme pot tenir una base social, nacional… o pot tenir aquesta base identitària. És un populisme identitari. Evidentment amb una història al darrera, que és Convergència, amb una presència al territori, amb molts alcaldes i una estructura sòlida. Però com a periodista, si jo ara treballés a un gran mitjà i el cap de política em preguntés a què em vull dedicar, doncs li diria que a seguir aquesta batalla política perquè em sembla el tema més fascinant d’aquests moments.
La pugna entre ERC i PDeCat?
És la pugna per l’hegemonia. Veurem com es decantarà. Hi ha opinions divergents, la meva per exemple és diferent a la de l’Enric Juliana, que sosté que hi ha un gen convergent, que és molt resistent i s’imposa. Ja ho veurem. Jo crec que aquest gen convergent està molt afectat pel que ha passat i per la corrupció, i que ERC té la possibilitat d’esdevenir un partit de centreesquerra hegemònic a Catalunya si fan les coses bé. I això els obliga a tenir una actitud realista ma non troppo, perquè el problema és que el personal està tan sollevat i que a Madrid donen tantes raons perquè l’independentisme aixequi la bandera que si tens una actitud massa realista pots desaparèixer del mapa en quatre dies. Però si combinen bé aquests dos factors, el de la resistència front a les agressions que puguin venir de Madrid, i el de llegir millor els resultats del 21D, tot mirant de fer una pausa, admetent que hi ha la meitat de Catalunya que no només no s’hi ha sumat, sinó que ha començat a mobilitzar-se en sentit contrari… En definitiva, si ERC adopta aquest camí té una possibilitat. Ara bé, ho aconseguirà?
Això. Ho aconseguirà?
No ho sé. Tot això està presidit per persones que tenen el seu tarannà, i Puigdemont està decidit a portar fins a les últimes conseqüències la confrontació amb l’Estat. Això fascina a alguns catalans, però a d’altres els hi fa por.
Quin gest caldria per part de Madrid? No sembla que estigui fent res per distensionar la situació…
El que cal és que el PP perdi les eleccions i que Rajoy desaparegui del panorama polític, perquè té una gran responsabilitat. Mentre hi sigui les coses no avançaran.
No hauria de fer alguna cosa per mirar de guanyar-se al sector més moderat de l’independentisme?
Rajoy ha promogut l’independentisme a Catalunya perquè era la manera que un partit amb 800 casos de corrupció pogués seguir governant. Això ha estat un joc deliberat i un joc perillosíssim, perquè pots salvar el partit però engegar el país a la misèria, que és el que ha estat a punt de passar. Ara, això li ha passat factura, i per primera vegada en molts anys té una situació molt compromesa, perquè l’ascens de Ciutadans és més sòlid del que sembla, és un ascens que té un punt generacional i que està molt assentat sobre aquesta idea de la regeneració.
A Catalunya el partit més votat era no fa gaire un partit residual que va néixer contra la immersió lingüística, que era un tema de consens gairebé absolut als anys vuitanta i noranta. L’independentisme ha despertat un monstre?
Les forces polítiques catalanes hauran de llegir bé la lliçó del que ha passat aquí. Efectivament l’independentisme és un anhel molt important entre la població de Catalunya, però no són prou per girar la truita i tampoc són prou com perquè Europa els hi doni suport. S’hauran de repensar moltes coses a Catalunya, entre altres per repensar què és el catalanisme avui. El catalanisme ha estat la gran víctima d’aquest procés. Ara hi ha una necessitat de reconstruir el pensament catalanista que tenia aquella doble vessant d’afrontar la governabilitat de Catalunya però també la de contribuir a la governabilitat i la democratització d’Espanya. Tot això serà un procés molt llarg, i ja veurem si algú serà capaç de dur-lo a terme.
De moment s’haurà de veure què passa amb Puigdemont.
Puigdemont s’ha convertit en allò que els francesos en diuen un trouble-fête, que no sé si es podria traduir per un borinot, aquell qui complica les coses. Dintre del PDeCat i d’ERC hi ha poca gent que vegi amb bons ulls aquesta idea que té d’anar per la via de la confrontació. Per aquesta via ja s’hi ha anat i s’ha perdut. I les eleccions del 21D clar que les ha perdut el PP, però les ha guanyat l’Estat. Fins que això no es reconegui no anirem enlloc. La política no es pot basar contínuament amb l’astúcia.
Les ha guanyat pel fet de convocar-les o perquè l’independentisme no arriba al 50%?
Pel fet de convocar-les i demostrar que ho pot fer. S’han fet unes eleccions amb el president a l’exili o fugat i el vicepresident a la presó! Això era una cosa impensable per la gent de la meva generació. Quan hi penso, i ho faig sovint, se’m posen els pèls de punta. I no sóc independentista.
I les eleccions van transcórrer amb normalitat.
Amb total normalitat. Molts votants duien amb el llaç per reclamar la llibertat dels qui estan a la presó, però la votació es va fer amb una normalitat exasperant. Per tant, l’Estat ha imposat la seva lògica i això cal acceptar-ho i redefinir una estratègia. Crec que Oriol Junqueras i ERC ho han començat a fer, i sospito que el PDeCat ho volia fer però que Puigdemont no vol. I intentarà que tots siguin presoners de la seva estratègia.
Perquè ningú pot garantir-li que no entrarà a la presó.
Jo mateix estic molt emprenyat amb el Puigdemont, però no m’agradaria gens veure’l emmanillat entrant en un furgó de la Guàrdia Civil, perquè és el president sortint de Catalunya. I probablement no passaria res de l’altre món. Jo vaig anar a la presó perquè poguéssim tenir unes institucions i un president. I per tant no vull que el fiquin a la presó, però el que està fent posa els pèls de punta a molta gent del PDeCat i d’ERC, tot i que encara engresca una part dels seus seguidors, entre altres coses perquè el personal amb això no s’hi juga res. Ara bé, no crec que se’n surti.
Catalunya Plural, 2024 
