Un fantasma recorre el món independentista: el de la capitulació. Alguns catalans veuen les coses com si estiguéssim a principis de setembre de 1714, quan les bretxes obertes a la muralla de Barcelona convidaven a la rendició i només Rafael Casanova va intentar resistir, congregant el que quedava de la Coronela a la plaça de Junqueras (Via Laietana/Comtal). Pensen que si Carles Puigdemont no aguanta el tipus, tornaran a bombardejar la Ciutadella. No estan segurs que si resisteix les coses surtin bé (el 1714 van sortir més aviat malament), però creuen que hauran salvat el bé més preuat del Procés, la dignitat.
No ho dic amb sorna. Resistència davant la humiliació i dignitat, han estat drivers de la formidable mobilització social que Catalunya ha conegut en els darrers set anys. Són els valors que van portar centenars de milers de ciutadans a votar per Puigdemont el passat 21-D. Perquè planti cara a un altre borbó. Si no és possible des de la plaça de Junqueras, perquè ja no existeix, que sigui des de la Grand Place de Brussel·les. Tal com han anat les coses, molts el veuen com l’últim baluard.
El que passa és que a totes les gestes els arriba la seva fi. Esperonat pels seus seguidors, Puigdemont segueix creient que és possible resistir. Amb una tàctica de guerrilles digitals i jurídiques que desequilibri a l’adversari. Va estar a punt d’aconseguir-ho dissabte, quan el pànic es va apoderar de la Moncloa, davant la vacil·lació del Tribunal Constitucional. Ho intentarà de nou abans del ple del dimarts. La majoria dels seus seguidors somien amb que aparegui en l’últim instant, burlant una vegada més a l’adversari. Amb això no aconseguiria governar, però hauria tornat a ridiculitzar l’Estat. Com va passar amb les urnes.
No obstant això, alguns, com Joan Tardà, comencen a suggerir que ha arribat l’hora que ell també faci un pas al costat. Què passaria? Molts independentistes pensen que seria el principi de la fi i ell conrea la idea segons la qual Aprés moi, le déluge! Però no estem al segle XVIII. No tindria perquè succeir-lo un líder inepte, que només doni per la cacera i col·leccionar rellotges, com va succeir amb el nét de Luís XV. La seva renúncia no tindria per què suposar una capitulació. Podria ser president de la Generalitat un altre dirigent de JuntsxCat o d’ERC. Algú menys obstinat però habilitat per al govern de les coses. Disposat a fer política. Amb menys èpica però millor dotat per obligar l’Estat a plantejar-se això que a Europa anomenen ‘La question catalane’.
Catalunya Plural, 2024 
