Els glorificadors

Com saben els meus lectors per alguna crònica, visc molt a prop del Parlament. O sigui que ahir va ser un altre gran dia. Quan s’omple el carrer acostumo a baixar una estona, donar-me una volta, de vegades parlo amb alguns dels manifestants que arriben d’altres barris i de les comarques llunyanes que constitueixen vivers de la Catalunya independentista. Els observo amb distància, però amb respecte. I mai he perdut del tot la curiositat que se li suposa a un periodista. Política, cultural, gairebé antropològica.

La impressió que vaig tenir ahir és que per a molts va ser un dia trist, molt trist, i em vaig emprenyar. Eren menys que altres vegades, però eren molts, la majoria jubilats, disciplinats, atrets per la crida de l’ANC. Hi havien anat per veure investit Puigdemont. Per veure com el seu últim somni es feia realitat. Havia de ser un gran dia. Li anaven a donar una bufetada històrica a Rajoy. Tal vegada el plaer només duraria unes hores? Tan se val.

Tenim 68 vots, doncs endavant. La majoria eren conscients que el Constitucional anava a actuar. Alguns fins i tot acceptaven que pretendre governar des de Brussel·les és una temeritat, però l’important era la dignitat. Una altra vegada la dignitat. Això no obstant, ahir les coses es van torçar. I no va ser per Rajoy, sinó per Torrent. No hi havia policia nacional i sí molts Mossos. Quan l’ANC va manar desallotjar, van tornar a agafar el cotxe del veí, l’autobús o el tren i cap a casa altra vegada. Havia estat un dia trist. Llavors vaig pensar en la responsabilitat immensa dels glorificadors. En els que els han venut fum durant anys, aprofitant l’entossudiment del Partit Popular. En els que els van prometre que el vot del 27-S anava a ser el vot de la seva vida. En els responsables que aquest somni acabi en malson, fent creure que això de la independència havia de ser bufar i fer ampolles. Que Rajoy s’anava a acoquinar, i que a Europa s’havia de celebrar el naixement d’una nova República a la riba de la Mediterrània en el moment que l’Estat es passés una pèl.

Si hagués d’anotar els noms d’aquells qui han encoratjat aquesta mentida col·lectiva des de tribunes mediàtiques o polítiques no cabrien en aquesta crònica. Sí, ahir, veient com tota aquesta gent descobria els límits de la política i de la geopolítica, em vaig emprenyar. I vaig pensar que no havíem estat capaços d’advertir que caminaven cap a enlloc.