Qui hagi llegit les meves columnes al llarg d’aquests intensos anys sabrà del meu poc apreci envers les dues parts enfrontades al ring envoltat d’una cortina de fum. La setmana passada ambdues corroboraren la seva vocació siamesa tot desoint els preceptes d’instàncies gairebé sacrosantes. Com és habitual al Parlament els juristes romangueren silenciats per la necessitat de continuar amb la història interminable, mentre a Madrid Rajoy, o la nova Soraya amb ulleres de poli dels setanta, ignoraren el dictamen del Consell d’Estat abans del ple d’investidura. D’aquesta manera la línea cap al disbarat, i un egoisme insà contrari al diàleg, prossegueix veloç, sense pressa ni pausa.
Esperava el dia d’avui amb certa expectació. Pel matí parlà Roger Torrent, i el seu discurs em sembla un bon colofó de l’herència del Procés. Més enllà del seu personal shopper crec que el nou President de la cambra catalana és un fill directe de la seva època des del llenguatge. Les seves paraules podrien servir com a perfecte manual per a entendre la tàctica sobiranista, les seves maniobres d’escapisme. Començà fort amb el seu to eclesiàstic, faltà al respecte al col.lectiu femení quan esmentà a la vicepresidenta pel seu nom de pila i després, un cop arribats al clímax, marcà un descens fins a la suspensió del ple, com si el tobogan ens sorprengués. És el mateix de totes i cadascuna de les accions des fa un mesos i mostra, això és el més desesperant de l’assumpte, una voluntat d’allargar sine die aquest cadàver que agonitza i ni tan sols mor a la riba, doncs es troba més aviat a alta mar malgrat el seu constant triomf de l’aparença.
L’altra opció del parlament de Torrent és obrir la porta d’un pas al costat de l’home de Brusel.les, cada cop més embogit a la seva espiral egocèntrica, fins al punt que ja mai lleuxi bufanda o llacet groc. És un ell o el món sens pensar a les conseqüències polítiques dels seus actes, amb reflexions pròpies d’un ésser humà molt allunyat de la realitat, tant que imagino encara més impossible veure’l a la tessitura de governar un país, quelcom d’altra banda impossible des la distància per molt moderns que siguem.
La idea exposada al darrer paràgraf quallà a la ment dels concentrats fora del parc de la Ciutadella fins al punt que trencaren la seva habitual calma reivindicativa i cercaren irrompre al recinte. El curiós és que, a diferència del mal anomenat setge al Parlament de juny de 2011, no tenien aire de forçar res amb violència, i ho feren quan obriren la porta de la Ciutadella amb màscares de Puigdemont, com si allò fos la invasió dels ultracossos. En realitat la jornada es presta a moltes lectures.
La delirant tindria el valor del surrealisme. Uns per les seves noves caretes, altres per registrar maleters al llarg de tota la geografia, de la frontera fins a Barcelona. La bona, i en aquesta insistiré, té dos rostres, com Janus, el déu romà de la guerra. A la seva primera vessant apunta a una resistència dels més radicals de l’antic Procés, dels diputats de JuntsXCat als Comitès de defensa de la República que també, no està de més dir-ho, volien la seva oportunitat de viure una espècie de 15M.
L’altra és la sempiterna divisió al bloc independentista. La vella Convergència, que ara no sabem ben que és, defensa fins a l’extenuació al seu candidat i dóna totes les culpes a Esquerra. Sempre es barallen però, com resa la dita, es desitgen i per això mai trenquen del tot. Cada xoc ensuma a definitiu i sempre arriba la pau, flors i violes i romaní.
A tot això, que mutarà, hi ha el nom del substitut, factor que Puigdemont no accepta per la seva insistència del desesperat que sap, i ho sap molt bé, de la seva futura irrellevància una vegada no sigui res, un res tan fort que podria passar-se la vida menjant patates a la capital belga i, a la fi, seria el record d’un estrany instant.
Parlen d’Eduard Pujol, qui afirmà ser perseguit per un home amb patinet, de l’alcalde de Mollerussa o de la jugada mestra, totes ho són, consistent a donar el càrrec a Jordi Turull i situar l’Elsa Artadi de vicepresidenta per a que aprengui l’art de governar, fins que el nou President sigui inhabilitat i ella agafi les regnes.
Com bé saben no tinc una bola de cristall, i ells tampoc. Fóra un enorme despropòsit insistir si allò que es vol és superar el 155. Els meteoròlegs anuncien lleus tempestes amb un fort descens de les temperatures fins que surti el sol, o no. A Madrid, únic consol del nucli dur, també van força perduts i els llamps i trons tenen un punt a la capità Haddock. El problema és que els dos oponents obliden que potser el públic agrairia que acabés el combat. És molt important i ningú ho menciona.
Catalunya Plural, 2024 
