Fa pocs dies hem conegut la iniciativa, per part d’alguns municipis i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, de presentar un recurs contra la pujada injustificada d’un 11,8% del cost de l’aigua en alta subministrada per la companyia Agües-Ter- Llobregat (ATLL). Un increment autoritzat pel Consell d’Administració de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), el passat mes de desembre.
Hem de recordar que l’any 2013 la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), va ser expulsada de l’esmentat Consell com a conseqüència de la coneguda Llei Òmnibus. En aquell moment precisament, des de la CONFAVC i en el marc del Consell, ja vàrem qüestionar la privatització de l’ATLL – que ara una sentència del Tribunal Suprem revoca per irregularitats- i ja vam anticipar que això comportaria un continu increment dels preus, com ha succeït: en els darrers 5 anys suportem una alça d’un 85% del rebut de l’aigua, fet que constata el que ja denunciàvem en aquells moments, amb altres organitzacions.
Per tant, des de la CONFAVC ens afegim i donem suport a tots els municipis, en aquesta justa reclamació, que pensem que ha de ser atesa, i òbviament aplaudim la sentència del Tribunal Suprem que revoca la concessió d’ATLL a Acciona per a tractar-se d’un procediment amb grans irregularitats.
Malauradament aquest increment no ve sol: va acompanyat d’un altre disbarat com és l’alça de la factura dels subministraments elèctrics d’un sistema, monopolitzat, que ens obliga a assumir els preus que determinen un grup molt reduït d’empreses. Preus per altra banda injustificats, explicacions numantines com que no plou o que no fa vent. La qüestió és que el preu de l’electricitat per la ciutadania s’ha disparat.
Si tot això anés acompanyat d’una aposta, decidida, valenta i clara d’ajudar a les situacions de les persones més vulnerables, és a dir, a la població afectada per la pobresa energètica, podríem veure alguna acció a l’altra part de la balança. Aposta que no veiem en absolut. Per exemple, tenim casos com el de Reus, on es va morir una dona cremada a qui se li havia tallat el subministrament elèctric per impagament, i molts d’altres, que per desgràcia, es continuen produint cada dia. No podem deixar d’esmentar la complexitat per entendre un rebut i els «gols» que les comercialitzadores ens posen per a vendre més serveis, innecessaris i inadvertits per la ciutadania.
Els lloguers, tampoc s’escapen d’aquesta marea de pujades, injustes i inacceptables. L’abusiu increment dels preus, continua erosionant la vida dels nostres barris, creant una gentrificació artificial i que vol ser silenciosa. Per això és cabdal fer-ne una denúncia pública. Per exemple, un dels últims casos més ofensiu és el bloc de pisos de Sant Joan Despí en mans de l’entitat Pyrenees Acquisitions LTD; controlada en la seva totalitat per una subsidiària del grup bancari Goldman Sachs. Aquest cas en què 140 veïns i veïnes estan en perill de marxar perquè l’empresa gestora els puja el lloguer entre un 40 i 100%, és un bon exemple d’aquest fenomen descarnador de l’accés a l’habitatge i de lluita al que haurem d’anar acostumant-nos. És clar aquí les pujades, venen per una llei que abona el terreny del no arrelament: contractes de 3 anys i un preu lliure. Algú pot pensar que d’aquesta manera podrem construir uns barris amb vida de veïnes? Podran fer el seu projecte de vida? Semblen preguntes òbvies però avui en dia no tenen una resposta a favor de la construcció d’una societat més igual i amb arrelament al territori.
“Hi ha algú aquí?”. La sensació que qualsevol veïna pot tenir, és aquesta impunitat i indefensió davant d’aquests abusos. Però més enllà d’aquesta interpel·lació, ens calen uns governants que entomin tot això: tot un repte, tota una necessitat.
Per moltes persones, en especial, les més vulnerables, no solament han d’empassar-se cada dia aquestes realitats, sinó que també vénen condimentades per una altra part important: la dels minsos ingressos. Veiem, al mateix temps, un deteriorament i qüestionament de les pensions i també la desigualtat real, quant a gènere. Una ocupació, molt parcial i molt precària. Factors tot ells que compliquen la lluita diària pel projecte de vida dels nostres veïns i veïnes.
Si de veritat hi ha algú, caldria que es faci visible i que posi tot això en el centre de les polítiques que s’han de fer i aplicar. A nosaltres, les veïnes, ens tocarà sortir al carrer i denunciar aquests abusos i exigir solucions. Tot sembla un mal son i dóna la sensació que darrere aquesta ofensiva no hi ha ningú darrere la porta capaç d’ajudar-nos: on està la classe política?
Catalunya Plural, 2024 
