Un lector els comentaris del qual aprecio ha suggerit que escric des de la nostàlgia d’un oasi polític que ha quedat arrasat pel canvi climàtic de l’última dècada i des del pessimisme que dóna l’experiència viscuda. Pot ser que tingui raó, però avui no tinc a mà una altra metàfora que aquesta blanca i inquietant paret d’Arco. Per parlar del que passa i del que no passa. A Madrid i a Barcelona. De quadres despenjats, llibres censurats i cançons grotesques que acaben en condemnes delirants. Per parlar de polítics que porten més de cent dies a la presó sense condemna, i d’uns altres que juguen amb el futur de Catalunya confonent els seus somnis amb la realitat. D’una Espanya que coneix una deriva desconcertant i d’una Catalunya que segueix presa dels seus somnis. I de com tots dos escenaris es retroalimenten. Més involució a Madrid, més fugida cap endavant a Brussel·les i Barcelona.
Mentre seguim empantanats, alguns es freguen les mans perquè pensen que els mals d’Espanya acostaran la independència de Catalunya. Fins i tot fantasiegen amb què Europa, ara sí, donarà un cop de mà. De l’altre costat d’aquest mirall còncau que deforma la realitat, uns altres creuen que l’Estat espanyol s’ha trobat per fi a si mateix. I que la unitat d’Espanya ben val que despengin un quadre.
La situació seria còmica si no fos que això pot acabar malament. La veritat és que la imatge que millor resumeix aquestes últimes hores és la d’uns policies a punt de detenir un actor quan imitava a Puigdemont. L’Estat s’ha enredat en el seu mateix laberint. S’ha cregut el seu mateix relat. I a Catalunya molta gent s’ha cregut aquell que li van prometre, abans de precisar que era simbòlic. En l’última crònica insinuava que la història es repeteix. Pot ser que ni això.
Catalunya Plural, 2024 
