“L’esquerra ha de desmarcar-se de la propaganda i desenvolupar la regeneració democràtica”

Mario Campaña (Guayaquil, 1959) s’ha imposat dedicar la seva vida a l’escriptura… i a fer-nos pensar. No es considera historiador ni sociòleg, sinó un escriptor que entén que, com qualsevol ciutadà, té deures amb la seva comunitat, amb la resolució dels problemes comuns. Va ser aquesta noció de deure que el va portar a escriure. Ha viscut a París, Glasgow, Baltimore, Mèxic, Barcelona… i és el perfil complet d’intel·lectual: vol pensar.

A més, és poeta i assagista de literatura, filosofia i política. Ha publicat una biografia de Baudelaire i una altra de Quevedo, dos llibres de relats, tres poemaris -al desembre li van atorgar a l’Equador el Premi Jorge Carrera Andrade al millor llibre de poesia del 2017 per Pájaro de nunca volver– i tres assaigs polítics, dos sobre Amèrica i el més recent, Una sociedad de señores (Jus, 2017), una reflexió sobre la nostra democràcia i la dominació moral. El seu anàlisi assenyala que estaments jeràrquics i senyorials de la nostra tradició segueixen impregnant a suposats demòcrates.

El feudalisme segueix viu, sosté vostè. El senyor mai ha marxat?

Dit així pot sonar a exageració. El que jo dic és que el feudalisme, igual que l’antic món greco-romà, es basava en la noció de diferències i en les jerarquies derivades d’elles (legals, jurisdiccionals, socials, polítiques, etc.). La modernitat va contestar cadascuna d’aquestes diferències a través de la consagració de la noció d’igualtat (legal); va haver-hi però una excepció: la igualtat moral, que no va ser concebuda. La diferència moral, que era al nucli de l’antic règim, va quedar incòlume; va sobreviure i, en una mesura considerable, sobreviu encara avui en les nostres societats democràtiques. Entenc per diferència moral la jerarquització de la dignitat i el valor dels éssers humans; la classificació entre superiors i inferiors morals.

Avui som iguals davant la llei però, es digui el que es digui públicament, és evident que no atribuïm la mateixa dignitat ni valor humà, és a dir, moral, a tots; per a nosaltres realment no són iguals el director d’un banc o d’una real acadèmia espanyola que un aturat o un refugiat. Crèiem que el senyor, el beneficiari i sosteniment d’aquesta diferència i aquesta forma de dominació, s’havia ja extingit, però ara sabem que mai se’n va anar, que ha estat sempre entre nosaltres, i avui dia s’atreveix a mostrar-se obertament. Perquè ningú ha qüestionat la seva existència de manera seriosa.

Què entenem pel concepte de societats de senyors?

Són les societats en les quals la dignitat i els valors humans no són reconeguts en termes horitzontals sinó verticals, és a dir, jeràrquics, segons la posició que cadascú ocupi en l’estructura de poder, segons la riquesa, els mèrits, l’educació, la pertinença a determinats pobles, races, països, segons les professions i oficis o altres factors que atorguen distinció. Seria ingenu creure que aquesta és una qüestió subjectiva, que es redueix al respecte i les consideracions en les relacions personals, perquè en aquestes societats aquestes diferències tenen també una gran repercussió pràctica en polítiques públiques.

Les societats de senyors són la majoria de les democràcies occidentals?

Em sembla que la majoria de les societats occidentals d’avui són senyorials, sí; incloses per descomptat l’espanyola i les llatinoamericanes. Faig l’excepció de les societats escandinaves, considerades les democràcies més avançades, i Islàndia i Canadà; encara no tinc una posició madura sobre aquestes. Amb aquestes excepcions, no tinc dubtes: el senyor o els senyors ocupen una posició de superioritat en la jerarquia de valors i exerceixen una dominació moral sobre els seus congèneres, considerats inferiors.

Les elits exerceixen la seva “superioritat moral” a través de “principis” aristocràtics de dominació (llinatge, luxe, privilegis, ostentació i competitivitat). Com encaixen en el món sociopolític i cultural d’avui dia?

Efectivament, al llarg del temps, en les diferents èpoques, les societats senyorials han anat encunyant conceptes i nocions que actuen com a principis legítims i finalitats naturals i serveixen per practicar sense conflicte la dominació moral, que al seu torn justifica la dominació material, econòmica, política, educativa, lingüística, de tota mena, segons les èpoques, les circumstàncies i els llocs. A la vida quotidiana això té innombrables manifestacions, en l’àmbit laboral, educatiu, familiar i religiós.

A la política és evident tant en l’organització, en les institucions, com en l’exercici del poder, en les polítiques públiques. Mireu, per exemple, les ajudes prestades pels governs de dreta, tant el central espanyol com el nacionalista català, a les escoles concertades i a les privades, en comparació amb el tracte donat a les escoles infantils públiques. O miri com es tracta als barris de gitanos o d’immigrants: en tots els casos hi ha una discriminació, no només material sinó també moral.

Com es traslladen aquests “valors senyorials” a les xarxes de corrupció política?

La corrupció general que avui vivim és conseqüència dels principis que imperen en les societats, en la vida. Avui el principi suprem és el lucre, la riquesa, el guany a qualsevol preu, de qualsevol manera. Ets un triomfador o un perdedor; no importen els mitjans. La societat només jutja els resultats. Es tracta de triomfar, i punt; diria fins i tot més: es tracta ser el primer; sovint ni tan sols val ser el segon: ser el primer és el que dóna valor, distinció, dignitat. Aquesta és la cultura del senyor i la base del senyoriu. En molts casos, escandalitzar-se per la corrupció és només una forma més de dissimular. Tot això està sustentat també en principis no democràtics sinó senyorials, heretats del passat, que actuen de manera invisible però eficaç, i que s’han de eradicar si volem millorar les nostres democràcies.

De quina manera els senyors es van beneficiar de la transició espanyola?

De la transició espanyola només tinc impressions; no la conec bé. No obstant això, diria que hi va haver una gran negociació per al repartiment del senyoriu, en termes econòmics, polítics, socials i morals, i que a aquesta operació no van ser convocats els pobres. Allà van sorgir nous senyors que, al costat dels antics, van ocupar les posicions de direcció de l’Estat. Alhora, és innegable que llavors es va posar en marxa un cert procés de democratització de drets, de la cultura, de les relacions socials, institucionals, polítiques… Ara bé, crec que aquesta democratització en determinat moment es va aturar, després va començar a revertir i ara estem en un període de retrocés. De qualsevol manera, les classes, els grups i minories subordinades no van tenir-se en compte en aquesta democratització; mai els ha estat reconeguda la mateixa dignitat, el mateix valor i els mateixos drets de què gaudeixen els senyors.

Avui els senyors es proclamen demòcrates, incloents i tolerants, fins i tot apel·len a la diversitat. En quina situació queda llavors la democràcia?

Quan els senyors parlen de democràcia es refereixen només a les institucions, que ells mateixos van crear a la seva mida, per a l’exercici de la seva dominació, i així per a ells una societat és democràtica si té divisió de poders, encara que en la seva seu es visqui una indissimulada situació de racisme, com als Estats Units, per exemple. No obstant això, el més important de la democràcia no són, ni poden seguir sent, les institucions. Aquestes conformen el sentit antic, històric, de les democràcies. Avui ja no podem acceptar aquest límit; no podem seguir considerant a les democràcies com un mer assumpte d’institucions i mecanismes de govern.

La democràcia s’ha de compondre d’institucions democràtiques, sí, però també, i sobretot, d’una cultura, d’una cultura democràtica. Però els senyors no volen ni sentir parlar de cultura democràtica més enllà del que és institucional. I llavors converteixen els conceptes -la inclusió, la solidaritat, la diversitat, etc.- en clixés buits i així neutralitzen tot intent d’avançar en l’elaboració d’una cultura pròpia de la democràcia.

Quina diferència hi ha entre les oligarquies occidentals i les oligarquies llatinoamericanes?

Seguint el fil del meu llibre, el de la cultura senyorial i la dominació moral, crec que la diferència principal ve donada per l’origen i el desenvolupament de cadascuna: les oligarquies llatinoamericanes no van haver de disputar-li el poder a la noblesa, no van concebre ni van haver de lluitar per la llibertat i igualtat per al desenvolupament dels seus negocis, ni han hagut de negociar amb les classes treballadores per conservar els seus privilegis… i és així com no han assimilat elements bàsics de la democràcia, ni de les institucions ni de la seva cultura. I és així com els oligarques llatinoamericans estan sempre disposats a trencar l’estat de dret i acceptar que són amos enlloc de ciutadans.

Quins són i què hauria de passar perquè sigui desmuntada la societat de senyors?

Abans es pensava en la revolució, però està clar que les anomenades revolucions no van acabar amb la societat de senyors, els socialismes també van tenir els seus senyors. La cultura senyorial no s’acaba amb revolucions polítiques o econòmiques, tot i que avançar en la igualtat material pot contribuir a la igualtat moral, és clar. Per això, jo m’inclino per un aprofundiment de les democràcies, tant en les seves institucions com en la seva cultura, procurant l’assimilació profunda de la unitat i consegüentment la igualtat moral del gènere humà, i tot el que se’n deriva. L’educació és fonamental; i el desenvolupament d’una actitud i un pensament crítics sempre actius. Cal tenir present que el sistema de valors de la societat senyorial es va anar construint al llarg de segles i que revertir tot allò requerirà també un llarg període -destructiu i constructiu-, les metes haurien d’establir-se i complir de manera quotidiana.

Llavors, no han servit de res les revolucions.

S’abusa del concepte “revolució” i això és irresponsable i nociu i, de vegades, grotesc. Una revolució no consisteix a construir carreteres o hospitals i acordar bons de pobresa. Això ho fa qualsevol govern; Hitler va omplir Alemanya d’autopistes. A l’Equador, Rafael Correa va arribar a confondre la revolució amb la simple eficiència i així va dir que la revolució era “fer les coses extraordinàriament bé”. Amb aquest concepte, el màxim revolucionari seria Bill Gates, i a Espanya ho seria Amancio Ortega. Aquesta és l’esquerra oficial. Una veritable revolució ni tan sols es limita al canvi de mans en el poder polític i econòmic, com plantejaven els primers teòrics del socialisme anomenat científic.

Una revolució ho canvia tot o gairebé tot; provoca una transformació radical i irreversible del model de vida, i generalment no té lloc, ni pot tenir lloc, en un grapat d’anys. La revolució francesa, per exemple, es va posar en marxa amb l’aixecament de 1789, però va durar gairebé un segle, almenys fins al començament de la Tercera República, el 1870, o fins a la caiguda d’aquesta, el 1940. En aquest sentit, està clar que, a excepció de Rússia, a Europa de l’Est no hi va haver cap revolució, i està per veure si Cuba va fer-la, si el racisme i l’homofòbia, per exemple, es van extingir o no, si el que hi va haver o hi ha a altres camps es reverteix o no, i en quina mesura.

Què queda d’aquesta esquerra?

Esquerra? Em costa reconèixer en la qual s’autodenomina esquerra plantejaments polítics madurs que siguin congruents amb aquesta definició. L’esquerra ha de desmarcar-se de la propaganda i desenvolupar la regeneració democràtica. Podemos proposa una nova llei d’educació que el seu objectiu, segons es declara en el programa de govern, seria “buscar el desenvolupament personal i social de les persones al llarg de tota la vida”; a més s’afirma que l’educació ambiental “estarà molt present”. És aquest un pensament d’esquerres? L’esquerra ha de fomentar a l’escola, per exemple, l’emancipació, el sentit de comunitat, el compromís cívic i social?; miri els pressupostos que van aprovar a Catalunya ERC i la CUP, cogovern o cohabitació amb la dreta. Mireu també l’Ajuntament d’Ada Colau i busqui una política d’esquerres madura, per exemple, sobre dones… almenys jo no he sabut trobar-la: hi ha retòrica, insistència en la visibilització i “actes reivindicatius”.

Però, no cal anar més enllà del maquillatge? No hauríem de pensar, per exemple, en la història de les dones, sobretot la història dels drets de les dones, que tant han costat? I a Amèrica Llatina no es pot dir responsable i honestament que els governs de Cristina Fernández, Rafael Correa i Daniel Ortega -polítics conservadors, més enllà de la seva retòrica i fins i tot, de vegades, també en la seva retòrica- hagin desplegat polítiques d’esquerra. Cal recordar que Correa, a qui Podemos recolza per activa i per passiva, va fer aprovar a l’Equador un nou Codi Penal que castiga amb presó i reclusió l’avortament, fins i tot si l’embaràs és fruit d’una violació, excepte en els casos en què la violada pateixi “discapacitat mental” o en què la vida de la dona corri perill.

Aquestes són polítiques d’esquerra? No dic que l’esquerra no existeixi; segurament sí existeix, i actua en els marges i no té veu pública. I possiblement sigui necessari madurar un pensament en la pràctica, en l’exercici del govern. Però desmuntar, com diu vostè, la societat de senyors, no és tasca només de l’esquerra, oficial, sinó de tots els demòcrates, perquè els senyors i la societat de senyors atempten contra la democràcia, la perverteixen i desactiven i provoquen en els ciutadans una desafecció molt perillosa.