Tot just fa una setmana del 8-M i l’eufòria encara corre per les venes i amb ella, l’esperit de lluita que, a través de diferents formats de missatges, exigia igualtat i justícia. Una lluita que no és nova. Fa més de 100 anys les obreres del sector tèxtil de Nova York van fer una vaga multitudinària coneguda com ‘l’aixecament de les 20.000’ on reclamaven, entre altres, la reducció de les jornades, millors salaris i equiparació salarial entre dones i homes, posant ja de manifest les pràctiques discriminatòries de gènere latents en el capitalisme i la necessitat de polítiques de conciliació.
A finals del 2017, les denúncies d’agressió sexual de diverses desenes d’actrius contra un productor de cine de Hollywood van anar acompanyades d’una allau de milers de relats d’abusos que va inundar les xarxes socials sota l’etiqueta #MeToo (#JoTambé). El moviment va trencar el silenci i va portar a debat l’assetjament sexual i la discriminació de la dona alhora que es va fer visible la monstruosa envergadura del problema, i és que 1 de cada 3 dones del món ha patit violència física o sexual alguna vegada a la vida.
Les dades no són menors si analitzem l’assetjament sexual a l’àmbit laboral. A Europa s’estima que el 32% de les víctimes d’assetjament sexual assenyalen que l’autor pertanyia a l’entorn laboral, sigui un superior, un company o un client. I les xifres augmenten fins a un 75% en el cas de dones amb capacitació professional o que ocupen un lloc directiu, pel fet que els seus companys són en la seva majoria homes, segons l’estudi de l’Agència de la UE de Drets Fonamentals de 2014.
A l’Índia, les xifres d’assetjament i violència sexual al treball són esfereïdores. A Bangalore, considerada la capital tèxtil del país, 1 de cada 7 treballadores tèxtils ha patit abús sexual, més del 60% han estat intimidades o assetjades amb violència física i entre un 40-60% han experimentat humiliació i abús verbal. La majoria comesos pels supervisors o directors de les fàbriques. Tot i existir lleis contra l’assetjament i violència sexual l’Informe ‘Eliminar la violència contra les dones a la feina‘ revela que el 75% de les treballadores entrevistades afirma que no existeix cap tipus de procediment al seu lloc de treball per investigar i castigar aquests casos. De tots els denunciats només es van prendre mesures contra els culpables en un 3,6% i cap d’ells amb càrrecs criminals, perpetuant d’aquesta manera la impunitat de què gaudeixen la majoria d’agressors.
Malgrat que els càntics fossin diferents, dir prou a totes les violències masclistes és denunciar i desafiar l’aliança del sistema patriarcal i el sistema capitalista que regeix les nostres societats. Una aliança que es basa en múltiples formes de dominació i opressió generant severes desigualtats, i que normalitza i perpetua la barbàrie de les violències contra les dones. És dir prou a la cultura de la violació, que desacredita i culpabilitza les persones agredides per representar el cos femení i legitima o banalitza la violència masclista, com hem vist recentment amb el cas ‘la manada’. És exigir que l’estat compleixi amb les seves obligacions de garantir el dret a una vida lliure de violències a través de polítiques d’igualtat reals i que assegurin justícia i reparació cap a les víctimes. És dir prou a la impunitat de les violències patriarcals de les institucions, els estats i les empreses.
Catalunya Plural, 2024 
