Forats negres

Podria posar mil exemples sobre temes d’enorme transcendència que han quedat engolits pel remolí sideral que domina la nostra agenda.

Sempre els vaig imaginar com a gegantescs embornals, tan densos que cap partícula material, ni tan sols la llum, era capaç d’escapar a la seva poderosa força gravitatòria. No era una imatge molt encoratjadora. Fins que Stephen Hawking va dir que no són tan negres com semblen, això és, que emeten radiació i energia, i que poden arribar a desaparèixer. Com no sóc astrofísic no vaig entendre el perquè de la seva teoria, però em va tranquil·litzar. El nostre univers, em vaig dir, no va acabarà empassat per una claveguera espacial.

El mateix penso del forat negre que ha aparegut a la galàxia política catalana. És tan poderós que sembla capaç d’aspirar-ho tot. Deixant reduït a pols estel·lar qualsevol idea, iniciativa o somni que no desemboqui en la independència. Alimentada des de Madrid, Barcelona i Waterloo, la seva força d’atracció és paorosa. Podria posar mil exemples sobre temes d’enorme transcendència que han quedat engolits pel remolí sideral que domina la nostra agenda. Posaré només un: l’absència de participació catalana en el futur de la Unió Europea. És probable que no ho sàpiguen, però a l’altre costat dels Pirineus porten mesos discutint com ha de ser l’Europa del 2025.

Fa anys, Catalunya era senyera en aquest tipus de debats. ‘El nostre món és el món’, va arribar a ser un lema de Pujol. A principis del 2015, la Generalitat encara va intervenir en un debat sobre la política de veïnatge de la UE. Ara, Europa només sembla interessar per veure si ens llencen un cop de mà. Mentre, als noranta, la política mediterrània europea passava per Barcelona, ara vivim de la il·lusió que la política catalana passa per Brussel·les. Gràcies a Déu, als jubilats i a les dones, no sembla que el forat negre de la independència pugui amb tot. Malgrat l’agenda obsessiva de diaris i telenotícies, tertúlies i programes de ràdio (i la d’aquestes cròniques!) els carrers de Barcelona s’omplen cada vegada més de ciutadans portadors de reivindicacions que no caben totes en el procés. En contemplar aquestes manifestacions em sento alleujat, com quan vaig descobrir, gràcies a Hawking, que els forats negres no suposarien la fi del món.