Aspirar a una república independent no solament em sembla lícit, sinó que diria que forma part de l’ADN del poble català. A la baixa edat mitja, amb la Generalitat i el Consell de Cent controlant els impostos i el deute públic, el Principat era més a la vora de ser un règim republicà que una monarquia. Ho reconeixia, poc després de la derrota de 1714, un militar felipista, el comte de Montemar, que deia que els catalans eren “idólatras de sus privilegios, con unos visos de república en su media libertad, que si no la han logrado entera, no se dude que lo han pretendido”.
Però la independència s’assoleix quan es té la força suficient per aconseguir-la; no te la regalen. Fa bastants anys que sento la mateixa història: “Farem un referèndum, el guanyarem i proclamarem la independència”. A la qual cosa contesto regularment: “Molt bé; però immediatament després de declarar la independència haureu de parlar amb el govern de Madrid per demanar-li que faci el favor de retirar de Catalunya l’exèrcit, la policia i la guàrdia civil, i que es resigni a perdre un territori en què hi ha el vint-i-cinc per cent de l’equipament industrial de l’estat. Què creieu que passarà?” Espero encara avui una resposta racional a aquesta pregunta; perquè plantejaments com “Intervindrà Europa” pertanyen al domini dels contes de fades.
En el que ha passat aquests darrers temps hi ha una part innocent i dues de culpables. La part innocent són els milions de ciutadans catalans que, indignats pel tracte donat pel Tribunal Constitucional a l’Estatut en 2010, i per la nefasta política del PP, que ens ha portat a una situació d’empobriment progressiu, va creure els dirigents -gent que ells mateixos havien elegit- que els van prometre que les coses es resoldrien amb una independència a la qual els portarien sense cap risc de violència.
Les dues parts culpables han estat, per una banda, aquests dirigents, que sembla que encara avui no entenen que no pots constituir una república si no et pots imposar a les forces armades que s’hi oposen (als que pensen que potser es pot aconseguir a l’estil Kosovo, llençant el personal contra les armes, a costa de vides humanes, caldrà recordar-los que la independència es va guanyar allí gràcies als avions de l’OTAN que bombardejaven Belgrad, i que resulta que l’estat espanyol és membre de l’OTAN).
El major culpable és, però, el govern del PP, que sabia millor que ningú que la secessió era impossible mentre les forces armades de l’estat fossin a Catalunya, però va triar crear un clima de guerra civil, atemorint els ciutadans de la resta de l’estat amb la perspectiva d’una separació que havia de perjudicar els seus interessos, i la segueixen alimentant encara amb aquesta faula de rebel·lió i terrorisme.
Catalunya Plural, 2024 
