Arcadi Oliveres va rebre, el passat 17 d’abril, el premi Constructors de Pau 2017 concedit per l’Institut Català Internacional per la Pau. El pacifisme ha estat el fil conductor de la seva trajectòria d’activisme social. Un pacifisme, basat en el model de Lluís Maria Xirinacs i l’associacionisme cristià, que intenta contagiar en les contínues xerrades que fa a escoles, instituts, centres cívics o aules universitàries. El 2013 es va animar a entrar al món de la política, creant Procés Constituent juntament amb Teresa Forcades, amb la voluntat d’unir els grups d’esquerra per crear una Catalunya basada en un nou model polític, social i econòmic. Catalunya està, però, avui en estat de xoc.
Veu possible ara una Catalunya que superi la crisi en què està immersa, amb dirigents polítics i socials a la presó o a l’estranger i la societat polaritzada i dividida davant el repte independentista?
A curt termini, no; però a mitjà i llarg termini, sí, si fem les coses mitjanament bé. Fer les coses bé vol dir tres coses. La primera, engrandir la base social de l’independentisme. Que es vulgui declarar la independència en un Parlament perquè es té un vot de més o de menys no és una bona decisió, no convencerà la gent. Es podrà fer el dia que hi hagi el 65% de la població a favor. Existeix o no existeix aquest percentatge? No ho sabem perquè mai no ens han permès fer la consulta. El que sí que és cert és que s’ha d’explicar bé i, sobretot, en determinades zones, a allò que en dèiem el cinturó vermell de Barcelona, L’Hospitalet, Santa Coloma, Viladecans… Hem de tenir una població majoritàriament convençuda.
La segona qüestió, que ens remet a la primera, és que per tenir la gent convençuda hem d’explicar quin país volem. Fins ara no s’ha explicat gens. L’únic que s’ha dit és que no es vol la Monarquia sinó que es vol una República. S’ha d’explicar si volem exèrcit o no, quin tipus de banca volem, quina educació se’ns escau, què hem de fer amb les pensions, com veiem l’ecologia, quina postura adoptem davant la immigració… Depenent de quina Catalunya independent fem, amb segons qui a la banca, no la vull. I la tercera cosa que cal corregir és que no ens hem sabut explicar per les Espanyes, no hem fet cap maniobra perquè sàpiguen què volem. Per això hem tingut una resposta tan feble de la intel·lectualitat espanyola, que no ha fet cap acte de solidaritat. No sé si a Madrid, potser el lloc més difícil, però si haguéssim anat a explicar-nos a l’Aragó, Astúries, Andalusia, Extremadura o Galícia, potser hauríem tingut una resposta millor.
Vostè se’n fa un fart de viatjar per donar conferències a tot arreu, Espanya inclosa
Recordo una conferència que vaig fer a la Universitat de Lleó, dos dies després d’una Diada de l’11 de setembre. Vaig parlar de la crisi econòmica però també em van preguntar pel tema de la independència. Els vaig parlar d’aquesta Catalunya solidària, amb banca pública, amb pensions per tothom, donant més del que fa ara. En acabar, les dues o tres-centes persones que hi havia allà es van aixecar, em van aplaudir i deien que aquesta independència també la volien ells. Hem d’explicar-ho. Caldria nomenar una ambaixada de cinc-centes persones explicant això per tots els racons d’Espanya.
Es considera independentista?
Sí, però amb les condicions que he comentat. A vegades, m’he trobat en debats amb gent que m’ho posa difícil. La del Cercle Català de Negocis, per exemple, que diuen que si som independents serem més rics, no ens prendran diners des de Madrid, els negocis ens aniran bé… just el contrari del que jo vull. Una Catalunya independent, per mi, ha de ser tant o més solidària que el que pugui ser ara, amb Extremadura, el Marroc o Zimbabwe. Ha de ser un país sense fronteres. Les ONG –Metges sense Fronteres, Arquitectes sense Fronteres, Enginyers sense Fronteres…- no en tenen. Tenir fronteres és absurd. No se n’ha de posar cap a l’Ebre. Per tant, portes obertes, solidaritat,… allò que anem predicant des de fa molts anys. Amb aquesta Catalunya independent, sí.
Està en desacord amb la proclamació de la República que va fer el Parlament
No s‘havia de proclamar. Es van precipitar. Teníem la mel a la boca però no podia ser. Va ser una deriva equivocada. Tot el que s’ha fet des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 fins ara m’ha semblat bé. Cada cop més gent. S’ha fet amb alegria, pacíficament, didàcticament… Ara bé, els estires i arronses dels darrers mesos han estat fatals. La qual cosa, evidentment, no justifica en absolut ni detencions, ni empresonaments, ni multes, ni res de tot això.
Com es pot trencar aquesta dinàmica?
La intervenció internacional hi tindrà molt a dir. Alguns petits tocs ja els han donat a les autoritats d’aquí. Suposo que això els farà reflexionar una mica.
Costa creure que el procés judicial obert ara es tanqui sense condemnes dures
És complicat amb la interpretació que fan de les lleis. El que s’hauria d’haver fet, al meu entendre, era proclamar de nou president Carles Puigdemont perquè representa la legalitat vigent; no presentar Jordi Sánchez o Jordi Turull a la investidura. Fer això, però, hauria comportat que el president del Parlament s’arrisqués a molts anys de presó. Davant aquest risc les reaccions són molt difícils i aquella coherència que volíem no es dóna. Qui es carrega amb el mort? No ho sé. Potser demà passat hem de proclamar el president que accepti Madrid, però abans hem de proclamar Puigdemont. El principi s’ha de mantenir. Que ho digui jo és molt fàcil però qui ho faci possible se la juga molt.
He entès però no acabo de digerir bé les postures estratègiques d’uns que volen internacionalitzar el projecte, uns altres que van a la presó, d’altres que busquen excuses… Vinc de la tradició de la no violència, d’anar amb la veritat per davant; per això que alguns dirigents parlin d’actuacions simbòliques perquè no els condemnin a la presó em sembla incoherent. Quan Marcelino Camacho es feia de Comissions Obreres ho deia i anava a la presó. Això sí, no tinc cap autoritat moral per dir-ho perquè a mi no em tocarà anar a la presó… espero.
Estar sense govern té unes conseqüències negatives evidents
El dia a dia és terrible. La Renda Garantida de Ciutadania només s’ha donat a les persones que tenien el PIRMI i després no se n’han donat més. L’estratègia aconsella posar un president que Madrid consideri bon xicot. Penso que s’ha de fer però que quedi clar que ho fem per ‘imperatiu legal’. I que Puigdemont sigui president abans, ni que sigui només durant mitja hora.
Tot i haver estat un europeista de primera fornada, ara ja no confia en Europa, ni per resoldre el conflicte català ni per res
No. Però pel petit pòsit d’europeisme que em queda encara tinc una mica de confiança en el Consell d’Europa, el Tribunal d’Estrasburg, l’Europa dels pobles, l’Europa sencera, amb Rússia i d’altres països. La Unió Europea és un desastre en tots els sentits. Vam viure l’època eufòrica de l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea però quan es va fer la Constitució europea i l’euro ja em vaig desil·lusionar. Quan es redacta una Constitució europea i no ho fa cap comissió del Parlament europeu sinó una ‘ad hoc’ que presideix Giscard d’Estaing i que no escolta el poble sinó els partits majoritaris ja me n’allunyo. D’Espanya només hi van participar el PP i el PSOE, els poderosos.
Aquesta Europa acceptarà mai una Catalunya independent d’Espanya
Podria ser que sí. De fet, n’ha hagut d’acceptar moltes. De la de Kosovo encara hi ha dubtes però les dels altres països que van sortir de l’antiga Iugoslàvia van començar a caure quan Alemanya va posar l’accelerador. I per raons molt diferents, les dels països bàltics que venien de l’antiga URSS. Penso que en això no seran difícils de convèncer. Una altra cosa són els interessos estatals. Però penso que a Europa ara tant se’ls en fa.
Vostè considera que independència i solidaritat són compatibles. Hi ha qui ho nega
Si no ho cregués no seria independentista. En primer lloc, sóc pacifista. I després crec que independència i solidaritat han de ser compatibles al cent per cent. Sinó no té sentit. L’aberració de l’independentisme és la Lliga del Nord italiana, que ve a ser com la Tabàrnia de la qual parlen ara. Quin sentit té que el nord d’Itàlia es vulgui desentendre del sud per raons purament econòmiques. Perquè no pot ser solidària una Catalunya independent? Ho pot ser perfectament.
Canviaria molt la situació a Catalunya si el lideratge del procés no estigués, com ha estat fins ara, en mans de dirigents primer de CDC i ara del PDeCAT?
Fa cinc anys, quan vam crear Procés Constituent ja ens vam definir com a independentistes. Defensàvem que el procés independentista no havia de ser una cosa de Convergència o Esquerra Republicana sinó que havia d’estar en mans de la CUP, d’Iniciativa, dels comuns,… de la unió d’esquerres que demanàvem. Esquerra Republicana és el Sí i el No. El nom és d’esquerra però en la pràctica han conviscut tants anys amb Convergència que la seva política d’esquerres no s’ha vist. Però no sóc contrari a que vinguin quants més companys millor.
El procés ha fet del pacifisme un element bàsic. Tem que hi hagi esclats violents?
Tinc l’esperança que no i que, essent una mica grandiloqüent, puguem ser exemple mundial pel dia de demà. Hi ha el grup de ‘En peu de pau’, que assenta les bases per mantenir-se així. El pacifisme ha d’estar per damunt de tot. Àngel Colom deia una cosa que m’agrada molt: “La independència de Catalunya me l’estimo molt però no mereix ni una sola gota de sang”. És per on hem d’anar.
Vostè és una persona de formació i fe cristiana. La fe, Déu, ha de jugar algun paper en aquest procés?
No. La independència de Catalunya ha de ser una decisió absolutament laica. Depèn del que diguin els ciutadans però les seves conviccions religioses no hi tenen res a veure. Sempre et sents més content si l’abat de Montserrat diu ‘Visca Catalunya Lliure’. Vaig anar, això sí, fa un mes a una missa als Caputxins de Sarrià en demanda d’alliberament dels presos. Dir que ser presoner injustament és un fet que mereix solidaritat cristiana em sembla raonable. Em vaig sentir com cinquanta anys enrere quan es feien actes semblants sota el franquisme. També m’han agradat molt els dejunis organitzats per reclamar la llibertat dels presos que s’han fet als Caputxins, les Benetes, el monestir de Montserrat, dels quals, per cert, se n’ha parlat poc. Però parlem de caritat cristiana en favor del presos, no de dimensió política.
La solució d’aquest conflicte passa, obligatòriament, per un referèndum?
I tant. Però ha de ser autoritzat, sinó no farem res.
Algun govern espanyol l’acceptarà? Està molt clar que un del PP o de Ciutadans no el voldran
I el PSOE tampoc no està per la feina. Estan pel ‘antes roja que rota’ i s’ha acabat el bròquil. Aquests dies s’ha tornat a posar sobre la taula el tema d’ETA, amb la seva dissolució i la petició de perdó pel que van fer. Una part de la solució d’aquest conflicte va venir de la mediació internacional. I aquí farà falta aquesta mediació per aconseguir el referèndum. S’ha de fer, clar. Però a Catalunya. A tot Espanya, ni parlar-ne.
Fixaria quotes de participació i de vots favorables perquè els resultats portessin a la independència de Catalunya?
No sóc politòleg, però caldria una participació d’un 70% i un 65% de SÍ, al meu entendre. Però insisteixo que no sóc qui per determinar-ho.
La proclamació de la República es va fer perquè els dirigents del procés van dir que ja estaven farts de topar amb un mur al govern de Madrid. Com es pot explicar la gent que els ha seguit fins aquí que ara cal esperar fins que aquest mur caigui d’aquí ves a saber quants anys?
És difícil de digerir que, quan ja ens pensàvem que ho teníem tot coll avall, ens trobéssim amb la resposta que s‘ha donat. Es va pecar de molta ingenuïtat, segurament. No es va tenir en compte que Catalunya no té poder militar; ni ganes. Però tampoc no té poder judicial, mediàtic, financer, diplomàtic,… Ens pensàvem que anant amb la flor a la mà –jo hi segueixo anant- i dient que tots som bons germans ho aconseguiríem tot. I hem xocat amb una paret.
Les proclamacions de la República del 27 d’octubre passat i del 6 d’octubre de 1934 i les seves conseqüències són força comparables
I tant! Ara bé, les coses han de canviar algun dia. No serà de seguida. Cal que la població s’hi entusiasmi més. Posar-li ganxos per entusiasmar-la. Per contra, els posen en sentit contrari, quan el Banc de Sabadell diu que se’n va a Alacant. La gent es bastant poruga en temes econòmics. Hem d’explicar millor el país que volem.
És evident que tots els independentistes no volen el mateix país. Carles Puigdemont va felicitar Israel pel setantè aniversari de la seva fundació i la CUP, entre d’altres, li ho va recriminar
En això, a vegades confonc el meu desig amb la realitat. Però m’adono, en els àmbits en què em moc, que quan dius que vols una Catalunya amb banca pública, sense exèrcit, ecològica, que potenciï el món cooperatiu, molta gent s’hi enganxa. Val la pena insistir-hi. Això sí, si la independència de Catalunya depèn del suport d’Israel no vull ni pensar-hi. Més val que seguim amb Espanya, que ja la coneixem!
La lluita continua
La lluita ha de continuar i no tenim dret a perdre l’esperança. Què en sortirà? No ho sé. Però hem de seguir lluitant.
Catalunya Plural, 2024 
