Embolica que fa fort

Embolica que fa fort és una barreja de llençar llenya al foc, pescar en aigües tèrboles o, com es diu a Castella, “aprofitar que el Pisuerga passa per Valladolid”. Avui aquesta expressió em serveix per descriure com alguns independentistes catalans treuen partit del què passa a Espanya. Com si fossin coses que només passen a la resta d’Espanya, encara que no utilitzin aquesta fórmula per raons òbvies.

Per exemple, amb tot el relacionat amb la sentència de La manada. Seguint l’embolica que fa fort, són incomptables les opinions que contrasten la tebior de la condemna de Pamplona amb la duresa del jutge Llarena. Posant-les en el mateix sac dedueixen, un cop més, que el franquisme no ha mort. Aquí ja hem dit, una i mil vegades, que els polítics catalans que són a la presó haurien d’estar al carrer; que la presó provisional que se’ls aplica no es justifica i que, en qualsevol cas, la petició d’estar a prop de la seva família hauria d’acceptar-se. També hem conclòs que la sentència de La manada posa de manifest la persistència d’un masclisme venjatiu en sectors de l’estat. Però treure com a única conclusió que la justícia espanyola és predemocràtica és una broma. Sobretot quan el PP té més de 800 imputats i quan la llista de poderosos que han passat per la presó és tan llarga.

L’altra conclusió interessada que circula per algunes xarxes és que Espanya és masclista. És el dotzè punt de la llista d’endarreriments de la societat espanyola que va presentar el diumenge 29 d’abril un diari català. Tota Espanya és masclista, o la resta d’Espanya? Si és tota Espanya, no tindria objecció. El masclisme és encara una xacra de la nostra societat. També de la catalana. Afegiria, però, que la sentència ha provocat a tota Espanya (no només a Navarra o Catalunya) la mobilització més important en favor dels drets de les dones des de la campanya del ‘me too’ (vegeu el NYT del dilluns 30 de maig de 2017).

Sostenir que Espanya (s’entén, la resta) és masclista forma part d’aquest relat interessat que compara la complexa realitat de la nostra societat (incloent-hi la catalana) amb la fantasia d’una república on el masclisme, i moltes altres xacres, haurien desaparegut. Pescar en aigua tèrbola forma part dels temps populistes que ens ha tocat viure. Espanya té mil problemes i mentre segueixi governant el PP, aquests no faran sinó agreujar-se. Catalunya en té els seus (uns derivats de la política espanyola, altres no). Els catalans hauríem de discutir com superar-los, desterrant la idea que els dels altres alimenten els nostres somnis.