Formalment la peça és un sopar per a deu persones sota la forma del ritual ancestral jueu del divendres i que, en aquest cas, amaga un retrobament amb els records. Cada passa que es dóna en aquest heterodox Shabat articula el temps narratiu de l’espectacle, s’adreça a la intimitat de la memòria. A mesura que la performer oficia com a guia des de la seva pròpia biografia convida als comensals a parlar també les seves memòries. Tothom és lliure de compartir i de què compartir, i tothom és amo dels seus silencis.
Aquí el Shabat és l’excusa i, podríem dir, que més enllà d’això podria ser qualsevol altre ritual, com hi ha tants al voltant de la taula i el menjar. Així ha estat tota la vida abans de l’era de la televisió, la taula és el lloc en el qual compartir, aprendre i apropar-se a l’altre. No és una mediació, és l’espai comú que fa possible trobar-se amb el rostre, la presència. La resta, les paraules, la música, les olors i sabors creen l’atmosfera per a l’evocació
Un espectacle arrelat en la vivència
Hi ha una important relació entre l’obra i la memòria històrica. Per a l’artista, aquest espectacle és una continuació de la seva recerca personal sobre memòria mateixa… En el seu primer espectacle unipersonal, Filla de la Dictadura argentina, explicava la història sobre els seus pares, sobre la seva infància i com es va criar sent filla de desapareguts i el que això va significar-li. En la present performance, Teste explica que la va criar la seva àvia i que la seva àvia, malgrat ser una mare d’una filla desapareguda va poder criar-la en l’amor, tirant endavant una nena que s’havia quedat òrfena.
“És una continuació natural d’aquell primer espectacle en el qual parlava dels meus pares però no parlava de qui m’havia criat”, comenta la performer. És una recuperació del passat, d’una memòria personal sobre la meva àvia i l’origen de la nostra família. “Ella sempre em va parlar sobre l’origen jueu, que era important i que jo mai podria renegar d’aquest encara que volgués”. D’aquí va sorgir l’espectacle en forma de Shabat: un dels clàssics rituals tradicional.
En pensar en un ritual, va venir-li el Shabat, “jo pensava en els meus orígens, en el judaisme, encara que a la meva casa no ho celebràvem”, apunta. “Era a través d’un ritual com podia ser més fàcil recuperar els records i articular l’espectacle. Va sorgir com un procés natural quan vaig començar a investigar sobre performances i sobre human specific performance”, una performance on el públic participa i interacciona modificant l’acció.
Un format íntim
“És necessari un format íntim” i justament el human specific fa que hi hagi una relació íntima entre el performer i el públic. Pot ser un a un, un a quatre o, en aquest cas, un a deu. “Volia que la gent pogués participar també del ritual. Jo guio el ritual perquè la gent també pugui aprofundir en els seus propis orígens i en els propis rituals de la infància.” Aquests deu participants permeten poder fer l’espectacle mantenint la intimitat al voltant d’una taula de celebració.
Però no és un públic ortodox. A l’espectacle ve gent de tot tipus i de tots els orígens… “Hi ha gent que s’acosta perquè és jueva o té orígens jueus, d’altra banda estan els curiosos que volen saber sobre el Shabat i uns altres que no tenen ni idea de què es trobaran.” Gràcies al format petit i íntim, la gent sent que l’estan convidant a sopar uns amics a la seva casa. “Actualment faig l’espectacle en La Cháchara, però podria fer-ho a la meva pròpia casa o realitzar-ho, per exemple, a la llar d’una família que volgués compartir aquest moment de ritual i/o de memòria. És molt flexible.” Curiosament, i malgrat no disposar de mitjans ni de recursos per a la difusió, s’ha generat un boca-orella i un gran interès de gent que vol participar del sopar.
“Per a mi no hi ha teatre si abans no hi ha una recerca personal i de catarsi, així que es tracta de traslladar aquesta recerca personal, treure-la cap a fora, és una part terapèutica, i és una teràpia compartida”, confessa Teste. L’actriu va trobar un sentit al Shabat a mesura que l’anava realitzant, i afegeix que “una de les coses que em va ensenyar la meva àvia era a rebre a la gent, a cuinar-los i a atendre’ls amb amor. Com a través del menjar pots donar amor”. Segurament una de les coses que s’està perdent per les noves formes que adopta la vida en la nostra societat.
Catalunya Plural, 2024 
