Jo mai hauria utilitzat aquesta expressió per referir-me a un expresident de la Generalitat, per respecte per la institució. Però com ho va fer Pilar Rahola, la faig meva. Té raó, Puigdemont és l’amo de l’independentisme. El seu lideratge es pot mesurar com es mesuren ara aquestes coses, pel seu compte de twitter (+ de 750.000 seguidors), i per la seva sorprenent capacitat de marcar l’agenda. La dels seus i la dels altres, inclosa la del govern espanyol. Ja coneixen les meves crítiques a la seva actuació, però una cosa no treu l’altra. Carles Puigdemont està en totes les converses. A les dels que el consideren l’encarnació de tots els somnis que el Procés ha enllumenat, i en les dels que el veuen com el responsable de tots els mals que ens afligeixen i dels que vindran.
He de reconèixer que em costa parlar-ne sense ser víctima de certa seducció. D’on li ve a aquest home aquesta habilitat per mantenir el lideratge? Res hi havia al seu currículum que permetés vaticinar el que ha passat. Res? Això devia pensar Artur Mas quan li va demanar que li guardés la cadira fins que les aigües haguessin tornat al seu curs.
Una cosa tenia i té que Mas no té: l’autenticitat. Una convicció independentista que no va haver de demanar. Pot no semblar molt, però en temps descreguts com els actuals, és important. Se sol dir que és un home sense ideologia i pot ser que sigui veritat. S’afegeix que no té estratègia, i pot ser que també sigui cert. Però ni la ideologia ni l’estratègia cotitzen molt en el mercat de valors del populisme. Dóna més rèdits el tacticisme a curt termini si és audaç i si va acompanyat d’una capacitat d’apel·lar a les emocions en la que ningú li guanya. Ja sé que sense les complicitats del Procés, i sense les malapteses de Rajoy, aquestes virtuts haurien tingut menys impacte.
Però ell ha sabut aprofitar les debilitats alienes i no ha donat peu, amb la seva agitació permanent, al fet que els adversaris aprofitessin les seves. És un personatge polític únic. Capaç de posar en un compromís a un estat, de pertorbar les estancades aigües europees, de tenir als del seu propi partit paralitzats, amb l’amenaça de fer-los fora als lleons i als adversaris desconcertats. És inevitable que semblant cabdillisme enlluerni. Però tanta seguretat i tanta idolatria el poden encegar. I impedir estar atent als moviments adversos que es produiran dins de l’univers paral·lel que ha creat. Inexorablement.
Catalunya Plural, 2024 
