A vegades la Història del petit patrimoni va més enllà dels carrers perquè la protagonitzem. Marc Andreu explica al seu sensacional Barris, veïns i Democràcia. Els moviments populars i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986) que, durant la primera visita de Juan Carlos I, a USA Henry Kissinger li recomanà no cometre l’error del seu avi. Per a evitar-lo havia de convocar les eleccions municipals després de les generals. El motiu era Barcelona. El totpoderós Secretari d’Estat tenia raó. Potser pensava a les manifestacions pro Amnistia convocades per les FAVB i l’Assemblea de Catalunya els diumenges 1 i 8 de febrer de 1976.
Les marxes no foren aprovades pel Governador Civil de l’època, quelcom que no impedí reunir a desenes de milers de persones provinents d’arreu del Principat. Es recorden poc, eclipsades per la llegenda del milió de la Diada de 1977, però foren la primera pedra del camí deixaren pel record imatges mítiques gràcies a molts fotògrafs, entre els quals destacà per qualitat i constància Manel Armengol.
La més famosa de les instantànies, sorgida d’una sèrie esfereïdora, es situa al passeig de Sant Joan a l’altura del carrer Provença. És impossible no recordar els grisos anats de mare mentre colpien amb la culata de les seves armes als manifestants entre fum, cossos al terra i el nerviosisme típic d’aquests enfrontaments. Fa uns anys vaig passar per la zona, on un horrible bloc de pisos substituí la clínica del Doctor Puigvert, i vaig veure la reproducció del moment, brillant idea que potser hauríem de recuperar per a conscienciar a la ciutadania entorn la importància cabdal del passat.
A partir d’aquesta captura em vaig interessar per la feina d’Armengol durant aquelles jornades. A la segona cita al carrer, més encomiable encara perquè es produí dos mesos després de la mort del dictador, els policies volgueren envoltar als participants al parc de la Ciutadella. No ho aconseguiren i nasqué un joc de fet i amagar pel centre de la ciutat.
Aquell dia dos joves corregueren desesperats. Van de la mà i l’artista els atrapa in extremis. Gairebé surten del pla. Volen abandonar un carrer i durant molt de temps vaig pensar en com lluitaven per a abandonar una cantonada i dispersar-se. Els enamorats són inseparables i ell la protegeix. Accelera el ritme i la seva unió gairebé s’esmicola, però no, són irrompibles en la seva fuga, un duet condemnat a romandre unit enmig de la soledat dels voltants.
Per a comprendre l’ull necessita la repetició. Mentre escric comprovo la meva peresa visual malgrat l’obsessió amb l’instant. El noi i la noia arrenquen amb un cotxe aturat pel semàfor en vermell. Fins ara no havia vist a les dues veïnes, tafaneres. El silenci de la meva contemplació no es correspon amb el soroll que degué omplir aquell tram de Barcelona ja fa tant de temps. Pepsi, Coca-Cola, una tintoreria, un senyal de prohibit el pas i la cantonada amb reminiscències d’una altra dècada remota. La porta de fusta mig corcada apunta a un taller o qui sap si a un garatge en vies d’extinció.
A causa d’aquella cantonada i per la redundància a freqüentar els voltants de Glòries un dilluns vaig llençar un eureka a la cruïlla entre Consell de Cent i Enamorats. Els elements del mobiliari urbà i l’angle d’escapatòria semblaven indicar que havia donat al clau i coincidien amb el meu pensament. Després de donar moltes voltes havia ubicat sens cap mena de dubtes el lloc dels fets a la part baixa de Sagrada Família perquè pensava a la primera manifestació. A les meves cavil·lacions la parella havia començat la seva cursa per a lliurar-se dels esbirros a passeig de Sant Joan i per això havien arribat fins aquell punt.
El dilluns que vaig immortalitzar la cantonada d’Enamorats vaig tornar a casa, on comparant les imatges vaig comprovar el meu error. Em vaig desesperar, decidint que el millor era deixar passar algunes hores, i just abans d’anar al llit vaig tornar a la càrrega, fixant-me més en les minúcies significants. L’esperança més gran per a resoldre l’embolic es trobava a dos elements mig ocults. Vaig fer una ampliació. El semàfor en primer pla amagava el nom del carrer. Podia llegir quelcom semblant a Provença. Un xic més enllà de la placa del nomenclàtor el número de l’immoble marcava un clar 25. Vaig provar sort a Google Maps i, voilà, les peces encaixaren, corroborant-ho per les portes i les finestres del bloc de pisos, construït segons el cadastre l’any 1935. El taller d’antuvi ha desaparegut, devorat per un horrible edifici a la cantonada de la Model, on aquell vuit de febrer hi hagué altercats i molts imitaren als protagonistes de la instantània d’Armengol qui, tot s’ha de dir, també fou víctima del menyspreu pel petit patrimoni. Després de la seva etapa com a reporter patí un accident, abandonà la primera línia, dedicant-se a copsar arquitectures. Seves, entre d’altres, són les famoses imatges de les xemeneies de la Pedrera, el jardí dels guerrers que vigilen el passeig de Gràcia mentre dialoguen amb la matrona d’equitas de l’edifici del costat, ignorada per la mania de no mirar mai cap amunt, quelcom ben beneficiós.
Armengol, i amb ell acabem, fou desnonat l’any 2016 del seu pis de l’Eixample. L’Arxiu Nacional de Catalunya assumí el dipòsit del seus més de 150 mil negatius, Història viva d’uns anys convulsos protagonitzats per molts éssers anònims. No sé si viuran els enamorats del carrer Provença, que fins i tot en això uneixen les meves fantasies amb la realitat. Si llegeixen aquest article voldria dir-los que alguns encara pensem en aquell segon de la seva existència, bonic i conegut per la màgia d’un home capaç de captar la bellesa del perill i la importància de gest mínims, vàlids per a resumir la senda envers el futur. Recuperar-los en aquella cruïlla potser donaria encara més valor a un barri abans lúgubre ple d’infinits relats que des del passat poden enlluernar el present.
Catalunya Plural, 2024 
