Quim Torra, Ciutadans i la boda

Quim Torra, Ciutadans i la boda. Aquests tres elements integren el còctel que ens ha ofert l’actualitat en els últims dies. Ha estat una oportunitat per apreciar maneres diferents, radicalment diferents, d’abordar la qüestió de la identitat. Mentre a Catalunya arribava a la presidència de la Generalitat un home conegut per la seva visió temorosa i excloent de la identitat catalana, i mentre Ciutadans feia públic un projecte de nació espanyola re-centralitzador i uniformitzador, en un temple de l’Anglaterra blanc i victorià, com és Windsor, esclatava la diversitat.

Amb totes les seves contradiccions, però amb un atractiu potencial transformador. Una diversitat carregada de futur, davant d’una concepció d’Espanya i de Catalunya ancorades en el passat. L’optimisme radiant d’aquell cor gospel cantant Stand By Me, davant del pessimisme dels que veuen la identitat com la resposta a una amenaça.

Els textos de Torra han permès subratllar expressions xenòfobes, però no em sembla el més significatiu. El més rellevant de la seva manera de raonar és la seva inclinació a una tradició que ens ve de Josep Antoni Vandellós i altres autors dels anys trenta que veien en la demografia el perill d’una decadència catalana. Com ha assenyalat el politòleg Oriol Bartomeus, aquest discurs defensiu no revela només arcaisme. Empalma amb la resposta nacionalista que recorre molts països occidentals. En el discurs nacionalista de Rivera proposant una Espanya ciutadana hi ha molt de l’America First de Trump davant l’amenaça de la globalització. Una Amèrica blanca que demana a crits deixar de parlar espanyol, i que necessita d’un mur per sentir-se segura. Com la Catalunya pura subjacent en els escrits de Quim Torra. Com l’Espanya en què somien alguns.

Ciutadans i Torra tenen en comú aquesta actitud de replegament davant una societat mutant, on el cognom, l’origen, o el color de la pell cada vegada permeten menys decidir qui són els meus i qui són els altres. Una societat on un príncep pèl-roig es casa amb una dona a qui, fins fa poc, li dèiem mulata, on la seva àvia, la reina, ha d’escoltar, impàvida, la plática passional d’un pastor descendent d’esclaus, i on el violoncel·lista no era dels que acostumen a actuar en els actes de la casa reial. Interessant missatge del cap de setmana: ens toca escollir en quin món volem viure. En el que ens proposen Torra o Ciutadans o en el que va irrompre, ni que fos durant una mica més d’una hora, en aquella esplèndida capella de St. George.