Tenim oportunitat, s’acaba de presentar el recull poètic Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018, editat per Proa, en el que apareixen 231 poemes en català de 231 poetes. Un viatge estrictament cronològic que es presenta com un termòmetre del moment que viu aquesta disciplina. I, pel que sembla, estem en un moment històric molt potent, molt xulo i molt actiu. Així que aprofitem per parlar amb els seus antòlegs, Josep Maria Sala-Valldaura (JM) i Vicenç Altaió (V):
En aquesta selecció mana la llengua o la geografia?
JM – Al ser una antologia de poesia catalana, automàticament la llengua forma part del mateix títol com adjectiu però també com a substantiu. Tota llengua té geografia i, en aquest cas, hem procurat que estiguessin ben representades totes les zones de parla catalana, des de l’Alguer, Andorra, País Valencià, Catalunya, Les Illes… hi són llengua i geografia.
Quin a criteri de selecció hi ha per escollir un poeta o un altre, un poema o un altre poema?
V – Més que una valoració, es tracta d’una experiència de vida. En Josep Maria i jo som lectors de poesia des de sempre i ja en el seu moment havíem fet una antologia organitzada a partir del concepte de tendència que superava el clàssic cànon del gust d’oscil·lació darwinista. Ara el primer que vam fer va ser llegir-ho tot individualment i anar construint a través de la cronologia, de tal manera que podem dir que més que una antologia és un llibre construït a través dels poemes.
Darrere d’aquesta construcció hi hauria un component ideològic?
JM – Precisament hem volgut defugir de la idea de cànon. Per això, l’antologia és al mateix temps una mena de mostra, de manera que, un cop hi entres vas veient tot de finestres diferents que representen les diferents tendències estètiques. Hem intentat que tot el mapa quedés ben representat, de l’oest a l’est, del nord al sud.
És casualitat que els 50 anys que es recullen siguin d’un marc eminentment polític: de Maig del 68 al Procés Català de 2018?
V – El començament és una decisió i el final és el més actual que està passant. Tenim clar que hi ha la consciència que l’any 68 hi ha un canvi molt important amb el naixement de la societat del coneixement, ja que l’esperit rebel i juvenil entra en les universitats, fins avui, que tothom ha passat per les universitats i ens trobem amb la generació més culta de la història de la humanitat.
D’aquí la classificació paral·lela en tres grans moments que no es corresponen amb la part historicopolítica o social…
V – El primer nucli va de maig del 68 fins a l’any 78, les eleccions democràtiques. El segon, del 78 al començament del mil·lenni, que correspon a un període de normalització democràtica amb el ple desenvolupament de la globalització i la tecnocràcia capitalista. I, la tercera fase, en canvi, correspon a la crisi de la globalització amb la caiguda de les Torres Bessones, l’empobriment en l’oferta de treball en la joventut i la insurgència. Són tres períodes molt clars: un esperit de ruptura poètica, neovanguarda i noves realitats; un cert eclecticisme i narrativitat; i el dels nous models literaris que avui comencem a definir.
Trobem un relat paral·lel, de mirall de Catalunya?
JM – La poesia no deixa de ser un termòmetre de les febres d’una societat i, conseqüentment, tot el que passa en el món de la realitat passa d’alguna manera a traduir-se en el món del llenguatge. El bon llenguatge de la poesia s’adequa exactament als canvis històrics de la mateixa manera que la història també va aprenent d’aquests llenguatges: s’alimenten els uns dels altres, els llenguatges estètics alimenten la història, la història alimenta els llenguatges estètics.
Que hi hagi quantitat de poetes, de poemes garanteix la qualitat del producte?
V – Ho diria al revés. A vegades hi ha necessitat d’emplenar el sac per entrar en la normalitat… avui, més aviat, tenim una autèntica implosió. En aquests moments, podem dir que hi ha molta gent i a més que hi ha molta qualitat. Mai com fins ara la poesia catalana havia tingut una plenitud tan alta en el nombre de poetes, en oscil·lacions estètiques, en traduccions de dins a fora i de fora cap a dins. Fins i tot el reconeixement social de la poesia és enorme. D’un i do la presència que té en l’estima social, sobretot en les lectures públiques que caracteritzen les darreres generacions.
Hi ha moltes diferències amb altres èpoques daurades com la Renaixença?
JM – La poesia no té progrés però evoluciona. No és estàtica –malament rai que algun poeta es quedés ancorat en el s. XX–, sempre hi ha una evolució que s’encadena amb l’anterior però que la renova i, de mica en mica, va canviant el panorama i, sobretot, perquè actualment estem en un paradigma estètic que és diferent del de fa trenta anys, per exemple. Tots els llenguatges actuals busquen una subjectivitat, una nova forma de representar al subjecte. En el cas de la dona la identitat a través del cos, etc., cosa que fa 30 anys era impensable i que en canvi ara s’emmiralla en la poesia.
En quina tendència o moment estètic poètic ens hi trobem?
V – Estem en una gran bassa de tendències eclèctiques en la que cada autor és ell mateix una literatura. Fem agrupacions perquè busquem un subjecte col·lectiu, però en realitat cada autor ell sol seria una literatura. Fa un segle amb la Gran Guerra a tota Europa, l’escriptura i l’art van tenir la necessitat d’estripar la realitat –dadaisme, surrealisme, etc.–, ara, avui, hi ha un gran descontentament i la cultura torna a anar al davant de la política, malgrat que no ocupi un espai de prestigi i simbolització. Aquesta antologia és autènticament republicana en el sentit que cada poeta té un poema i no hi ha una jerarquització: tot està integrat en una mena de vasos horitzontals i comunicants.
Es pot parlar dels poetes emergents quan no hi ha encara distància?
JM – Hem optat pel risc. Teníem la possibilitat de deixar l’antologia amb poetes amb una obra ja establerta o arribar fins als poetes de vint-i-pocs anys. Hem preferit això darrer perquè la societat literària i el moment actual de la poesia evidentment està fet sobretot pels poetes joves, que són ara el nombre més alt. Havíem d’arriscar perquè la poesia no deixa de ser, quan és bona, un risc. Un risc lingüístic i una juguesca, una aposta de vida.
Tot parlant de moda o de justícia, les dones poetes a l’antologia…
V – No hem triat la quantitat per trobar les lleis de la paritat o la quota. És en el resultat final quan hem pogut comprovar-ho. Quan vam fer la primera antologia hi havia un nombre de poetesses que corresponien a la qualitat en si del conjunt que hi havia i era molt pobre… El que a vegades passa és que es critica la representació del passat sense tenir en compte els condicionants del passat. El que és evident és que a partir de Maig del 68 es diferencia la reproducció de la sexualitat, apareix tot un univers tecnològic en el món domèstic i la tecnologia i el cos, que estaven d’alguna manera segrestats en unes funcions, queden alliberats. I hi ha molta més dona que té la possibilitat d’escriure fora dels temes més estrictament domèstics, per tant hi ha una poesia de molt alta qualitat.
De fet, en el tercer bloc del recull, efectivament augmenta significativament la participació de poetesses…
JM – Que hi hagi més dones implica necessàriament una ampliació de mirades, fan que el mapa de relacions i de reflexions i sensacions sigui més abundant que si només hi hagués homes. Es tracta d’una aportació important que devem a les dones.
Catalunya Plural, 2024 
