Justícia poètica

Per a la majoria dels espanyols, aquest divendres va ser un bon dia. Ho va ser també per a la immensa majoria dels catalans. En cap altre lloc li tenien tantes ganes a Rajoy com a Catalunya. Per raons molt diverses.

Fins i tot a les jornades de Sitges del Cercle d’Economia es notava cert alleujament. No obstant això, al carrer, als mitjans i a les xarxes, l’alegria és descriptible. Continguda. Mitigada per una difusa sensació que diu que serà difícil d’arreglar, aquesta trencadissa. Sobretot aquí, on la sortida de l’home que va governar contra Catalunya deixa al descobert un autèntic cementiri.

Per aquest motiu la justícia només pot ser poètica, justícia literària. Una forma de càstig on allò simbòlic ho és gairebé tot. El contrari de la justícia veritable, la que va enviar Bárcenas a la presó. L’anomenem així per subratllar que es tracta d’una victòria del bé sobre el mal, i per defugir que les causes del mal segueixen aquí, intactes. I els seus actors, incòlumes. Això explica que la justícia poètica vagi acompanyada de malenconia. D’una torbació que impedeix destapar el xampany. La majoria dels catalans pensen que avui estem millor que ahir. Excepte alguns irreductibles, els del com pitjor millor. No obstant això, pocs són els convençuts que demà estarem millor. A què ve tant de pessimisme?

Doncs a què la moció de censura ha estat un no a Rajoy més que un sí a Sánchez (Tardà). Un passar pàgina sabent que la següent està per escriure. Davant d’aquesta incertesa, s’imposa la prudència. Hi ha raons per a l’esperança, per descomptat.

La primera és que la moció ha estat un sorprenent exercici de democràcia quan alguns pensaven que la democràcia, a Espanya, havia mort. L’altra té a veure amb l’alliberament d’energia que acompanya tot canvi. En política, com en la física, aquest impuls d’energia pot fer miracles. Però a la vista de com està el percal, també hi ha motius per a la circumspecció. Amb un Sánchez emparedat entre un PP escarnit, un Ribera tocat, una Susana Díaz descol·locada, un Llarena que va a la seva, un Puidgemont inquiet, una ANC extraviada i un horitzó polític que porta al PDeCat a mantenir la licitació fins a les municipals (Artur Mas). Com va dir el diputat basc que va solventar la funció amb mestria: senyor Sánchez, no li arrendaré els guanys.